27

Em vaig adonar que encara tenia el telèfon a la mà després de parlar amb el meu germà petit.

«Germanet», vaig pensar. El que li havia passat era terrible. Inacceptable. Però també una revelació.

L’instant en què finalment vaig deixar de protegir el pare.

L’instant en què, per contra, vaig començar a veure els altres.

Les víctimes. No el botxí.

L’instant en què els papers es van capgirar irrevocablement.

Fins aleshores havia tingut el cap ple d’imatges de cops i puntades de peu. Paraules tenyides d’odi, impossible de defensar-se’n. Sempre el pare repartint-les. Però a les 15.51 h, el primer de gener, la imatge va canviar. No era la mare la que proferia aquell cloc-cloc al lavabo. No era la madrastra la que jeia al terra de la recuina.

Era el pare.

Ensangonat, brut i apallissat.

Ara ell era la víctima.

El meu germanet no en sabia res. I, si jo era capaç de controlar-ho, no ho sabria mai. Però el que el meu germà petit havia hagut de patir la nit de Cap d’Any havia despertat alguna cosa dins meu.

Una màquina de matar adormida plena de força i d’odi que era més gran, potent i perillosa que res que mai abans hagués sentit.

I l’estimava per allò.

Per primera vegada a la vida no em sentia com una víctima.

Per primera vegada a la vida el pare en seria una.

Vaig bellugar el cap i vaig intentar concentrar-me.

«Ara no», em vaig dir a mi mateixa. «Ara no».