85

Dilluns, 1 de març de 2010

Varicel·la. Va intentar recordar com havia anat. Potser havia estat el pare el que s’havia quedat a casa a cuidar-la? L’Anna ho dubtava. Tot i així, era curiós com funcionava el cervell. Com el seu pare, més tard, havia agafat a la seva vida un paper d’heroi tan sobredimensionat, fins al dia que la va abandonar. Probablement quan havia tingut la varicel·la l’havia cuidat la seva mare, exactament com havia estat la seva mare la que s’havia hagut de fer càrrec de pràcticament tot el que tenia a veure amb la seva infantesa.

En Patrik Morrelli no havia aparegut per la comissaria l’endemà del vespre que havien passat junts. Tan sols una hora més tard de l’esclat de l’Anna, en Karlkvist li havia comunicat amb tan poques paraules com havia pogut que el seu company se n’havia hagut d’anar corrents a Estocolm per cuidar el seu fill, que havia agafat la varicel·la. Es comentava que tornaria aquell dia. L’Anna va provar de no donar-hi gaires voltes.

Havia pensat en en Patrik tot el cap de setmana.

I en en David.

I en la Julia.

Es preguntava si havia estat massa dura amb la Julia. Sabia que ho havia estat.

Com es demana perdó a algú que ha amenaçat el xicot maltractador d’una amiga fins al punt que aquest l’ha obeït i ha trencat la relació?

L’Anna no en tenia ni idea. L’únic que sabia era que se n’havia anat a un hotel amb en David per darrera vegada.

Va sentir la veu d’en Patrik al passadís. Automàticament va aixecar els braços cap enlaire per comprovar que no li fessin olor les aixelles. Es va adonar del que estava fent i els va abaixar. «D’uns braços a uns altres. Ben patètic», va pensar.