15

Era imprudent i estúpid, ja ho sabia, però un cop la decisió estava presa no em vaig poder estar de portar sempre a sobre la llibreta de les magdalenes i el DIN A-3. Anés on anés.

De vegades em tancava en un lavabo, fullejava el bloc de notes i desplegava el paper per observar la fotografia uns minuts. Tan sols per… Aquella era una de les ocasions. Vaig sentir veus al meu voltant. Persones la vida de les quals transcorria com sempre allà fora, mentre jo estava reclosa dins del vàter.

Vaig desplegar el full i vaig tornar a contemplar aquella fotografia. Tants anys que feia que la tenia i no li havia donat cap mena d’importància. Però ara, després del dia que tot va canviar, cada vegada que la mirava em semblava la primera.

Vaig observar el meu germà, el més gran de la colla. Tres anys més que jo. Gairebé arribava als cent quilos. Dos metres d’alçada.

Quan contemplava aquella cara m’adonava de com ens assemblàvem tots dos. I com ens assemblàvem al pare.

La nostra cara es deixava arrossegar per com ens sentíem, l’estat d’ànim d’aquell moment concret. Les faccions podien desprendre suavitat i empatia en un instant, i al següent convertir-se en trets durs i eixuts.

El meu germà i jo teníem exactament els mateixos ulls. En forma d’ametlla com els del pare, tot i que el color era diferent. El mateix front ample que el pare. I tots dos teníem la mateixa expressió trista i afamegada a la mirada que exclamava un «sóc prou vàlid?». A la fotografia somrèiem. Cap dels dos amb els ulls.

El meu germà gran havia marxat de casa així que n’havia tingut l’ocasió. Havia format la seva pròpia família amb el seu amor de l’escola i havia intentat desempallegar-se de la seva infantesa.

—Com a màxim dec tenir quatre records del temps abans de marxar de casa. I vull que sigui així —havia respost una vegada quan li vaig preguntar si solia pensar en el que havia passat quan érem petits.

«Ja pots estar content», vaig pensar ara mentre el contemplava a la fotografia. De vegades em preguntava a quina mena de règim de terror l’havia sotmès el pare. Què bombollejava sota la superfície del meu estimat germà gran.

Recordo una vegada que el pare ens havia trucat a casa de la mare i havia demanat de parlar amb ell. La veu del pare era normal i vaig allargar el telèfon al meu germà i vaig sortir de l’habitació. Quan vaig tornar mitja hora més tard havia desaparegut.

El vam buscar durant unes quantes hores. Vam telefonar als seus amics. A mi em provocava repugnància, però tot i així vaig trucar al pare, que no entenia res de res.

—Només hem estat xerrant una estona —va dir.

Cap a dos quarts d’onze de la nit el van trobar en un camí sense asfaltar als afores de Götene. El va localitzar la dona que llavors era la nostra madrastra, que s’havia unit al grup que l’estava buscant.

Era tardor. A l’exterior feia deu graus, hi havia fang pertot arreu i la foscor era esfereïdora. Però el meu germà gran, que tan sols anava vestit amb una samarreta de màniga curta, texans i mitjons de cotó, no semblava que passés fred. S’havia limitat a clavar els ulls en l’infinit i caminar i caminar i caminar amb els peus descalços.

La nostra madrastra s’havia estat uns quants minuts al llindar de la porta parlant en veu baixa amb la mare, i en acabat havia tornat amb el pare.

El meu germà no havia dit ni mitja paraula quan va entrar a casa i es va limitar a tancar-se a la seva habitació. Quan aquell vespre, molts anys més tard, li vaig preguntar què havia passat, ell es va arronsar d’espatlles i em va respondre que no se’n recordava.

Vaig tornar a mirar aquella cara. Estimava el meu germà gran amb tot el meu cor.

«Si el que dius és veritat, has d’estar content», vaig pensar.

«Content per cada dia que no pots recordar».

Vaig fer lliscar els ulls per la fotografia fins a arribar a mi mateixa. Em semblava tan lletja. Exactament com el meu germà gran, havia heretat el sot al bell mig de la barbeta. El pare tenia cinc germans i tots havien estat beneïts amb aquella marca. La majoria dels seus descendents, també.

Vaig apartar la mirada de pressa. Veure’m a mi mateixa a la fotografia em feia sentir malament.

A la dreta, al meu costat, hi havia el cap de turc preferit del pare, el meu germà petit. També nascut el 19 de febrer, com jo. Però havien passat molts anys entre tots dos parts.

Sento molta vergonya quan recordo com em vaig enfurismar amb el meu germanet per aquest motiu. Com si fos culpa seva que a partir del dia que va néixer jo deixés d’existir pel meu aniversari.

Cada any, la dona que en aquell moment tenia el pare encarregava un pastís d’acord amb els gustos circumstancials del meu germà petit. Veia davant meu aquelles obres de pastisseria, parades damunt la taula de la cuina de Götgatan, a Götene. Alguns aniversaris el pastís tenia la forma d’un enorme osset de peluix marró. El següent, un model de la Pippi Langstrump. La madrastra número u havia determinat que la meitat del pastís seria rosa i l’altra, blava. I després hi hauria la figura del personatge d’Astrid Lindgren pintat al mig.

—Així serà un pastís per a tots dos.

Jo havia somrigut a la dona. Li havia donat les gràcies. Malgrat que en realitat pensava que un pastís rosa amb la Pippi al bell mig no acabava d’encaixar amb els anys que jo complia. M’avergonyia de no ser més agraïda, d’estar trista perquè no m’havien comprat un pastís per a mi sola. Al capdavall, la meitat era de color rosa.

Un parell d’anys més tard s’havia tractat d’un enorme camp de futbol complet amb petites figures dels jugadors.

Els darrers anys acostumava a passar els aniversaris sola. No tenia prou forces. No tenia prou forces per veure els convidats que arribaven amb un regal per al meu germà, em saludaven i després…

Aquella mirada.

Podia determinar amb exactitud la fracció de segon en què s’adonaven que aquell també era el meu dia. Com solien esmunyir-se fins al despatx del pare i en sortien passats uns minuts amb un bitllet rebregat de cinquanta corones entaforat en un sobre blanc amb el meu nom escrit amb bolígraf.

Estava cansada de no existir.

Vaig provar de somriure a la cara del meu germà petit que apareixia a la fotografia. Ell no me’l va tornar.

Déu meu, sentia tanta llàstima per aquella criatura. Cap de nosaltres no s’havia escapolit de l’odi, la fúria, la bogeria.

A tots ens havien anomenat criatures del dimoni una vegada rere l’altra. Havíem hagut de sentir-nos dir que érem repugnants, no volguts, lletjos, que li sortíem cars, curts de gambals, fastigosos, ploramiques, maldestres. Tots havíem rebut molts insults. Però dels tres ell havia hagut de suportar-ne més i de pitjors.

Una vegada vaig preguntar al meu germà petit si sabia que l’estimava.

—Què? De debò?

La pregunta i la sorpresa eren completament reals. Aleshores ell tenia setze anys, però una autoestima del tot inexistent. I no havia crescut amb l’edat.

Vaig posar el dit índex damunt la foto i amb molta suavitat el vaig fer lliscar per damunt del petit de la colla. L’únic dels tres que crec que al pare realment li agradava. El fill arribat molt més tard i estimat per tots.

L’Homenet havia estat una criatura encisadora des del moment que va néixer. Al contrari del seu germà gran, que havia tingut asma, còlics i al·lèrgies a la llet, al gluten i als colorants, l’Homenet estava sa de cap a peus.

Cap problema.

Cap mal.

Tan sols un petit bebè alegre.

Malgrat que havien passat molts anys, la imatge que tenia el pare dels dos fills més petits no havia canviat. Encara era tan injust. Els acostumava a comparar cada vegada que tenien convidats, deia que l’Homenet seria futbolista professional.

—Aquest —deia el pare després, i assenyalava amb el cap el seu tercer fill— segur que acaba treballant en alguna fàbrica, si no és que es torna un delinqüent.

Quan torno a pensar en aquelles converses, m’avergonyeixo de no haver dit res. Haver-me revoltat. Haver plantat cara.

Però no m’hi atrevia. No n’era capaç.

Al pare li encantava comparar els seus fills i sempre assenyalava amb el dit el que era pitjor.

El que m’avergonyia més de tot era que en secret em sentia molt alleujada perquè en aquell moment el pare no es burlava de mi. Era tan dur ser el pitjor.

A la fotografia feta a la unitat de nounats, el meu germanet petit portava un bodi d’un club de futbol. El seu destí ja estava segellat llavors.

El pare era un apassionat del futbol i cada setmana l’Homenet es deixava la pell al camp del Götene IF per fer que se’n sentís orgullós.

L’Homenet era una ànima càndida. Encara no hi havia hagut temps de destrossar-la. Em preguntava en quina mena de persona es convertiria quan el pare fos mort. Quan tingués l’oportunitat de fer la seva pròpia voluntat. El trobava tant a faltar que em feia mal.

Ell no havia fet res.

No havia triat de néixer amb en Valdemar com a pare. No comprenia per quina raó jo no l’anava a veure mai.

La darrera vegada que havia parlat amb l’Homenet, i amb el pare, havia estat pel seu aniversari, el 17 de setembre de l’any passat. Una altra vegada, el pare s’havia estat vantant de la seva generositat. Tots ens coneixíem la història de la seva gran magnificència i èxit econòmic del dret i del revés.

«Amb aquestes dues mans», solia començar, i les estirava cap endavant. I a continuació havíem d’escoltar la seva rondalla d’autoassoliment. Com havia aconseguit acumular la seva fortuna amb aquelles dues mans. Com ningú no l’havia ajudat. Com s’havia fet a si mateix. Com tota la resta, especialment els seus germans, l’envejaven i l’odiaven pel que ell, en Valdemar, havia assolit.

«Valdemar», sempre parlava de si mateix en tercera persona quan havia arribat l’hora de l’autoafirmació.

Nosaltres havíem d’escoltar-lo.

Proferir uns «oh» i uns «ah» als moments adequats.

Contemplar les mans esteses amb ulls plens d’admiració.

Assentir amb el cap i donar-li la raó de l’èxit que havia assolit.

Dir-li que era molt generós.

Que ningú no era tan bo com ell.

Que era l’home de més èxit de tot Götene.

Que tots els altres eren una colla de bordegassos perquè no eren tan bons com ell.

Li havíem de llepar l’ego.

Déu meu, estava ben farta de tota aquella història. De les seves maleïdes mans. I el dia de l’aniversari de l’any anterior no havia dit «oh» en el lloc adequat. La dona del meu germà gran i jo havíem estat fent broma sobre «les dues mans» dins del cotxe anant cap a casa del pare i un cop les vam veure esteses davant nostre ens havíem mirat i havíem començat a riure per sota el nas.

Tots plegats estàvem tan cansats de sentir aquell boig.

No ho hauríem d’haver fet.

Evidentment, l’home s’havia enfilat per les parets.

Va dir que ens havíem mofat d’ell.

Li havíem faltat al respecte.

L’havíem insultat.

El meu xicot, que era la primera vegada que venia a una celebració familiar —intencionadament jo l’havia mantingut ben lluny de casa del pare—, terroritzat, no havia tret els ulls del pare mentre veia com la cara li anava mudant a poc a poc. Havia escoltat les paraules terribles i funestes que de cop i volta i amb tota la naturalitat del món havien començat a brollar de la boca d’aquell individu després del silenci gèlid inicial.

Paraules sobre fills odiosos.

Criatures del dimoni desagraïdes. Miserables de merda. Malcriats repugnants.

De la mena de què un s’avergonyia.

De la mena que un desheretaria.

De la mena que no haurien d’existir.

El meu xicot es va espantar molt del que havia vist i el que havia sentit. No ens havia cregut ni a mi ni a la meva cunyada quan aquella mateixa nit havíem provat de tranquil·litzar-lo explicant-li que aquell brot en realitat havia estat un dels més temperats. El pare ens havia fet fora abans que la fúria esclatés de debò.

Ens n’havíem anat a casa del meu germà gran i ens havíem passat tota la nit xerrant. Havíem respost a les preguntes del nouvingut a la família sobre si allò solia ocórrer gaire sovint.

Havíem intentat descriure el següent esglaó de l’escala de bogeria. Com era quedar-se allà dins i veure com es tensaven tots i cadascun dels cent vuitanta-quatre centímetres d’altura del seu cos. Com l’esquena se li eriçava com un regle, com les espatlles amples s’arronsaven cap amunt. Com sabíem que les coses anaven mal dades quan el pare es començava a rosegar els punys o a mossegar-se els llavis. Com la llengua lliscava per dins del llavi inferior abans d’obrir la boca per escopir una nova calúmnia. Amenaça. Violència.

El meu xicot no ho havia entès. Havia preguntat què passava en acabat. Després de l’esclat.

El meu germà va respondre:

—Deixem passar el temps. Un parell de setmanes. Després li truquem i li preguntem com es troba i és com si no hagués passat mai.

—Vosaltres? Però per què sou vosaltres els que us hi poseu en contacte? —va continuar el meu xicot, sorprès.

El meu germà i jo ens vam mirar. I ens vam adonar que no teníem cap resposta lògica a aquella pregunta. Per primera vegada ens vam quedar quiets, mirant-nos als ulls i plantejant-nos: «Per què l’hi deixem fer, això?».

Aquella nit vam contreure un pacte. Ens vam jurar solemnement de no tornar-li a trucar mai més.

Un mes i escaig després, la madrastra número dos havia trucat a la porta de casa del meu germà en ple dia, tot i que sabia que només hi havia la seva dona. Li havia etzibat de part del pare que érem «una colla de porcs abominables que no ens el mereixíem».

«El vostre pare, en Valdemar», va dir la madrastra amb un to formal i grandiloqüent, «trenca d’aquesta manera tot contacte amb vosaltres durant un període de sis mesos a tres anys».

De primer, havia plorat de tant riure quan la meva cunyada havia imitat per telèfon la veu de la dona del pare, però en aquells moments, poc més de mig any més tard, el riure se m’havia quedat entravessat a la gola. Com a càstig per no parlar amb ell, com a càstig per no haver-li demanat perdó, tampoc no podíem veure el més petit de la família. El pare ni tan sols ens permetia enviar-li regals.

Dins de l’armari encara hi tenia embolicat un helicòpter teledirigit, el regal de Nadal de l’Homenet. El meu germà gran i jo l’havíem comprat junts i l’havíem enviat per correu. El pare no havia anat a recollir el paquet. Cada vegada que veia la capsa, automàticament començava a cantussejar «Return to sender» de l’Elvis Presley.

En Valdemar era un gran fan de l’Elvis.

Em preguntava si el pare havia taral·lejat la mateixa cançó quan havia retornat el paquet al remitent i, amb això, havia privat un nen petit del regal de Nadal que li enviaven els seus germans.

Jo acostumava a pensar en els meus germans petits com a garants. O com a ostatges.

Els fills nous eren per al pare una manera de tenir-nos lligats a nosaltres, els més grans, sota el seu jou un parell d’anys més.

Volia pensar que hauria trencat totalment el contacte amb aquell home com a mínim deu anys abans, si no hagués estat que estimava els meus germans més petits —i que passava molta ànsia per ells—. L’atenció als més menuts era el que feia que els grans ho suportéssim.

Però ara ja n’hi havia prou. No ho toleraria més. I els meus germans tampoc no ho haurien de fer. L’únic era que no ho sabrien mai.

Vaig plegar el paper DIN A-3, vaig estirar la cadena i vaig tornar al món exterior. Tenia una feina a fer.