34

L’Ing-Marie i la Julia la van veure en el mateix instant que girava la cantonada i entrava al carrer tranquil.

La Klara Hunnevie semblava fora de lloc mentre s’acostava xino-xano entre els jardins nevats de les cases a quatre vents i les aparellades. Com si no acabés d’encaixar enmig d’aquells edificis d’estil funcionalista, pins esparsos, forats groguencs a la neu que hi havien fet les pixarades dels gossos i trineus multicolors recolzats contra les parets de les cases. La Julia no podia dir què era, però alguna cosa en la figura de la Klara Hunnevie delatava que aquell no era el seu lloc.

La primera cosa que va observar la periodista van ser les cames d’aquella dona. Llargues i esveltes, enfundades en un parell de mitges negres, i els peus dins d’unes botes de pell negres amb talons alts. De sota l’abric vermell en sobresortia un jersei de punt gris que li arribava als genolls i una faldilla una mica més llarga de color negre. Els cabells foscos estaven parcialment amagats sota una caputxa negra, però uns rínxols llargs li queien sobre les espatlles. La cara era pàl·lida tot i que tenia les galtes rosades.

Amb l’ajuda del fred que feia, la Julia va seguir la respiració de la Klara mentre la dona s’anava apropant. Quan va arribar on eren, els ulls blaus no van mostrar cap sorpresa de trobar dues persones no convidades esperant-la al porxo.

La Klara va fer un cop de cap a l’Ing-Marie reconeixent-la i va encaixar la mà de la Julia. En acabat, va obrir la porta. Sense esperar invitació, les dues periodistes la van seguir cap a l’interior d’una casa a quatre vents d’estil funcionalista, es van treure els abrics i es van asseure a la cuina de la dona.

La Julia va mirar al seu voltant. La cuina estava tan impecable com l’aparença exterior de la dona. Les rajoles blanques i fresques que cobrien el terra brillaven. La taula on seien l’havien netejat meticulosament, i quan la Klara Hunnevie va obrir l’armari per treure’n el pot del cafè la Julia es va adonar que les llaunes de conserva i de productes assecats estaven col·locades en rengleres ben rectes. Va mirar la seva companya i va esperar que l’Ing-Marie comencés el seu interrogatori.

—I doncs, Klara. Mantenies un afer amb l’home de l’Elisabeth Hjort i a la vegada vas organitzar una batuda per trobar-la, és així? Quina veïna més extraordinària que estàs feta. Fas qualsevol cosa per la gent. Literalment.

La Klara Hunnevie, que els donava l’esquena mentre mesurava la quantitat de cafè, va deixar anar un esbufec. L’Ing-Marie va veure com la mà que sostenia la cullereta tremolava i el cafè mòlt s’escampava damunt del marbre immaculat. La periodista va sentir la mirada de sorpresa de la seva companya i discretament va alçar una mà a la Julia abans de continuar.

—Realment vas aconseguir enganyar-me, Klara. Ho puc ben dir. M’avergonyeixo d’haver escrit un article tan compassiu sobre tu. Sobre com buscaves infatigablement l’Elisabeth. Sobre les llàgrimes que vessaves. I tinc moltes ganes de publicar un article al Västgöta-Nytt de demà que mostri una cara completament diferent de tu. Ara vull que t’asseguis i ens expliquis exactament tot el que saps de la desaparició de l’Elisabeth Hjort. I de l’afer que tenies amb el seu home.

La Klara Hunnevie es va girar cap a ella. Aquells ulls blaus eren tan sols un record. Uns llampecs foscos en sortien.

—És clar que et fa pena! Pobrissona Bettan cap aquí. Petitona Elisabeth cap allà. Tothom sentia llàstima per l’Elisabeth Hjort!

I va riure burleta.

—Per descomptat que érem amigues, o com sigui que es vulgui anomenar. En aquest carrer tothom es veu refotudament obligat a relacionar-se amb els que com a mínim són més o menys normals i de la seva mateixa edat. Cada tardor es munten dies de recollida de fulles seques, durant tot l’estiu festes als jardins i les dones es passen tot l’any intercanviant-se receptes, mentre els homes es deixen els trepants de percussió. I sí, ens vèiem. Cada dos per tres. Per la festa del cranc, el vi calent de Nadal i Sant Joan i Déu i sa mare. I, collons, com n’estava de cansada de la seva xerrameca sobre tot aquell refotut sentiment de comunitat.

Amb la darrera frase, la Klara Hunnevie va fer caure el pot del cafè, que en picar contra terra va fer un gran terrabastall. Un núvol de pols negra es va elevar per la cuina.

—No ho enteneu? Com més s’arribava a conèixer aquella dona terrible més fàstic et produïa. Sempre passava alguna cosa amb els nens. Alguna cosa amb el seu home. Alguna cosa amb la feina. Amb els seus companys. Amb mi. Passava alguna cosa amb tot i amb tothom excepte justament amb l’Elisabeth Hjort!

La Klara Hunnevie es va quedar paralitzada. Feia la impressió que s’havia adonat del que estava dient. Va empassar-se la saliva, es va posar la mà al pit i va respirar lentament abans d’agafar el pot de terra i deixar-lo damunt del marbre. A continuació va obrir un armari i en va treure una escombra i un recollidor i va començar a netejar la cuina en silenci.

L’Ing-Marie se la mirava perplexa. Després d’un minut llarg el terra estava tan brillant com abans.

La Klara Hunnevie va enretirar una cadira, s’hi va asseure i es va passar la mà per la faldilla negra per allisar-se-la. No va dir res més. Ja havia deixat clara la seva opinió. Ara estava esperant.

—L’Elisabeth sabia que en Klas i tu us enteníeu? —va preguntar l’Ing-Marie finalment.

La dona va remenar el cap.

—No ho sabia ningú. Dedueixo que en Klas us ho ha explicat i per això sou aquí, però ningú no ho sabia. Érem molt discrets.

L’Ing-Marie va continuar preguntant-li quant de temps en Klas Hjort s’havia estat a casa seva el dia que l’Elisabeth havia desaparegut. La Klara Hunnevie es va arronsar lleument d’espatlles.

—Va marxar cap a un o dos quarts de cinc. Sempre s’ha cuidat molt de tornar a la feina amb prou temps per poder fitxar.

La Klara Hunnevie va abaixar els ulls cap a la taula.

—Els dilluns surto de l’escola a un quart de tres. Vaig venir de pressa cap a casa, volant, per ser a la porta quan arribés a les tres en punt.

La dona remena el cap.

—Calenta, contenta i agraïda. Era així com havia d’estar…

Va girar la cara i va mirar per la finestra. S’hi va quedar una estona llarga. Completament quieta, abans de tornar a obrir la boca.

—Quina vida.

L’Ing-Marie va empassar-se la saliva. Una doble vida. Sabia prou bé què significava viure d’aquella manera.

—Estàs contenta que ja s’hagi acabat? —va preguntar.

La Klara Hunnevie la va mirar fixament. Sense entendre-la.

—Què? No, em referia a la que porto ara. Mentre ens vam anar veient és evident que vaig fantasiejar que l’Elisabeth desapareixia i que jo podria estar amb en Klas. No sabia que s’esfumaria per sempre de la meva vida el mateix dia que la seva dona desaparegués de la seva.

Va fer una ganyota.

—Quin covard. Mentre estaven casats no la podia abandonar perquè la seva dona era massa feble, i ara que ja no hi és té tan mala consciència pel que ha fet que es nega a deixar-la anar.

—T’ho ha dit ell? —va preguntar l’Ing-Marie.

La Klara Hunnevie va arronsar les espatlles.

—És com jo ho interpreto. Si no, no entenc per què ens hem deixat de veure.

L’Ing-Marie es va mirar la dona i fàcilment se li podien ocórrer uns quants motius, però es va mossegar la llengua i va passar a la qüestió que tant la Julia com ella es preguntaven.

—Vas assassinar l’Elisabeth Hjort?

La Klara Hunnevie va aixecar les celles. Va mirar les dues periodistes. La veu va adoptar un to glacial.

—I aquí ha acabat l’hospitalitat. Tot i que, francament, he de reconèixer que no recordo haver-vos convidat a passar. Ara és hora que marxeu.

Es van dirigir cap al rebedor i es van calçar les sabates. La Julia i l’Ing-Marie estaven a punt de sortir per la porta quan la periodista de successos es va adonar que a terra hi havia un quadre, amagat sota un abric. El va aixecar i es va topar amb les cares somrients d’en Mats i la Klara Hunnevie. Eren molts anys més joves. Vestits de noces. Estaven drets en un prat amb les mans entrellaçades i s’havien girat cap enrere per mirar a càmera.

—Una fotografia molt bonica —va dir l’Ing-Marie quan es va adonar que la Klara Hunnevie era darrere seu.

La dona no va respondre.

—I un marc bonic, val a dir —va afegir la Julia.

La Klara va arrufar el nas.

—El marc està trencat. Va caure a terra. He pensat portar-lo a la botiga perquè el canviïn, així que em decideixi.

Totes tres van mirar el marc de fusta, de gairebé quinze centímetres de gruix. Semblava fet de banús, amb una sanefa de roses bellament esculpida, però a la cantonada inferior n’havia saltat un fragment gros.

La Klara Hunnevie va resseguir la línia de flors amb els dits.

—Però és bonic, molt. És per això que em costa desprendre-me’n. M’importa més el marc que la fotografia.

L’Ing-Marie i la Julia van sortir de la casa i, sense dir ni mitja paraula, es van encaminar cap al cotxe. Van veure com un vehicle de la policia girava la cantonada i entrava al carrer. Van reconèixer la silueta de l’Anna Eiler a través del parabrisa. L’agent va reduir la velocitat i els va llançar una mirada furiosa abans d’aturar-se davant de la casa blanca de la Klara Hunnevie.

—Vosaltres dues no éreu amigues? —va preguntar l’Ing-Marie.

Es va adonar que una ombra fosca travessava la cara de la seva companya.

—Va resultar que teníem dues concepcions totalment diferents de què significava l’amistat —va respondre la Julia amb una evasiva.

L’Ing-Marie la va mirar uns quants segons sense dir res.

—Una llàstima. Ara mateix ens hauria anat d’allò més bé una font policial.

—Doncs busca-te’n una. Tu ets la periodista de successos, no?