5

Havia arribat l’hora. L’hora de deixar de fantasiejar amb la seva mort i, per contra, posar-me a planejar-la.

Vaig empassar-me la saliva, amb prou feines sabia per on començar. Vaig obrir una finestra nova al navegador i vaig entrar al cercador de Google, on vaig escriure les paraules «assassí a sou». L’índex tremolava quan vaig prémer el botó de retorn.

Divuit mil tres-cents resultats.

Vaig anar baixant per la llista, però era un autèntic batibull. Una definició etimològica de la paraula, una puntuació de la pel·lícula Xacal i un article de l’Expressen que explicava que l’excampió del món de boxa Mike Tyson, gelós fins a rebentar d’en Brad Pitt, una vegada havia contractat un assassí professional per liquidar-lo.

Uix.

Què m’esperava? Que apareixeria un enllaç a l’assassinat perfecte? Potser sí, si he de ser sincera.

Amb un clic, vaig entrar al fòrum Flashback i hi vaig trobar uns quants apunts que afirmaven que contractar algú per matar una altra persona costava al voltant de cent mil corones. Com a mínim a Malmö. Vaig rumiar per on devia rondar la taxa a Skövde i la manera com podia demanar assistència en aquella pàgina. Vaig remenar el cap, vaig tancar la finestra, vaig eliminar l’historial de l’ordinador i vaig sentir que se m’escampava pel cos una sensació de fracàs, com si es tractés d’un virus malèvol. Demanar ajuda per la xarxa. Una idea increïblement estúpida.

I no era pas tan ximple, jo. A més, no confiava mai en ningú. Així doncs, com podria ser capaç de delegar a un desconegut la feina més important que mai se m’havia plantejat?

Era una cosa que havia de resoldre tota sola.

Però encara no.

Durant la resta del dia les hores van anar passant a poc a poc. No va ser fins que vaig arribar a casa que em vaig permetre tornar-hi a pensar. En ell.

Em vaig dirigir directament a la cafetera elèctrica i la vaig carregar per a tres tasses. Em vaig quedar dreta davant la màquina, fins que n’hi va haver prou per omplir la meva tassa preferida, de color negre, i després me’n vaig anar al sofà blanc, que m’estava esperant. Em vaig arraulir al meu racó favorit i vaig allargar la mà cap a la bombeta de l’arbre de Nadal que tenia més a prop. La vaig cargolar fins que la il·luminació nadalenca es va encendre, vaig contemplar l’avet refulgent i vaig sentir com una serenor se m’escampava per tot el cos. Vaig tancar els ulls i vaig deixar que aquella sensació m’omplís. Aquella pau em podia ser molt necessària.

Em vaig quedar quieta uns quants minuts amb els ulls clucs abans d’estirar-me per agafar la bossa de pell negra. En vaig treure el bloc de notes nou.

Era una llibreta de format A-5, ratllada. La tapa, de plàstic dur transparent, estava plena de magdalenes americanes de tota mena de formes. Vaig fer lliscar el dit per damunt d’aquelles pastes i les vaig comptar. Set rengleres amb cinc en cada una. Trenta-cinc magdalenes. O cupcakes, tal com deia l’interior de la coberta que s’anomenaven internacionalment.

Feien la impressió de ser d’allò més delicioses. Una magdalena de xocolata plena de boletes daurades. Una altra amb sucre glaçat blanc pel damunt, decorada amb una rosa preciosa. I una de blau cel banyada amb anissos d’una infinitat de colors.

M’encantaven els blocs de notes. En sortir de la feina havia anat a la llibreria Akademibokhandeln i l’havia comprat per cinquanta-nou corones. Potser semblava una mica ridícul, però no volia fer servir una llibreta normal i corrent.

Volia alguna cosa més bonica.

Alguna cosa que em posés de bon humor.

Tenia ganes que fos una llibreta alegre, malgrat el que hi hauria a dins.

La vaig obrir per la primera pàgina. Hi vaig escriure «Pare» i hi vaig dibuixar una ratlla a sota.

El primer punt era senzill. Ja l’havia decidit a les 15.51 h del dia anterior.

1. Assassinar el pare.

I després?

El cervell semblava estar buit.

Vaig encendre l’ordinador, vaig escriure la paraula «mort» al cercador i vaig entrar al primer resultat que va aparèixer: la pàgina web de Praktisk Medicin. Hi vaig llegir:

Clar com l’aigua. O no. Vaig apagar l’ordinador. Vaig recargolar un floc de cabells entre dos dits mentre rosegava el bolígraf. Vaig rumiar una estona abans de continuar amb el punt dos de la llibreta de les magdalenes.

2. Sortir impune de l’assassinat.

Vaig donar un cop d’ull al bloc de notes i vaig empassar-me la saliva. Notava com se’m feia cada vegada més difícil controlar la respiració. Em va semblar sentir el meu propi cor.

No eren uns batecs ràpids els que sonaven allà dins.

Es tractava d’un autèntic tren de gran velocitat.

Un cotxe de Fórmula 1.

Era el meu cor travessant la barrera del so.

«Vinga, espavila’t. Ho pots fer», em vaig dir en veu alta.

Vaig aclucar els ulls. Vaig esperar fins que la respiració es va recuperar de la meva Vasaloppet^[001] emocional abans de continuar escrivint.

3. Assegurar-se que ningú no va a parar a la presó en lloc meu.

4. Assegurar-se que pateix.

Em vaig sentir bruta.

Vaig observar les paraules que acabava d’escriure i aleshores vaig comprendre l’enorme odi que devia albergar dintre meu, un odi que mai no havia deixat sortir cap enfora.

I per primera vegada a la vida vaig permetre que brollés.

Vaig plorar sense parar mentre els pensaments saltaven a plaer endavant i endarrere en el temps. A llocs on no desitjava ser, a indrets que no volia visitar. Fins que em vaig adormir, arraulida en posició fetal al sofà blanc amb les galtes plenes de reguerons dibuixats per les llàgrimes resseques, el bolígraf aferrat per una mà enrampada, la llibreta en un costat i el cap ple de records del pare, fet miques.