11

Dimarts, 5 de gener de 2010

Quan em vaig despertar era com si tingués encesos tots i cadascun dels cabells del cap. Des del fons de l’arrel, amunt fins a la punta. Tenia aquell efecte sobre mi. Havien passat quatre nits des que la decisió va ser presa.

Durant quatre nits m’havia anat al darrere. M’havia perseguit en somnis. Els records que havia esmerçat decennis a reprimir sortien volant del meu subconscient cap a la llum del dia. Despertar-se era com quedar cega i aleshores començava els dies estirada al llit en posició fetal obrint els ulls tan sols una escletxa fins que el cos s’havia acostumat a la llum aclaparadora que m’imaginava que omplia l’habitació.

Passats un parell de minuts, vaig ser capaç d’obrir-los. Vaig mirar de reüll les xifres d’un vermell llampant del rellotge, que mostraven que encara faltaven més de tres hores perquè sonés.

Sabia que no hi havia res a fer. Aquella nit tampoc no aconseguiria tornar a conciliar el son. Així doncs, vaig sortir cap a la cuina i em vaig asseure a terra. Vaig recolzar el cap contra una porta d’armari i vaig alçar la mirada cap al paper DIN A-3 que hi havia enganxat a la nevera. Tenia por que alguna vegada m’oblidés de treure’l, però alhora m’agradava tenir-lo allà. M’esperonava. Exactament igual que la llibreta de les magdalenes.

El paper DIN A-3 estava posat en horitzontal. Amb un retolador negre hi havia escrit una paraula:

«Parricidi».

Se m’havia ocorregut tota sola. I n’estava molt orgullosa. Aquella paraula m’agradava. Parricidi. Em semblava molt tragicòmica. No estava del tot segura d’haver tingut mai un pare. Aquella paraula estava tan plena de tendresa. Era tan potent. Assassinar el seu propi pare, tan prohibit. Als meus ulls, els crims d’honor eren una invenció folla en què un familiar, per alguna raó inconcebible, es creu amb el dret de llevar una vida. Feia uns quants anys a Skövde en vam tenir un. El pare de la noia assassinada va aconseguir fugir al Líban abans que el poguessin detenir.

Vaig provar de defensar-me al·legant que jo, a diferència dels fanàtics, tenia bons motius per fer el que havia de fer, però no sempre em podia convèncer ni a mi mateixa. Per això m’agradava aquella paraula.

Parricidi.

Un recordatori constant que el que estava planejant era bastant malaltís.

Sota el paper hi havia enganxat una fotografia. Tenia uns quants anys a les espatlles i l’havien fet a l’hospital Kärn de Skövde quan havia nascut el meu germà més petit. Una sorpresa d’última hora.

Al meu germà gran i a mi gairebé ens van fer fora de l’hospital perquè la infermera es negava a creure que poguéssim ser germans de la criatura. La diferència d’edat és enorme.

Aquella fotografia és una de les darreres de tota la família junta.

Em vaig acostar a la nevera per mirar-me-la de més a prop.

—One big happy family —vaig murmurar.

El primer que vaig contemplar va ser el pare.

Evidentment.

En Valdemar sempre reclamava la meva atenció més immediata. Havia après que el nom era precristià. Significava «el senyor del món» o «exalçat pel seu poder».

I el pare hi feia honor. Sempre havia estat el senyor del meu món. Del de molts.

Vols un gran poder? I tant, gràcies.

«Eren aquells ulls», vaig pensar, i els vaig mirar de fit a fit. Mai no havia conegut ningú amb uns ulls tan grisos com els del pare. Realment grisos.

Com el gel més fred.

Aquells ulls em podien travessar.

Recordo com l’assistenta social del segon cicle de primària em va cridar a la infermeria i em va preguntar com em trobava. Segons la corba que havia dibuixat el centre, em va explicar la dona, el meu desenvolupament s’havia estancat i tan sols havia crescut un centímetre en onze mesos. Allò no estava bé.

L’assistenta social s’havia assabentat que durant aquell període de temps els meus pares s’havien divorciat i potser volia parlar-ne amb algú. Em van enviar a una psicòloga infantil. Amb onze anys.

En un primer moment el pare s’hi havia oposat, però després havia decidit que em portaria personalment a cada sessió i em vindria a recollir.

Els dos-cents metres que separaven la Västerbyskolan del Centrumhuset a Götene, on tenia la consulta la psicòloga, normalment eren plàcids. Cada dijous a les onze en punt el pare ja m’estava esperant. A l’altre costat del carrer, a l’aparcament de Västerbybadet, hi havia una camioneta vermella amb caixa oberta a l’hora fixada.

Jo sortia per les portes de l’escola, veia el cotxe, que sempre em recordava un llum de semàfor vermell, i preparava una història que li pogués explicar sobre un company de classe. Alguna cosa que pogués pensar que era divertida, alguna cosa de què pogués fer broma.

Al pare li encantava criticar els altres, però era important que no fos una persona que li caigués massa malament, perquè aleshores aquella xerrameca divertida, lleugerament humiliant, es podia convertir en fúria. Jo sempre havia d’anar amb molta cura amb la història. La majoria de vegades la cosa anava bé i el pare estava content. Quan estava d’un humor especialment bo podia parlar d’alguna persona estranya amb qui havia hagut de bregar a la seva feina de conserge. De velles xerraires i soles que fingien que no els anava bé el radiador per convidar-lo a prendre una cafè i una pasta. O dels pares de nens que jo coneixia que s’endarrerien amb el lloguer i com li havien ofert a canvi una taula de menjador nova o un quadre.

M’encantava quan estava content i m’explicava històries de la seva feina. Quan em deixava a l’entrada del Centrumhuset em sentia de bon humor.

Era quan en sortia que començava el calvari.

Quan m’esperava assegut dins de la camioneta, amb els ulls clavats en la porta, preparat per escrutar-me de dalt a baix al mateix instant que trepitjava la vorera.

Aleshores començava l’examen. Aleshores aquells ulls grisos em repassaven. Em travessaven.

Aleshores ja no volia parlar de què havia fet aquell dia. Aleshores no volia fer més broma.

—Com ha anat?

Veu freda. Expectant. Esmorteïda. Sempre la mateixa pregunta.

Aleshores li havia d’explicar de què havia parlat amb la psicòloga. Què m’havia preguntat.

—Hum. I tu què li has respost?

Memoritzava meticulosament què li havia contestat cada vegada, a cada qüestió. Anava amb molt de compte que cap paraula, cap entonació, es pogués mal interpretar.

I després em quedava en silenci. Esperava el cop de cap gairebé imperceptible que indicava que podia passar a la pregunta següent. La següent part de l’interrogatori. Temia els moments que el pare reduïa la velocitat i es girava per mirar-me. Quan volia saber més coses. O encara pitjor: quan repetia el que jo tot just havia dit.

—Trista? Li has dit que ahir estaves trista? Trista de què?

Que repetís alguna cosa no era bo. Aleshores allò altre, allò repugnant, es posava en marxa. El tret de sortida era sempre que repetia el que jo havia dit.

—De què, trista, nena del dimoni? De què collons pots estar trista, tu?

Una vegada rere l’altra. Cada cop cridant més fort.

—Estàs trista, mocosa miserable? Entres allà dins a fer el ploricó? Perquè els altres ho vegin? Trista de què?

En aquells moments no sabia amb qui estava parlant. Amb si mateix? Amb mi? No en tenia ni idea. Però era llavors, en aquelles ocasions, que els trajectes es feien inacabables i que arribava una hora o dues tard a l’escola i m’havia d’inventar una excusa per explicar al meu tutor.

Era llavors que la mà començava a colpejar el volant. Llavors, que la veu es transformava en un xiscle. Com si jo l’hagués traït dient una cosa que no era veritat. Jo no volia ser una mocosa repugnant.

Per aquell motiu, si la psicòloga tocava alguna qüestió una mica sensible o si, Déu no ho permetés, provava de parlar sobre el pare, jo desviava la conversa immediatament.

A classe hi teníem un nen que era un refugiat. Recordo les històries que ens explicava del seu país. Jo pensava que parlar amb la psicòloga sobre el pare era com sortir a jugar al carrer en aquella terra llunyana. La cosa no acabaria bé. Un podia morir. Un ni tan sols ho havia d’intentar.

Durant les sessions també em cuidava prou de no parlar mai de coses que em poguessin fer plorar.

El pare s’adonaria de seguida dels ulls enrogits pel plor.

Els ulls vermells eren un camí directe a l’esclat de ràbia.

La psicòloga es va avorrir de mi ràpidament. Em va dir que si no m’obria no em podria ajudar. Després de cinc sessions va explicar amb veu cansada que ja no calia que hi tornés més.

El pare semblava satisfet. Va etzibar que era millor així.

—Aquesta colla només t’omplen el cap de romanços.

Jo no sabia què eren els romanços, però li vaig donar la raó.

Sempre donava la raó al pare.

Em vaig obligar a apartar els ulls d’ell. Vaig buscar en la fotografia algú altre en qui fixar-me. Però no resultava fàcil. Aquell home tenia un poder d’atracció gairebé magnètic.

«Tota l’atenció per a mi».

«Però mira’m!».

«Mira’m a mi, criatura del dimoni».

Vaig posar el dit gros sobre la cara del pare i vaig girar la vista cap als meus germans. Érem quatre, els que havia engendrat aquell home.

Durant molt de temps vaig ser incapaç d’entendre per què es va entossudir a tenir-ne tants.

Era evident que no li agradaven les criatures.