97

Dissabte, 13 de març de 2010

El sol ens cremava a la cara mentre passejàvem.

Sentia l’escalfor a les galtes i l’escalfor de la mà del meu xicot, que m’estrenyia amb força. Gaudia de l’atenció de tots dos.

Era l’últim matí junts abans que se n’anés de viatge. Quan ens havíem llevat, havíem decidit anar xino-xano fins al centre de Skövde per acabar amb un esmorzar al cafè Rådhus, a la plaça Hertig Johan. Però a mesura que ens hi acostàvem ens vam adonar que als carrers al voltant de Commerce havien muntat el mercat de primavera anual. Ens vam posar les mans al cap de la quantitat de paradetes i la gentada que hi havia i vam fer mitja volta.

Vam seguir per Staketgatan fins que el carrer va acabar i vam sospesar les alternatives que teníem. A la dreta hi havia el parc de bombers, un restaurant de menjar ràpid Sibylla i els nous banys públics Arena Skövde. A mà esquerra hi teníem una residència de la tercera edat i, en un costat, un caminet que semblava portar a un parc. Em vaig adonar que, tot i haver viscut dos anys a Staketgränd, no havia estat mai allà. Vaig estirar la mà del meu xicot i vam girar cap a l’esquerra.

El parc era més gran del que m’havia imaginat. Un camí de terra traçava un cercle al voltant d’un petit llac. Vaja, o més aviat un estany. Una massa d’aigua ovalada que feia gairebé deu metres de llarg i cosa de tres o quatre metres al punt més ample. L’aigua estava tenyida del fang que hi havia al fons, emanava olor de desguàs i els sabaters es movien per la superfície. Al voltant de l’estany creixien abundantment les dents de lleó i les ortigues.

—Et ve de gust una capbussadeta, amor meu? —va dir el meu xicot, i em va posar una mà a l’esquena.

Vaig esclafir a riure i vam continuar passejant pel camí. Vam arribar a una tanca que ja havia vist moltes vegades des de la carretera que passava per damunt nostre. Per allà solien córrer molts gossos deslligats. Un tancat per a aquests animals estava buit i vam seguir el corriol que donava la volta al llac. Se’ns va obrir al davant un prat cobert de margarides i lliris de neu. Al bell mig hi havia un banc solitari. Ens hi vam asseure a escoltar els ocells. Podia sentir dos refilets diferents i vaig desitjar haver prestat més atenció a escola. Em vaig adonar que havia sentit més cants d’aus en els darrers mesos que en tota la meva vida. Vaig notar que el bosc era capaç d’entendre el meu estat de desorientació i em va omplir per dins una serenor tangible i una pau profunda mentre estava allà estirada amb el cap a la falda del meu xicot.

M’havia passat tants anys en tensió. Sempre alerta. En tot moment preparada per intervenir d’alguna manera. Per posar aturador a la follia del pare.

Era allà, estirada al banc amb els dits entrellaçats en els del meu xicot i contemplant els arbres que ens envoltaven. Cirerers, freixes, bedolls, aurons i roures. Que n’eren, de bonics. Tan plens de vida tot i que només érem a mitjan març. Tan forts. Em vaig preguntar quantes coses m’havia perdut de la vida, tants anys concentrada en una sola persona. El pare.

Al costat d’un petit senderol que baixava vora les aigües marronoses s’aixecava una creu de ferro feta a mà. Semblava que feia molt de temps que era allà. Des del banc on érem no es podia llegir el text, que era tan sols uns pocs metres més avall.

—Què creus que hi diu? M’hi jugo l’esmorzar que és en agraïment a un comte lleig i vell que ha cedit aquest prat —vaig dir, i vaig somriure cap al meu xicot.

—Ni de bon tros. Es tracta d’un senyal d’atenció per portar lligats els nens i els gossos.

Em vaig incorporar i delicadament li vaig fer un petó a la boca. Em va agradar.

Ens vam quedar allà asseguts vint minuts més, sense dir res. Bé, ell assegut. Jo estava mig estirada a la seva falda. Em sentia tranquil·la. Era un dia fantàstic. Tenia un home fantàstic. Aviat el pare seria mort. Tot s’arreglaria.

Quan a l’uníson les panxes ens van començar a rondinar, ens vam aixecar per marxar. Tan sols havíem fet unes quantes passes que el meu xicot es va girar.

—Hem de veure a qui li toca pagar abans d’anar a esmorzar —va dir, i va sortir corrent cap a la creu de ferro.

Es va inclinar cap endavant i va llegir la inscripció, va tornar al cap d’un minut. La boca transformada en una línia recta, les faccions endurides.

—I doncs?

—Cap dels dos tenia raó —va dir, i es va posar a caminar.

El vaig agafar pel braç.

—Què hi deia?

Va sospirar.

—No vull sonar ridícul, però en podem parlar en un altre moment? Ara preferiria anar a menjar alguna cosa.

Vaig fer mitja volta i em vaig dirigir cap a la creu. Sobre la inscripció hi havia crescut la molsa, però tot i així es podien llegir quatre paraules.

«Tomba d’en Valdemar».

Vaig notar una mà a l’espatlla.

—M’ha semblat que et posaries trista i no ho volia. Ara no. Ha estat un matí tan bonic —va dir.

—Dóna’m un minut, si us plau. Ara vinc.

Vaig estirar la mà cap enrere per agafar-li la seva. La vaig estrènyer.

—Estic bé. De debò.

El meu xicot va començar a passar. Jo vaig respirar fondo i vaig mirar al meu voltant.

Estava millor que bé.

Aquell mateix vespre tornaria al prat. Mentre el meu xicot era a l’avió en direcció a un país remot.

Comptaria les passes entre el camí i l’aigua. Em situaria al pont per on passaven els cotxes per damunt dels nostres caps i comprovaria què es podia veure des d’allà dalt del que estava succeint a sota, amb l’empara de la foscor. Aniria caminant fins a l’aparcament de la residència d’avis i faria el mateix des d’allí.

M’havia costat dos mesos i mig.

Però finalment havia trobat la tomba d’en Valdemar.