69

Dilluns, 22 de febrer de 2010

-Què passava? Estaves beguda quan em vas trucar?

La Julia va esclafir a riure.

—No, més aviat cansada. Però tant és, és evident que vas entendre el que volia dir. I tu? Per què té apagat el mòbil la periodista de successos?

L’Ing-Marie va obrir la boca per respondre, però no en va sortir cap so.

Cosa que va divertir la Julia.

—Vaja, enmig d’una festa, ja ho entenc. Ahahà. Espero que no us destorbés gaire.

La Julia va parpellejar ràpidament.

L’Ing-Marie li va llançar una mirada furiosa.

—Estic enfeinada conduint. Ara em destorbes.

Van sortir de Mörkegatan en direcció a Havstena en el minúscul Nissan Micra del Västgöta-Nytt. L’Ing-Marie anava al volant. Es mantenia al bell mig de la calçada i no superava ni en un sol quilòmetre per hora el límit permès.

La Julia va contemplar com la seva companya subjectava el volant, en una posició perfecta a les dues i a les deu. Va somriure, es va enfonsar cofoia al seient de l’acompanyant i va decidir fer una capcinadeta. Els propers minuts, a mans de l’Ing-Marie, probablement es trobaria més segura del que mai podria estar. Es va adormir i no es va despertar fins que l’Ing-Marie va aparcar el cotxe davant de l’entrada principal de l’hospital Kärn.

—D’acord, ja m’ho pots explicar, ara? T’has comportat d’una manera refotudament ridícula tot el matí. Per què som a l’hospital?

L’Ing-Marie es va girar cap a la Julia i va somriure.

—La teva idea de trobar la corredora que havia descobert el cos de l’Elisabeth Hjort ha estat un cop magistral. Es diu Dragana Jovanovic i treballa a la unitat cinquanta-cinc del KSS.

Va mirar la seva companya esperant una reacció. No en va obtenir cap.

—La cinquanta-cinc és la unitat de malalties renals. La mateixa en què treballava l’Elisabeth Hjort. La persona que la va trobar era una companya de feina.

De cop i volta la Julia estava completament desperta.

Van travessar les portes giratòries i van tombar a l’esquerra seguint la línia groga. La Julia va contemplar les parets tristes pintades de verd menta i a continuació va resseguir amb la mirada la traça que s’estenia per terra. Es va preguntar qui havia decidit que un hospital havia de ser un lloc tan depriment. Pintat amb uns colors tan lletjos. Van agafar l’ascensor fins al cinquè pis.

—Espero que estigui treballant —va dir l’Ing-Marie.

Van entrar a la unitat. Es van topar amb una dona que rondava la cinquantena vestida amb pantalons i bata blancs.

—A qui han vingut a veure?

La Julia la va mirar. La dona tenia els cabells curts i rossos. Un pentinat de dona gran que sent amable es podia descriure com a pràctic. L’única cosa que en destacava era un petit adhesiu amb un elefant rosa enganxat a la plaqueta just al damunt de les paraules «Marianne. Infermera».

—M’imagino que s’escau molt, això de veure elefants roses quan s’és en un hospital, oi? —va dir la Julia, i va assenyalar l’adhesiu.

—Exacte. Fins i tot aquells que no tenen la sort d’anar fins a les celles de morfina n’haurien de veure un al dia —va respondre la Marianne, i va esclafir a riure de tot cor.

La Julia també va riure, però es va preguntar què s’havia fumat la infermera i va pensar que si treballés cada dia amb aquella dona tan plena d’energia acabaria parant boja. Va allargar una mà.

—Julia Almliden. I ella és l’Ing-Marie Andersson. Potser ens pots ajudar. Estem buscant la Dragana Jovanovic.

—La Dragana? L’última vegada que l’he vist era a l’habitació número dotze. Voleu alguna cosa en especial?

—No, passàvem per aquí i la volíem saludar. Moltes gràcies.

Van avançar pel passadís fins que van arribar a l’habitació amb el número dotze. Van sentir com allà dins una dona amb una mica d’accent estava parlant.

—I ara deixa d’empassar-te tantes ximpleries. Hi estem d’acord?

La veu d’un home va murmurar alguna cosa. Van sentir una rialla que se’ls acostava.

—Dobro. Ajde, ciao.

La porta es va obrir. La Dragana Jovanovic va aparèixer al llindar i se les va quedar mirant.

—Han vingut a veure el senyor Walfridsson?

La Julia va observar la dona i va intentar recordar si l’havia vist abans. Aquella cara pàl·lida. Els cabells negres. Els ulls. Ja havia vist aquells ulls anteriorment. Però llavors estaven plens de llàgrimes.

—Ai. Vostè… Va a la consulta d’en Göran Hjonåker, oi? Venim del Västgöta-Nytt i estem escrivint sobre l’Elisabeth Hjort. Voldríem fer-li unes preguntes.

La Dragana Jovanovic les va fer entrar de pressa i corrents a l’habitació número tretze i va tancar la porta amb cura.

—Hi teníem un pacient que ha rebut l’alta aquest matí. Aquí ningú no ens molestarà —va dir la Dragana, i es va asseure al llit d’hospital.

Va assenyalar dues cadires que hi havia en una paret de l’habitació. La Julia i l’Ing-Marie les van agafar i es van asseure davant per davant de la Dragana. Es van presentar.

—Què volen?

—Estem intentant trobar l’assassí de l’Elisabeth —va dir l’Ing-Marie.

—I sabem que vostè va ser qui la va trobar. Ens agradaria que ens parlés d’aquell dia.

La Dragana Jovanovic es va enfonsar.

—Va ser terrible. Quan treballo al torn de tarda, sempre acostumo a sortir a córrer als matins. Aquesta feina et provoca molt de mal d’esquena, i m’he adonat que quan faig prou exercici físic m’aguanta més temps. Així que havia sortit a córrer, era d’hora al matí. Feia fred. Em vaig aturar a agafar aire. Va ser llavors que els vaig veure. Els peus. Com sobresortien del gel.

Es va agafar amb els braços. Va fer una ganyota quan va recordar aquella imatge.

—Amb prou feines es podia endevinar que eren uns peus. Estaven tan inflats. Blaus. Espellats. Grotescos. Vaig pregar a Déu que no fos l’Elisabeth, encara que una sensació a l’estómac em deia que sí que l’era.

—Acostuma a córrer pel Simsjön?

La Dragana Jovanovic va remenar el cap.

—No. Només des que va desaparèixer l’Elisabeth. De vegades em decideixo a sortir a caminar i, de sobte, em trobo davant de la porta de casa seva. Així que vaig aconseguir fer alguna cosa més productiva amb aquell desig de ser a prop d’ella i la necessitat d’exercici.

La infermera les va observar un parell de segons en silenci abans de continuar per iniciativa pròpia.

—Suposo que no deu sonar bé això de sentir la necessitat de passejar-se pels voltants de casa d’algú.

—Eren bones amigues?

La Dragana Jovanovic va empassar-se la saliva. Els ulls li van començar a brillar intensament i va assentir amb el cap a l’Ing-Marie, que li havia fet la pregunta.

—Najbolje prijateljice —va xiuxiuejar—. Amigues íntimes.

—Com era la seva relació amb el seu home?

L’Ing-Marie es va aclarir la gola.

—Vull dir que hem parlat amb en Klas Hjort unes quantes vegades i, si hem de ser franques, mai no ha pronunciat el seu nom.

La Dragana Jovanovic va estrènyer els llavis i va riure per sota el nas.

—En Klas? No em sorprèn. I no és cap home. Tenir una dona com l’Elisabeth i, tot i així, buscar-se’n una altra. Un home de veritat no ho fa, això.

—O sigui que sabia que li era infidel —va dir la Julia, sorpresa.

—En van parlar mai?

La Dragana Jovanovic va assentir amb el cap.

—Per descomptat. Estava tan exhausta, l’Elisabeth. Vaig intentar convèncer-la que demanés la baixa abans, però s’hi negava. Continuava treballant, encara que el cos li cridava als quatre vents que havia de descansar. Es carregava la responsabilitat de tot. Havia de treballar a jornada completa i ser mare també a jornada completa, i a sobre minyona i mestressa de casa. Em feia tanta llàstima. Es pensava que tot era culpa seva. Era per culpa seva que en Klas li era infidel, que els nens no eren prou ben educats, que no tenien prou diners. I al final es va acabar esgotant i no va poder més. Sovint deia que no tenia forces o energia per arreglar-se. Que els nens li prenien tot el temps. Que ella es volia posar bonica, arreglar-se els cabells i tot això, però que hi havia una mena de mur entre ella i el tocador. Ho descrivia d’aquesta manera. Que hi havia una paret entre ella i tot el que podia fer que estigués més bonica.

La Julia va recordar que l’Anna-Maj Hansson li havia explicat que l’Elisabeth sovint semblava que patís quan era al jardí amb els seus fills.

—Ha dit que els nens li prenien tot el temps. Creu que els en culpava?

La Dragana va assentir amb el cap, trista.

—Sens dubte. Estava cansada dels seus fills. De fet, jo al final estava una mica preocupada per l’Erik i l’Elias. L’Elisabeth pensava que era culpa dels nens que no tingués temps per arreglar-se per al seu home.

L’Ing-Marie hi va intervenir.

—Dragana, què creu que li va passar a l’Elisabeth el 2 de novembre de l’any passat?

La dona de cabells foscos la va mirar fixament.

—Jo no crec res. Sé que va ser el seu home, que la va assassinar. Se’n volia desempallegar per poder continuar endavant amb la seva amant.

—Però en Klas i la Klara ja no estan junts. El seu afer s’ha acabat.

El comentari de l’Ing-Marie va provocar un riure burleta de la infermera.

—Que s’ha acabat? Això potser és el que els diuen a vostès, d’acord. Però si ho han deixat estar, per què els vaig veure junts amagats al bosc ahir, quan vaig sortir a córrer pel Simsjön?