53

Dimecres, 10 de febrer de 2010

-Vine, Ing-Marie. Vine a veure això!

La veu de la Julia era com la d’una criatura la vigília de Nadal.

L’Ing-Marie es va aixecar de la cadira, es va estirar fins que les espatlles i l’esquena van cruixir i en acabat va fer les set passes que la separaven de la taula de l’editor Kenneth Svirén, on la Julia estava dreta fent bots.

—Calma’t, dona! —li va dir, i va contemplar la seva companya.

La periodista de successos va mirar de reüll per sobre l’espatlla d’en Kenneth el cartell de diari en què estava treballant. Tres retrats l’un al costat de l’altre brillaven a la pantalla de l’ordinador. El primer, de la ja prou coneguda Elisabeth Hjort. El segon, d’un home de cabells foscos amb uns ulls marrons grossos i uns llavis carnosos que somreien sota un bigoti ben cuidat. El tercer, d’una dona rossa de cabells grenyuts i ulls tristos amb massa maquillatge. I al damunt de tots tres, el titular:

Tu pots resoldre els seus assassinats

L’Ing-Marie va assentir amb el cap satisfeta a la Julia, que va deixar una mà sobre l’esquena d’en Kenneth Svirén.

—Preciós, Kenta. Realment ha quedat molt bé.

—Igualment. Has fet molt bona feina.

I es va girar cap a l’Ing-Marie.

—Això també va per tu.

La periodista es va arronsar d’espatlles, però sabia que el seu company tenia raó. Aquella última setmana la Julia i ella havien treballat com esclaves.

En un primer moment s’havia sentit irritada quan la seva companya més jove havia vingut amb la idea de relacionar el cas Hjort amb altres assassinats no resolts que s’havien produït a Västra Götaland.

—La reportera de successos sóc jo! —havia exclamat l’Ing-Marie abans de tenir temps de contenir-se, quan la Julia havia engegat la proposta durant la reunió matinal del divendres anterior.

La Julia l’havia mirat. Primer amb sorpresa. Després amb un mig somriure.

—I? Ningú no ho està posant en dubte.

L’Ing-Marie s’havia posat vermella. Es va adonar que en realitat l’únic que havia desitjat era que se li hagués ocorregut a ella. Se li hauria d’haver acudit. Per què rediantre no hi havia pensat? Aquell era el seu cas d’assassinat. La seva investigació. Al capdavall, Skövde tenia un dels tres grups d’investigació i anàlisi d’assassinats que hi havia a tot Suècia, i tenint en compte que la mort de l’Elisabeth Hjort encara no estava resolta no era cap ximpleria intentar relacionar diversos crims. Ni de bon tros era forassenyat. Va tornar a mussitar per a si mateixa. Hi hauria d’haver pensat abans.

L’Sven Lindgren s’havia desfet en elogis.

—Farem això. Agafeu tot el temps lliure que tingueu aquesta setmana i treballeu en aquesta línia, un cop hàgiu acabat amb els articles del dia. Ho vull tenir per al cap de setmana que ve. Ho publicarem a bombo i platerets dijous, divendres i dissabte.

Immediatament després de la reunió s’havien assegut a parlar de la proposta. L’Ing-Marie s’havia afanyat a recuperar el rol de líder.

—D’acord, i què havies pensat?

La Julia va estirar les mans amb resignació.

—A aquestes altures encara no em coneixes? Simplement no pensava. Estàvem xerrant de com n’era, d’incompetent, la policia i de cop i volta he començat a pensar en el capítol de Cold Case d’ahir al Canal Nou i, pam!, se m’ha encès una llumeta al cap.

Va mirar l’Ing-Marie amb ulls serens.

—Aquí ets tu la que pensa per nosaltres, quan ho aprendràs?

L’Ing-Marie va estrènyer els llavis, però tot i així es va sentir contenta que l’ordre s’hagués restablert.

—D’acord, assassinats no resolts. Recordo amb detall què va passar quan va desaparèixer l’Helena Andersson el 1992. La gent només parlava d’això.

La Julia va esclafir a riure.

—Llavors jo era una criatura, quina vella que estàs feta, però també ho recordo. Érem a casa dels avis i els grans parlaven en codi sobre el que li podia haver passat perquè no els entenguéssim.

Va alçar els ulls cap al sostre.

—Com si no ho captéssim.

—Sigui com sigui. Ens cal una entrevista amb el grup d’anàlisi de crims.

La Julia va empassar-se la saliva. Va obrir la boca per dir alguna cosa. L’Ing-Marie li va llançar una llambregada.

—Decideix tu mateixa si et vols fer càrrec d’això. Pot ser una bona oportunitat per tornar a ser amigues.

La boca de la Julia es va convertir en una línia recta.

—Realment no saps què estàs dient quan parles d’ella. I de fet no depèn pas de mi.

Però ara es trobaven allà, totes dues, gairebé una setmana més tard. Mirant de reüll per damunt de l’espatlla de l’editor. L’Ing-Marie estava satisfeta del resultat. Molt i molt satisfeta.

La sèrie d’articles que es començarien a publicar en el Västgöta-Nytt de l’endemà explicaven als lectors que en aquells moments a Suècia hi havia tres-cents cinquanta-sis assassinats sense resoldre. Ni tan sols la policia tenia una compilació centralitzada de tots els casos, però l’Ing-Marie i la Julia havien treballat conjuntament trucant a tots i cadascun dels districtes policials i es trobaven en disposició de presentar la llista completa al diari, província per província.

Setanta-set dels assassinats s’havien produït a Västra Götaland, dos dels quals a la zona de Skövde. Un dels crims, el d’una noia jove, havia sobrepassat feia poc la barrera dels vint anys i un altre, el d’un home, s’acostava al dia que en compliria deu justos sense resoldre’s.

El primer article de la sèrie, escrit per l’Ing-Marie, se centraria en l’Elisabeth Hjort i les pistes que fins aleshores s’havien aconseguit. Que no n’eren gaires. L’Ing-Marie estava convençuda que la Julia i ella haurien resolt aquell assassinat feia molt de temps si haguessin tingut accés a tota la documentació de què disposava la policia. Allò la posava furiosa. Tenia unes ganes boges de resoldre aquell crim.

El segon dia aniria dedicat a l’home de cinquanta anys que s’havia esfumat en feia deu, en Nabhan Beydoun, pare de quatre criatures. Se’n va denunciar la desaparició el maig del 2000, però les seves restes mortals no es van trobar fins feia sis anys en un pou de drenatge de Mölltorp. Malgrat que la policia va examinar vuit mil quilos de fang a la recerca de proves, no va aconseguir detenir ningú com a autor de l’assassinat.

En l’article, que ocuparia tres pàgines del diari, la Julia relatava el desenvolupament dels fets des del moment que l’home havia desaparegut, però també parlava del jove de vint-i-dos anys de Karlsborg de qui s’apuntava que era el rival amorós de Beydoun. S’havien presentat càrrecs contra ell —encara amb el cos de Beydoun per aparèixer—, però el jutge de primera instància el va deixar en llibertat. Quan el cas va arribar al tribunal de segona instància i la policia ja havia trobat sang d’en Beydoun al cotxe del jove, va ser declarat culpable de transportar un cadàver. Però en arribar al Tribunal Suprem l’home va tornar a ser declarat no culpable. L’autor de l’assassinat d’en Nabhan Beydoun encara corria lliure.

La Julia havia buscat l’agent que s’havia fet càrrec d’aquell cas feia deu anys. En Jörgen Hermansen ja s’havia jubilat, però encara se’n recordava a bastament i van mantenir una bona conversa.

—Una investigació ben llarga, un munt d’interrogatoris. I tot i així va ser una pura casualitat el que va fer que al final el trobéssim. Quan el personal de l’Administració de Carreteres havia de netejar un canal de drenatge al costat del llac Vättern van descobrir el cos.

El policia va explicar que quan els de Trànsit van intentar netejar les canonades amb aigua es van adonar que allà dins hi havia alguna cosa.

—S’hi havia format un tap. I quan ho van anar a mirar de més a prop van descobrir que el que no deixava passar l’aigua pel tub eren les restes mortals d’una persona.

La sèrie s’acabaria dissabte. Aquell dia amb l’atenció centrada en la Kristina Larm. Aquell article l’havien escrit plegades.

La víctima, que era coneguda per Kicki, l’havien trobat morta per diversos traumatismes a la cuneta de Gunnhagavägen, als afores de Tidan, l’11 de juliol de 1989. També en aquella ocasió hi havia un home sospitós d’haver comès el crim que mai no va ser condemnat.

Havien enfocat la peça de dissabte des de l’òptica del «grup Cold Case», compost per tres agents de policia que van ser designats el 2005 per desembullar els casos d’assassinat comesos feia més de deu anys a Västra Götaland. El nom formal que havia rebut la unitat que actualment, i a causa de les retallades, havia passat dels tres agents a dedicació completa a un de sol a temps parcial, era Grup d’Investigació i Anàlisi d’Homicidis, però la Julia estava contenta que la seva entrevistada hagués acceptat la denominació anglesa i, així, es pogués estalviar d’esmentar massa vegades a l’article el llastimós nom suec. Al costat de la fotografia i el text sobre el destí fatal de la dona de trenta-un anys, l’Ing-Marie i ella també van presentar tots els casos en què estava treballant la unitat Cold Case en aquells moments, així com el total de tres assassinats que havien aconseguit resoldre els grups Cold Case de tot Suècia: la mort el 1997 d’una dona de Göteborg que rondava la trentena, la d’una noia de divuit anys de Höganäs el 1998 i la d’un jove immigrant el 1992 a Klippan. Tant la policia com els lectors se sentien més contents quan la realitat superava la ficció. Quan els dolents, al final, rebien el seu càstig.

«L’homicidi és el pitjor crim que reconeix la llei. Un fet extraordinàriament traumàtic per als familiars. Tothom vol obtenir una resposta a la pregunta de “per què”. Que fins i tot calgui resoldre els crims més antics és una qüestió de sentiment de justícia. Es pot viure amb un cas de robatori no resolt, però no amb un assassinat que quedi sense explicació», li havia dit l’Anna Eiler.

No havia estat un retrobament ple de llàgrimes. L’Anna s’havia negat fins i tot a concedir-li una entrevista i havia calgut un correu electrònic en què la Julia l’amenaçava de parlar amb el seu superior per queixar-se que la policia estava dificultant la labor de la periodista per aconseguir que li fes un lloc a l’agenda. La Julia es va estremir en recordar la conversa.

Ho sabia tot, de la persona que tenia al davant en aquella sala d’interrogatoris de la comissaria de policia d’un color semblant al de la closca d’ou. Tot i no res. La Julia va contemplar aquells ulls foscos, que quan et miraven fixament semblava que exigissin una resposta, i va comprendre que estava parlant amb una interrogadora molt hàbil. Mai no havia vist l’Anna Eiler com una interrogadora. L’havia vist com la seva millor amiga.