45

Va rebregar el diari i el va llençar a terra. Es va aixecar de la taula de la cuina i se’n va anar al lavabo.

L’Anna Eiler va fer rajar l’aigua freda, se’n va omplir les mans i es va remullar la cara. La pell es va estremir de la fredor, l’agent es va sentir una mica millor.

Va tornar a la cuina, va donar un cop d’ull a la taula, on encara hi havia l’esmorzar, però per contra va passar per davant i es va desplomar al sofà i va aclucar els ulls.

«“Entenem que aquestes persones han tingut altres motius per no dir la veritat. Però no es tracta d’un assumpte de què vulgui parlar”, ha dit l’Ulf Karlkvist».

Havia estat completament convençuda que en Klas Hjort pegava a l’Elisabeth. Havia permès que els seus dimonis interiors s’ingerissin en la feina. No havia estat gens professional. Quan es va acabar l’interrogatori i en Klas Hjort va abandonar l’edifici blanc i resplendent de la comissaria, s’havia girat cap a en Patrik Morrelli.

—Com collons ho podies saber?

El seu company s’havia arronsat d’espatlles.

—Al tren he estat mirant les fotografies de l’autòpsia i m’he adonat que els hematomes eren molt més grans a la part del davant que a la del darrere.

I s’havia posat dret.

—Aixeca’t.

Ella havia obeït. En Patrik l’havia agafat, amb els dits grossos li havia pressionat les clavícules i amb la resta de dits de cada mà, la part posterior de les espatlles.

—Imagina’t que t’ataco. Llavors et clavaria contra la paret així, oi?

Els records la van assaltar com un diluvi. Les cames no la sostenien. Va trontollar i es va desplomar a terra.

—Caram, què et passa?

La veu d’en Patrik Morrelli semblava d’espant. L’Anna va sentir com el cap li voltava, però tot i així es va aixecar a poc a poc.

—He perdut l’equilibri i prou. Continua.

El seu company li va tornar a llançar aquella mirada que havia arribat a odiar. Tenia la impressió que hi podia veure a través d’ella. En Patrik va empassar-se la saliva, va dubtar i va prosseguir.

—Bé, en la violència que es produeix en les relacions més properes, el procediment habitual és un atac que ve des del davant. Aquesta mena d’homes no s’esmuny per darrere de les dones, no tenen cap problema de plantar-se’ls al davant i colpejar-les, o clavar-les contra la paret. Si en Klas Hjort era un maltractador normal i corrent que pegava a la seva dona, els hematomes més grossos havien d’aparèixer a l’esquena i als omòplats. Dels dits i del cop quan xocava contra alguna cosa, per exemple una paret. Però l’Elisabeth Hjort presentava els blaus més grossos a la part frontal, a les clavícules. He pensat que significaven que algú estava impedint que es llancés cap endavant, més que no pas que l’empenyés cap enrere. Així que he fet una trucada a l’SKL per assegurar-me’n i m’ho han confirmat.

L’Anna es va pressionar amb força les celles, com per foragitar el dolor que sentia allà dins. Havia estat tan convençuda que l’agressor en aquella família era ell. I no ella.

En Klas Hjort havia explicat com divendres havia arribat a casa de la feina i havia sentit els crits així que havia entrat per la porta. Amb noves llàgrimes davallant-li per les galtes, havia descrit com havia entrat corrents a l’habitació de l’Elias, havia vist la seva dona abraonada sobre el nen i com li clavava una bufetada rere l’altra. Va descriure com se li havia llançat al damunt. Com l’havia subjectat amb força. Com l’Elisabeth s’havia enfurismat, completament fora de control, i com en Klas Hjort l’havia aferrat contra ell, estrenyent-la i estrenyent-la, mentre la seva dona s’anava calmant.

En Klas havia explicat que l’Elias estava completament destrossat d’ençà que la seva mare havia desaparegut, convençut que estava enfadada amb ell, i que per això se n’havia anat.

En Patrik Morrelli havia observat les proves.

L’Anna Eiler havia deixat que la seva vida privada afectés la feina. I allò l’enrabiava. Una ràbia que no es dirigia cap al seu company, sinó cap a ella mateixa. Una llàgrima solitària es va obrir pas galta avall.

Hi havia dies que trobava a faltar amb tanta intensitat l’home que li havia arruïnat la vida, que tot el cos li feia mal.

Dues hores més tard, la cara d’aquell home per fi havia desaparegut de la seva consciència i l’havia substituït per la d’un nen petit terroritzat.

Quan va acabar de transcriure l’enregistrament de l’interrogatori que havien dut a terme el dia anterior a l’Elias Hjort, va rebufar. Havia estat dur. La criatura de quatre anys que havia tingut al davant estava tan espantada com nerviosa.

En un primer moment en Klas Hjort s’havia negat a permetre que l’Anna i en Patrik parlessin amb el seu fill, però al final s’havia donat per vençut quan li havien promès que podria ser-hi present i que ho deixarien córrer així que es fes massa feixuc per al nen. L’agent va rellegir el text una última vegada per no donar motiu a l’Ulf Karlkvist de ressaltar cap error ortogràfic.

—Aquesta merda no significa res de res.

L’Anna Eiler era al llindar de la porta del despatx de l’Ulf Karlkvist mentre l’inspector llegia la transcripció de l’interrogatori.

—Si el marrec va parlar amb tu i et va fer preguntes, però ni mitja paraula amb en Morrelli, per què no et vas encarregar tu de l’interrogatori?

—En Patrik és el teu adjunt, no pas jo.

—O sigui que estàs convertint tot això en una refotuda lluita d’alliberament de les dones? Si no pots manar i disposar resulta que no pots fer la teva feina?

—No em referia a això. Volia dir que pensava que la meva tasca era quedar-me en un segon pla.

—Doncs t’equivocaves. Com de costum.

L’Anna Eiler va tancar la porta i va aclucar els ulls. Va repassar mentalment com havia anat a parar a aquella situació. Com havia pogut permetre que arribés tan lluny. Que estigués tan malament. Allò s’havia d’acabar aviat.

Va sentir com dins del despatx l’Ulf Karlkvist agafava el telèfon. Com, furiós, premia les tecles amb els números. A grans gambades, es va allunyar passadís enllà per no sentir què deia quan l’altre respongués. Estava segura de la persona a qui estava trucant. Tenia por que si sentia la seva veu el cor se li aturaria.