42

La mare havia parat la taula amb les tasses de sanefa blanca i negra de Filippa K. En sortia una fumera que s’enfilava cap amunt. De seguida vaig sentir l’olor intensa del cafè de filtre acabat de fer de la mare i em vaig asseure.

Em vaig inclinar cap endavant i vaig ensumar el plat amb els quatre brioixos. Sabia que els havia tret del congelador pocs minuts abans que truqués a la porta.

—O prefereixes alguna cosa més consistent per esmorzar, nena?

Vaig respondre amb un somriure i vaig remenar el cap. Vaig contemplar la mare i em va meravellar el fet que sempre tingués a mà brioixos casolans. Quan els feia?

No era capaç de recordar haver vist fer-n’hi ni una sola vegada en els últims vint anys, però tot i així sempre eren allà quan més els necessitaves. Els brioixos casolans amb la combinació exquisida de mantega, sucre i canyella que estava tan estretament vinculada a la meva mare.

—Què passa?

La vaig mirar.

«Que n’ets, de bonica», vaig pensar.

La mare era tot el que jo no era. Tenia alguna cosa que jo no tenia.

Una alegria, una capacitat de connectar amb les persones, una força interior. Allò que la gent, per simplificar a manca d’una paraula adequada, anomenava «el petit extra».

Ara, la mare mai no entraria a una habitació i se sentiria insegura.

La mare hi entraria i l’ompliria.

Jo hauria preferit quedar-me al rebedor, si em deixaven triar.

Vaig notar com posava la mà damunt la meva. Vaig alçar la vista i em vaig topar amb els ulls marrons i càlids que esperaven que digués alguna cosa. Volia explicar-li el que li havia passat al meu germà petit. Però la mare, que feia temps que s’havia desempallegat de la grapa del pare, el denunciaria, i amb això arruïnaria els meus plans. Em vaig aclarir la gola.

—Mare, sé que sonarà molt estrany. Però m’agradaria saber com va ser la primera vegada que el pare et va pegar.

Es va estremir. Sempre ho feia quan en Valdemar apareixia en una conversa.

—Per què? —va xiuxiuejar.

—Bé…

Per què li estava fent allò a la mare? Tenia ganes d’aixecar-me i marxar, però per contra vaig respirar profundament i vaig continuar.

—Bé. Ha passat força temps d’ençà de l’última vegada que vaig parlar amb el pare. I em sembla que és molt agradable no haver-s’hi de relacionar. Però aviat serà el seu aniversari i sé que llavors pensaré que li he de trucar, per costum. Potser sona terrible, però m’agradaria sentir una mica com era la teva vida quan vivíeu junts. Com era, per tenir-ho ben present i, així, no telefonar-li.

La mare em va mirar. Que estava patint era ben evident, i vaig comprendre que estava sospesant les seves alternatives. O bé obrir el cor i treure’n uns records que possiblement havia dedicat dècades a enterrar. O bé no ajudar la seva filla a fugir d’aquell mateix home de qui havia aconseguit escapar-se tants anys abans.

Va prendre la decisió de pressa.

—La primera vegada… —va dir, i es va reclinar a la cadira i va començar a parlar—. Va ser al principi de l’estiu. Ens acabàvem de casar, estava embarassada i havíem anat a visitar els meus pares a Bengtstorp. En aquella època el meu germà gran tenia un amic que es deia Benke. Sempre havia rondat per la casa quan era petita, de manera que per mi també era una mena de germà gran.

La Bodil s’anava enfonsant a mesura que parlava. Ella no se’n va adonar, però per mi, acostumada a veure la mare amb l’esquena ben recta, es va fer evident el moment que els records es van apoderar d’ella. Em vaig penedir d’haver-li formulat la pregunta.

—Només estàvem fent broma. En Benke es va riure dels meus peus grossos com solien fer en Hasse, en Leffe i l’Stig.

La mare avançava a poc a poc. Feia la impressió que buscava les paraules adequades.

—Per mi no hi havia cap diferència que ho fes ell o qualsevol dels meus germans.

Vaig contemplar la mare i vaig notar com se m’eriçaven els pèls del clatell. Érem allà, dècades més tard, i encara s’intentava excusar.

—Jo me li vaig acostar i li vaig clavar un pessic.

La mare es va aixecar i va fer la volta a la taula.

—Així.

Se’m va posar a l’esquena, em va engrapar totes dues clavícules i em va pessigar suaument.

—El vaig pessigar així. Només era una broma. S’havia burlat de mi i jo me n’havia de venjar.

Va explicar que va haver d’anar al lavabo abans de ficar-se al llit i va sortir a la comuna que tenien els pares. Que havia caminat descalça per damunt de la gespa humida de l’estiu i havia sentit l’aroma de la glorieta amb els arbustos de gerds que hi havia a la part esquerra de la casa, abans d’entrar al lavabo.

Jo l’escoltava, vaig veure davant meu la caseta amb les tres tasses de vàter l’una al costat de l’altra, i vaig recordar totes les vegades que havia fet les meves necessitats en alguna de les tres. Com, de petita, m’havia assegut a la comuna i havia contemplat els quadres que hi havia a les parets. La mare els havia pintat. Sempre ratolins.

Ratolins que rosegaven formatges enormes.

Ratolins que navegaven en vaixells construïts amb formatges enormes.

Ratolins que conduïen formatges enormes amb forma de cotxe.

Eren tan bonics, els ratolins de la mare.

—Era allà dins fent les meves necessitats quan el pare va entrar i va tancar la porta. Ni tan sols recordo com va començar, però el primer que recordo és que vaig rebre un cop de puny a la cara. «Em fots les banyes, cony de gossa?», va dir.

La mare no va apartar els ulls de mi mentre parlava.

—Em va colpejar i colpejar i colpejar. Aquella vegada no va anar amb gens de cura. Al començament es llançava completament desbocat contra la meva cara. Abans d’aprendre’n.

Es va quedar en silenci, va aclucar els ulls, va reviure el moment. Una llàgrima solitària va aparèixer per sota de les parpelles tancades. Va anar creixent a la comissura de l’ull i quan finalment va davallar per la galta estava tenyida del llapis d’ulls negre i el rímel.

—Perdona, mare. Deixem-ho estar.

Ella va remenar el cap.

Era massa tard per deixar-ho córrer.

—Hi havia tres paraules que no parava de repetir. Era una bagassa, una gossa i una meuca. Aquestes tres paraules. Va dir que m’havia insinuat a altres homes davant seu.

Es va acostar les mans a la cara. Es va tocar les galtes com per assegurar-se que encara eren allà. Que encara hi eren senceres.

—Passat un temps es va començar a centrar en el ventre. Preguntava si era la seva criatura, la que hi havia allà dins… I llavors picava. Un grapat de cops de puny. Al melic. A tots dos costats. Per sota. Li donava tota la volta.

Es va posar una mà a la panxa. No va fer la impressió que se n’adonés. Era allà quieta, amb una mà al ventre sense apartar els ulls de mi amb una mirada plena de llàgrimes. Va deixar que les paraules brollessin.

—«Mataré aquesta criatura del dimoni».

Allò ho va dir amb un fil de veu.

—Era el que repetia. Quan em pegava. «Mataré aquesta criatura del dimoni».

Les galtes estaven travessades per un munt de regalims de rímel.

—Estava embarassada de set mesos del teu germà. Estava del tot segura que en Valdemar el mataria.

Va explicar que, al final, s’havia cansat de colpejar-la, però en l’estat que l’havia deixat la mare no podia caminar. Que havia tornat a la casa arrossegant-se de quatre grapes per la gespa.

—Em vaig passar tota la nit mossegant el coixí per no cridar. Per no udolar del dolor que sentia. Em feia tant de mal que no em podia moure.

Em va tornar a mirar. Va sospirar. Va fer una ganyota.

—Vols saber el pitjor de tot? L’única cosa en què vaig pensar aquella nit va ser en un terreny que tenia a nom meu a Funäsdalen. Que no em podia divorciar perquè no havia signat capítols matrimonials. Que es quedaria les terres de la meva família si me’n separava.

Va remenar el cap.

—Quan ara ho dic en veu alta sembla una autèntica ximpleria. Però era l’únic en què podia pensar. En Valdemar m’havia destrossat fins a aquest punt. Jo tenia dinou anys i gens d’autoestima. No volia que es quedés els terrenys que eren també meus.

La mare va dir que el matí següent el pare estava completament penedit. Va acaronar la panxa que tant havia colpejat la nit anterior. Va xiuxiuejar que tot s’arreglaria al bebè, que ja no es movia. La mare va explicar com havia mirat al fons d’aquells ulls grisos i havia sentit el penediment d’en Valdemar.

Va dir com més tard tots dos havien començat a plorar d’alegria quan finalment havien sentit una petita puntada de peu dins la panxa. Com l’havia cregut quan li havia donat paraula que mai més no ho tornaria a fer. Com s’havia jurat a si mateixa que el deixaria immediatament si trencava la seva promesa.

—Ara, tant de temps més tard, no és fàcil explicar per què et quedes. Tot plegat sembla una autèntica bogeria, quan hi poso paraules. Però en aquell moment…

Va fer la impressió que rumiava com continuar.

—Has de comprendre que quan arriba el primer cop de puny et trobes tan enfonsada en la misèria que ja és massa tard. No penses que et mereixes alguna cosa millor. T’has empassat tanta violència verbal que gairebé et sembla natural que arribi la física. Mai no peguen si no estan segurs que les seves víctimes se senten lluny de qualsevol salvació.

Va tornar a alçar les mans fins a les galtes. Un palmell en cada una. Va obrir la boca i se les va acaronar amb molta cura. Les va pressionar lleugerament amb els índexs.

—Ho hauries d’haver vist.

Va remenar el cap.

—Déu meu, com va quedar la comuna. Anys més tard vaig trobar sang per les parets, tot i que aquella nit havia fregat a consciència i havia netejat tota la que havia vist. Taquetes petites que sabia que eren d’aquell vespre. I jo… La fila que feia! La cara. Completament inflada. Blaus pertot arreu. Vaig dir que havia caigut per les escales que baixaven del primer pis a la planta baixa, on dormíem en Valdemar i jo.

La mare em va mirar amb dolçor.

—Ja ho sé. Has sentit mai una ximpleria com aquesta? Un autèntic clixé, com d’una pel·lícula dolenta. Però va ser el que vaig dir. Que havia caigut per les escales. Literalment va ser el primer que se’m va ocórrer.

Després els ulls se li van tornar a omplir de llàgrimes.

—I el pare… El meu estimadíssim pare. No ho va entendre. Es va sentir tan culpable quan vaig dir que havia caigut. Ell havia construït aquelles escales. Havia construït tota la casa. Se’n va anar a comprar cinta antilliscant i es va passar el dia sencer posant-ne pertot arreu. Va cobrir tots i cadascun dels graons de l’escala. Se sentia tan malament perquè m’havia fet mal a casa seva.

La imatge de l’avi amb un rotlle de cinta a la mà va ser massa per a totes dues. Ens vam quedar en silenci una bona estona, imaginant-nos el vell posant cinta antilliscant graó rere graó a l’escala que ell mateix havia construït.

—Si algú hagués fet alguna cosa. Vull dir, els meus pares eren grans. Més de seixanta anys. Estic convençuda que ja dormien. Però encara ara de vegades em pregunto… Els meus tres germans i en Benke, eren allà. Tots quatre. No ho van sentir? Com cridava, udolava en aquella comuna a tan sols noranta metres de la casa, els xiscles que proferia mentre en Valdemar em destrossava a cops de puny? No ho van sentir? Hi he pensat un miler de vegades. Cada cop que m’etzibava. Realment ningú no va sentir res? No van veure la fila que feia? Ho devien entendre. Per què no van preguntar res? Més tard, quan vaig deixar en Valdemar, la gent se m’acostava i deia coses de l’estil que sempre havien pensat que en aquell home alguna cosa feia pudor de socarrim. Aquesta mena de xerrameca.

Em va mirar fixament.

—Jo els volia cridar: «I si ho sabies, per què no hi vas fer res?». Ho he volgut preguntar tantes vegades. Si com a mínim una persona hagués fet alguna cosa.

Vaig seguir la mare amb la mirada mentre s’aixecava de la cadira i esquinçava un bocí de paper.

«Algú farà alguna cosa, mare», vaig pensar.

«Ningú no et va ajudar. Ningú no em va ajudar. Ningú no va ajudar el meu germà gran. Però ara algú farà alguna cosa. Ajudaré el meu germà petit i l’Homenet. No hauran de passar pel que vam passar nosaltres. Et sentiràs orgullosa de mi, mare?».

La mare es va mocar i va tornar a seure a la cadira.

—Però ara tant és, tot això. I tampoc no és segur que l’hagués deixat si algú hagués reaccionat. M’hauria matat si ho hagués fet. Resulta tan fàcil dir que només cal marxar, però en realitat la cosa no va així. Tens tanta por. I tots els insults que t’has sentit dir fan que no només et creguis sinó que estiguis convençuda que no et mereixes una altra cosa.

Va empassar-se la saliva.

—Em va dir que valdria la pena que el tanquessin a la presó si a canvi jo era morta.

La mare es va quedar en silenci. Va assentir amb el cap gairebé imperceptiblement.

—M’hauria matat. No ho vaig dubtar mai. Ni un segon. En una ocasió… Llavors no em va estomacar, només em va clavar una bufetada.

La mare va continuar parlant.

—Jo era a terra, arraulida contra una paret, i ell estava dret, doblegat damunt meu. Amb una serenor absoluta. Parlava sobre el pis on vivíem en aquella època. Era al principi de casats, quan vivíem a Mariestad. «Sabies que aquí van assassinar una persona?», va dir. I llavors em va explicar que l’home que hi havia viscut abans de nosaltres havia matat la seva dona a cops de planxa.

Va abaixar els ulls cap a la taula.

—Vaig comprendre perfectament que aquelles paraules es referien a nosaltres. Que era la seva manera de dir-me el que em passaria si el deixava. Més tard també ho va dir sense circumloquis un munt de vegades. Després. Etzibava que valdria la pena acabar a la presó a canvi de matar-me. Que era una meuca que no mereixia viure. Ho deia sovint. Però aquella vegada és la que se m’ha quedat gravada. La manera com ho va dir. Com feia la impressió que fruïa parlant d’aquella planxa.

Va somriure.

—És un maleït sonat, el teu pare. T’ho puc ben assegurar.

Jo no vaig respondre. Vaig veure el meu germà petit davant meu. Vaig pensar que el pare també li havia dit que el càstig valdria la pena.

Em vaig estremir. Se’m va aparèixer una làpida, però no vaig ser capaç de distingir el nom que hi havia inscrit, o qui hi estava enterrat. Algú altre que el pare. No tardaria a matar algú.

Ho sabia.

Ho pressentia.

Ho impediria.

Vaig recordar la música èpica que em va sonar dins del cap quan, de petita, vaig trucar a la policia després que apallissés la meva madrastra. Dum-dum-dum. Ara no la sentia. Aquella vegada no era cap heroïna. Simplement no tenia cap altra alternativa.

La veu de la mare va interrompre aquell pensament.

—Saps? Certes coses no desapareixen. N’hi ha dues que m’han quedat com una mena de tics, o com es vulguin dir, després de tots aquells anys amb el teu pare. Sempre passo la balda quan vaig al lavabo i no puc suportar veure pel·lícules de boxejadors.

Es va quedar en silenci. Em va tornar a mirar.

—Era al lavabo que acostumava a pegar-me. No sé per què, però gairebé sempre hi entrava quan jo era a dins. S’asseia a la vora de la banyera mentre feia pipí, o a la tassa quan em rentava les dents. Sempre ho havia de tenir tot i a tothom controlat, ni tan sols al vàter podia estar en pau.

Durant un segon breu va semblar gairebé que ho trobava divertit.

—Ara, passo la balda fins i tot quan estic sola a casa. He de tancar per poder-me relaxar. Si no, no puc pixar.

Va empassar-se la saliva.

—I quan hi ha boxa a la tele, l’apago automàticament perquè veig la cara d’en Valdemar davant meu. La cara que posa quan assesta el cop. La mirada en aquells ulls, la força a les mans. Noto els impactes en el mateix instant que en sento el so a la tele. Ja m’entens… Quan els cops de puny xoquen contra el cap. Sé exactament què se sent.

Va mirar per la finestra.

—Han passat molts anys d’ençà que el vaig deixar, però una part dins meu encara té por que torni a acabar el que va començar. Tantes vegades em va dir que em mataria. No em sorprendria que una nit m’estigués esperant aquí.

Ens vam contemplar una llarga estona en silenci. Estic convençuda que totes dues teníem imatges interiors d’un Valdemar fet miques.

I aleshores vaig tornar a sentir aquell so. El que m’havia perseguit durant tants anys.

—Et puc fer una altra pregunta? T’hi veus amb cor?

Un cop de cap gairebé imperceptible.

—Una vegada t’estava pegant al lavabo de Götene, just abans que marxessis de casa. El soroll era tan estrany.

Vaig provar de reproduir aquell so.

—Cloc-cloc-cloc.

La mare va deixar anar un esbufec.

—Ho vas sentir?

Vaig abaixar els ulls cap a la taula. Vaig assentir amb el cap, però no era capaç de mirar la mare als ulls. Les paraules van aparèixer com un xiuxiueig.

—Abans has dit que et preguntaves si algú ho havia sentit mai. Jo ho vaig sentir. Però no em vaig atrevir a fer res.

Vaig sentir que la mare s’empassava la saliva abans de començar a parlar.

—M’aixecava de la banyera i m’hi tornava a deixar caure. Una vegada rere l’altra. M’aferrava amb força. M’alçava cap enlaire. I després em llançava cap avall. Era allò que produïa aquell so. El cos que xocava contra la banyera. En aquell moment jo ja no m’hi resistia. Sabia que no servia de res. Així que em vaig arraulir tant com vaig poder i quan en Valdemar m’aixecava era com una pilota, recargolada per protegir-me quan em deixava anar.

Em vaig passar les mans per les galtes per aturar les llàgrimes. No volien deixar de brollar.

—Perdona’m —vaig tornar a mussitar.

La mare es va aixecar. Va donar la volta a la taula i es va agenollar davant meu. Em va estrènyer fort entre els seus braços.

—Però petita meva. Eres una criatura. Què hi podries haver fet, tu?

«Matar-lo, mare».

«L’hauria mort».

Vaig sanglotar. Plorava amb tanta intensitat que amb prou feines podia respirar. Agafava aire a batzegades.

La mare em va continuar abraçant fins que em vaig calmar. Quan finalment es va aixecar, tenia el jersei de punt blau ple de llàgrimes i mocs. Va fer un gest ràpid amb la mà abans que jo tingués temps de dir res.

—Ja sé el que estàs a punt de dir. Et conec. Ni pensis en el jersei. D’acord? Ni hi pensis.

I es va asseure.

—Durant vint anys m’he sentit culpable del que et va passar dins d’aquell lavabo —vaig dir, per fi.

La mare va tornar a apuntar un somriure trist.

—Vols que parlem de sentiments de culpa?

El somriure va desaparèixer. La mare va respirar profundament.

—Faltaven pocs dies per al teu bateig. En Valdemar estava de mal humor i ho carregava contra mi. Ja ni tan sols recordo per què. I aquella vegada en vaig tenir prou. Jo també em vaig enfurismar i li vaig cridar que parés. Li vaig recordar la vegada que m’havia pegat quan portava el teu germà a la panxa i li vaig dir que havia estat un autèntic miracle que no l’hagués matat o li hagués causat lesions greus. I després li vaig dir que estava sonat, que no podia pegar a la seva pròpia dona.

Va esclafir a riure.

—Es va tornar completament boig, per descomptat. I com es va abraonar sobre meu llavors…

Va bellugar el cap com per desfer-se de les imatges que es projectaven allà dins.

—Vaig entomar els cops una estona, però al final vaig notar que el cos no ho podria resistir gaire més. Que no ho suportaria.

La veu se li va esquinçar.

—Vaig sortir corrent cap a la teva habitació. Ell em va venir al darrere encès i jo et vaig agafar del bressol d’una revolada. Et sostenia davant d’ell amb l’esperança que no em pegués mentre et tingués en braços.

En un primer moment, la mare es va quedar immòbil mirant-me. Després les espatlles van començar a agitar-se-li al mateix ritme que li brollaven les llàgrimes.

—Aquí. Aquí sí que podem parlar de sentiment de culpa. Fer servir la teva filla acabada de néixer com a escut humà.

Gairebé no em veia amb cor de preguntar-l’hi. Vaig mirar la mare sense dir res fins que no ho vaig poder resistir més.

—I ho va fer?

Vaig xiuxiuejar aquelles paraules.

—Mare, es va aturar?

La mare va assentir amb el cap. Les espatlles encara es convulsionaven. Aquell plor desconsolat era més intens del que mai abans havia sentit. Va fer que sí amb el cap. Plorava. Respirava entretalladament. Tremolava. Sanglotava. Assentia amb el cap. Plorava.

—Ho vaig encertar. En Valdemar em va mirar. Et va mirar a tu i en acabat va fer mitja volta i va sortir de l’habitació.

Va estrènyer els llavis. Es va esperar fins que el cos es va calmar i aleshores em va buscar amb la mirada.

—Però no m’he perdonat mai que fos capaç de jugar-me aquella carta tan arriscada.

Em va mirar fixament als ulls.

—T’hauria mort d’un sol cop.