49

Dijous, 28 de gener de 2010

-Ha tornat.

La Julia va entrar i es va asseure a la butaca de la dreta.

—He llegit en algun lloc que el noranta-vuit per cent de les persones que van al psicòleg per primera vegada comencen amb la frase «No sé què he de dir». És veritat?

En Göran Hjonåker va esclafir a riure.

—Més aviat el noranta-nou. I si un bon dia seu en aquesta butaca per voluntat pròpia per parlar de qüestions seves i no ho diu, llavors sabré per què.

Es van somriure l’un a l’altre. La Julia entenia per quin motiu l’Elisabeth Hjort havia anat a aquesta consulta. S’imaginava asseguda en aquella butaca de vellut vermell deixant brollar tot el que tenia dins del pit.

—Sí, senyor psicòleg. La cosa és que…

Es preguntava com reaccionaria aquell home.

—Somriu. Té alguna cosa divertida per explicar?

La Julia va remenar el cap.

—No, la veritat és que no. És un altre cop en relació amb l’Elisabeth Hjort.

En Göran Hjonåker va obrir la boca, però la Julia va alçar una mà per aturar-lo.

—Abans no digui res sobre el secret professional, només li vull dir que no té a veure amb la teràpia que seguia l’Elisabeth. Estic interessada en les preguntes que li va fer la policia.

El psicòleg va tancar la boca. La Julia va continuar abans que tingués l’oportunitat de protestar de nou.

—El que li demano és què li va preguntar l’Ulf Karlkvist. No sé veure on hi pot haver un atac a la integritat moral de la memòria de l’Elisabeth.

L’home estava en silenci. La Julia va començar a rosegar-se nerviosament les ungles mentre esperava.

—Però les meves respostes sí que ho poden ser —va dir finalment, quan la periodista ja s’havia masegat tant l’ungla de l’índex que s’havia fet sang. Es va llepar el dit per atenuar la coïssor.

—És cert. Però no estic interessada en les respostes. O evidentment que sí, però no li demanaré què li va contestar. Només vull saber quina mena de preguntes va formular l’inspector.

En Göran Hjonåker va assentir amb el cap.

—D’acord, no hi veig cap mal. He parlat amb uns quants policies des d’aquella vegada, però com que em demana justament per l’Ulf Karlkvist… Suposo que em va fer les preguntes habituals en una investigació. Com es trobava l’Elisabeth aquell dia. De què vam parlar. Si m’havia semblat que se sentia amenaçada per algú. Si jo tenia cap opinió pròpia sobre què havia passat.

La Julia va assentir amb el cap.

—L’Ulf Karlkvist l’ha interrogat en relació amb altres casos d’assassinat? Va notar cap diferència entre com portava aquest i la resta d’investigacions?

—Per sort, a Skövde els casos d’assassinat no són gaire freqüents, com vostè ja sap. Els nostres camins no s’han creuat en aquest sentit fins avui. I, com he dit abans, he mantingut el mateix contacte amb la resta d’agents que porten la investigació, així que no sé exactament què se suposa que he de dir. Vaig tenir la impressió que hi estava força implicat.

—Implicat o barrejat?

Li va sortir sense que tingués temps de pensar-ho dues vegades. En Göran Hjonåker va alçar una cella.

—A què es refereix?

—A res. Oblidi-ho.

La Julia es va preparar per marxar però va donar un cop d’ull a la taula del psicòleg i de sobte se li va fer un nus a l’estómac. Hi va veure la mateixa cosa que li havia cridat l’atenció la primera vegada que havia estat en aquella consulta.

Una locomotora Brio.

De la mena que tenia l’Elias. Que ara la seva mare tenia al cel.

Va empassar-se la saliva. Va pensar com havia de reaccionar, però no va poder resistir la temptació.

Es va acostar a la taula i va agafar el tren.

—Em va dir que el tenia aquí per als pacients més petits, oi?

En Göran Hjonåker va assentir amb el cap.

—Es faria creus de tot el que se’n pot aconseguir amb una simple locomotora.

«Un assassí?», va pensar la Julia, i va tombar la màquina.

Amb prou feines podia respirar. L’índex li tremolava quan el va posar sobre la primera roda. La va fer girar amb compte. Funcionava perfectament. Va fer el mateix amb les altres tres. Totes rodaven com havien de rodar. No n’hi havia cap que calgués reparar.

—També tinc això, si hi està interessada.

La Julia es va girar cap al psicòleg i es va topar amb un osset de peluix de color marró.

—Malauradament l’utilitzem sobretot en casos d’abús —va sentir que deia en Göran Hjonåker—. L’osset es converteix en un amic, algú amb qui parlar. El tren és una bona manera de jugar, començar a xerrar i fer sortir les agressions. A l’armari hi tinc una capsa plena de joguines, però la locomotora és la que fem servir més sovint.

Va remenar el cap. La Julia va entreveure un somriure trist.

—És la part més difícil d’aquesta feina. Les criatures que pateixen. Les històries que sento… Realment n’hi ha que no haurien de poder ser pares.

La Julia va assentir amb el cap.