77

-Em vas prometre que s’havia acabat!

Els pneumàtics van xerricar quan l’Ing-Marie va prémer el fre. La Julia i ella es van afanyar a baixar del cotxe i van veure com l’Anna i en Patrik s’emportaven l’Ulf Karlkvist lluny d’en Klas Hjort.

L’inspector de policia tenia la cara encesa. Tot el cos li tremolava. Respirava a batzegades. Si és que realment veia les dues periodistes, que no es movien de l’altre costat de la tanca, tant se li’n donava.

—S’ha… s’ha acabat.

En Klas Hjort estava arraulit a terra i mussitava les paraules. Es pressionava les mans contra el coll com per relaxar la zona on les mans ferrenyes d’en Karlkvist havien estat feia un moment. Li costava trenar les frases. L’inspector de policia no tenia aquell problema.

—Jo l’estimava! He estimat la teva dona durant més de deu anys. I tu. Tu que la tenies, et fiques al llit amb la veïna!

L’Ulf Karlkvist bramava.

—Vas jurar sobre la memòria de l’Elisabeth que no tornaries a veure aquella altra. Em vas prometre que com a mínim la respectaries en la mort!

—I ho he fet, Ulf, jo no he…

—I llavors què fèieu al bosc, Klas? Tinc testimonis! Em sents, imbècil? Tinc testimonis!

El puny tancat de l’Ulf Karlkvist es va tornar a alçar.

—Prou!

De cop i volta la Klara Hunnevie va entrar al jardí i va clavar una empenta a l’inspector de policia. La dona va colpejar una vegada rere l’altra l’espatlla de l’Ulf Karlkvist. Al final, l’Anna li va aferrar les mans i les va subjectar amb força. La Klara Hunnevie etzibava puntades de peu i es retorçava per alliberar-se, però aviat va deixar de debatre’s amb l’agent. Va respirar fondo per recuperar l’alè abans de poder parlar.

—És cert… Ens vam veure no fa gaire. Però va ser per iniciativa meva. I no va passar el que insinues. Ni de bon tros.

En Klas Hjort va abaixar els ulls cap a terra. Sabia el que estava a punt de passar. Però les mirades de tota la resta estaven orientades cap a la Klara Hunnevie.

—Estic embarassada.

La Julia i l’Ing-Marie estaven bocabadades i amb prou feines es podien creure l’escena que s’estava desenvolupant just davant dels seus ulls. Van veure com les espatlles de l’Ulf Karlkvist s’enfonsaven per l’efecte de les paraules de la dona i com les mirades d’en Patrik i l’Anna s’entrecreuaven abans que el policia, simplement, remenés el cap.

—Tinc quaranta-dos anys. Durant vint anys amb en Mats hem intentat tenir un fill, però no ho hem aconseguit. Quatre inseminacions artificials fracassades. I ara estic embarassada. Estic de cinc mesos i se’m comença a notar… Així que l’hi volia explicar a en Klas abans que lligués caps tot sol.

La Klara Hunnevie va mirar el seu examant amb uns ulls plens de llàstima.

—Perquè em penso que és el pare de la criatura.

De cop i volta, la dona es va adonar de tota la gent que hi havia al seu voltant. Es va girar cap a la Julia i l’Ing-Marie. Els ulls li cremaven. De dolor. De ràbia.

—Esteu contentes, ara? Heu aconseguit la vostra exclusiva? Toqueu el dos d’aquí, parell de voltors!

Es va ajupir i va agafar un grapat de neu, que va llançar contra les periodistes. En acabat, la Klara Hunnevie es va desplomar a terra i va començar a plorar.

A l’Ing-Marie i la Julia només els va caldre mirar-se als ulls per prendre una decisió. Quan uns quants minuts més tard les llàgrimes de la dona embarassada van deixar de brollar, les dues periodistes ja eren lluny d’allà. Al jardí hi havien quedat tres policies. Dos tenien un munt de preguntes a fer. I un se’n va tornar lentament cap al seu cotxe i se’n va anar.