47

Dilluns, 25 de gener de 2010

En Klas Hjort semblava exhaust quan va obrir la porta.

—I ara què volen?

No era exactament la reacció que s’hauria esperat l’Ing-Marie.

—Si us plau, Klas. Només volem parlar una mica. Estem intentant trobar la persona que va assassinar la teva dona i teníem l’esperança que ens podries ajudar a lligar alguns caps.

L’home va tornar a entrar a casa sense dir ni mitja paraula, però va deixar la porta oberta. Les periodistes ho van entendre com una invitació a passar.

La mateixa cuina.

La mateixa disposició.

«I tan net com la darrera vegada», va pensar l’Ing-Marie Andersson. Semblava un home a qui agradava l’ordre, aquell Klas Hjort.

—Tan sols tenim algunes preguntes sobre l’Ulf Karlkvist. Quina mena de relació teniu tots dos? —va preguntar.

En Klas Hjort va rumiar un instant.

—Bé, així així, podria dir. He tingut més tracte amb altres agents de la Policia Nacional. L’Anna i aquell d’Estocolm de la Comissió d’Homicidis, en Patrik. Les poques vegades que en Karlkvist hi ha estat present, el seu to de veu ha estat dur, però tampoc no és una cosa gaire estranya.

—Com era la relació d’en Karlkvist amb l’Elisabeth? Encara estava enfadat perquè l’havia deixat per començar a sortir amb tu?

En Klas va alçar les celles i va mirar l’Ing-Marie.

—Enfadat? No, no sé pas si ho estava, però cap de nosaltres hi tenia gaire relació. Malgrat que no acostumava a saludar-nos quan ens creuàvem per la ciutat, em costa de veure per què hauria d’estar dolgut per una cosa que va passar fa una eternitat. Tot allò va anar molt de pressa. Ens vam conèixer. Ella el va deixar. Es va quedar embarassada, ens vam casar i vam comprar aquesta casa. Déu meu, això va passar fa molts anys.

L’home va mirar les dues periodistes.

—I no va trobar ningú més després de l’Elisabeth?

Era més una constatació que una pregunta. En Klas Hjort va remenar el cap.

—Com a mínim, que jo sàpiga no. Per què m’ho pregunten?

L’Ing-Marie va llançar una llambregada a la Julia abans de respondre.

—No era a la feina la tarda del 2 de novembre. Ens preguntàvem on es devia trobar les hores després de dinar. Diguem que al voltant de les tres, les quatre…

L’Ing-Marie va mirar en Klas Hjort. Va esperar que la moneda caigués en l’engranatge. Va veure la sorpresa al rostre de l’home quan va comprendre el que li estava intentant dir. Va remenar el cap instintivament.

—I ara. No deu pas pensar que té alguna cosa a veure amb la desaparició de l’Elisabeth? Jo no m’ho puc ni imaginar.

L’Ing-Marie Andersson va clavar els ulls en els de l’home, no li va apartar la mirada.

—Algú la va assassinar, Klas. Si no va ser ell, qui va ser, doncs?

Cap dels tres no va dir res durant una bona estona. La Julia escoltava el brunzit del rentaplats i el degoteig a la cafetera elèctrica. Va notar com aquella remor li començava a fer pressió a la bufeta i va demanar de poder anar al lavabo, agraïda de poder sortir de l’ambient tens de la cuina.

Li provocava una sensació estranya, estar asseguda a la tassa d’un lavabo que gràcies a les fotografies que en tenien es coneixia del dret i del revés.

Va sentir llàstima per la família quan es va adonar que el bàlsam Barnängen i el quart raspall de dents encara eren al mateix lloc que quan en Blåljus havia fet les fotografies. Un altre temps, una altra vida, però ningú no es veia amb cor de desprendre’s de les coses de la dona que ja no tornaria.

La Julia va estirar la cadena, es va rentar les mans i va sortir del lavabo. Quan va tancar la porta va sentir un brum-brum que provenia de l’habitació del costat. Hi va donar un cop d’ull i va veure l’Elias, assegut a terra jugant amb els seus cotxets de carreres. Amb els llavis produïa aquell soroll de motors mentre les manetes feien córrer el Ferrari de color groc.

—Hola —va dir la Julia.

El nen va alçar la vista i va respondre de la mateixa manera.

La periodista es va asseure a terra i va agafar un dels cotxes del marrec.

—Em dic Julia. Veig que vas molt de pressa, tu.

El brum-brum es va accelerar. El cotxe de carreres va volar per tota l’habitació. La Julia va remenar entre els altres vehicles que s’amuntegaven en una pila.

—Quins trens més bonics —va continuar, i els va agafar.

El nen es va regirar.

—No hi puc jugar. La mare té la locomotora.

La Julia es va quedar glaçada.

—Ah, sí? —va preguntar amb un fil de veu.

El nen va assentir amb el cap.

—La roda es va trencar fa molt. La mare portava la màquina a la bossa per arreglar-la, però després se’n va anar al cel, i ara la locomotora hi ha pujat amb ella.

La Julia no sabia què respondre.

—Si jo pugés al cel també m’agradaria anar-hi amb una màquina de tren —va dir, finalment.

L’Elias Hjort se la va quedar mirant. Feia la impressió que estava pensant en el que havia dit la Julia.

—Jo hi aniria amb helicòpter —va sentenciar.

—Sembla una decisió molt encertada —va fer la Julia, i va esclafir a riure.

Va deixar una mà sobre el cap del marrec.

—Però, Elias, em sembla que la teva mare està molt contenta d’haver pogut pujar al cel amb la teva locomotora. I crec que està fent voltes allà dalt pensant en tu i que et troba a faltar, i pensa que aquí baix hi té el nen més bonic del món.

L’Elias Hjort va apuntar un somriure i la Julia va tornar cap a la cuina.

Semblava que l’Ing-Marie havia estat esperant que sortís del lavabo. Es va aixecar per marxar.

—Una darrera pregunta —va fer la periodista de successos—. Va ser vostè qui va endreçar l’habitació dels nens?

En Klas Hjort va fer la impressió que no entenia de què parlava.

—A què es refereix?

—El dia que l’Elisabeth va desaparèixer. Em referia a això… Bé, no s’ho prengui malament, però tota la casa estava desordenada excepte l’habitació dels seus fills, que estava immaculada. Amb les joguines ben arrenglerades. Tan sols em preguntava si va ser vostè qui els va endreçar l’habitació.

L’home va remenar el cap.

—No, vaig suposar que havia estat l’Elisabeth. Ja sap què vull dir, l’últim gest cap als nens abans de desaparèixer. Ella no, bé, darrerament no havia estat la millor mare del món. Feia molt de temps que s’enfadava molt amb els nois, així que vaig pensar que ho havia fet per mala consciència.

Va mirar al seu voltant.

—La trobo a faltar cada dia. A tota hora. Però… quan l’Elisabeth era a casa, deprimida, tot feia una fila molt llastimosa. S’enfurismava amb mi si se’m passava pel cap posar-me a endreçar. En aquest sentit estava una mica feta a l’antiga. Deia que era cosa de dones, tot i que jo era el primmirat a la família. Això és l’únic que…

Es va quedar en silenci. Semblava que estava pensant si havia d’acabar la frase. Va decidir no fer-ho.

—Bé, simplement intento conservar una mica d’ordre per tal que la casa estigui mínimament neta. Sempre m’ha agradat la pulcritud.

Es va girar i va donar un cop d’ull a l’habitació dels nens.

—Però, és clar… L’Elisabeth no es va suïcidar. Llavors, qui va endreçar l’habitació?