33

Dilluns, 11 de gener de 2010

La respiració de l’Ing-Marie era accelerada. Es va mirar la mà i es va adonar que estava prement el dictàfon amb tanta força que tenia els dits blancs. Va intentar afluixar una mica.

—D’acord. Quina de les dues farà de policia bona i quina de dolenta?

Va mirar la seva companya. Li va fer la impressió que la Julia es contenia el riure.

—De cop i volta ens hem convertit en en Gunvald Larsson i en Martin Beck?^[005] Potser n’hauríem d’haver parlat amb en Lindgren abans de venir fins aquí, si ara t’has de convertir en en Persbrandt i començar a estavellar gent contra la paret i comportar-te com una boja, no creus?

—A en Lindgren tant se li’n dóna què fem mentre es pugui penjar la medalla. I doncs, com ho farem? Decideix tu!

El to de l’Ing-Marie va sonar més tens del que la periodista pretenia. Va veure com la Julia se la mirava sense dir res. Li va semblar que passaven uns quants minuts.

—Ho farem bé, Ing-Marie. Ets la persona que millor es coneix aquest cas. Em sembla que tu has de portar la batuta i fer de poli dolenta, i jo faig de la bona que només hi intervé si cal. Hi estàs d’acord?

L’Ing-Marie va assentir amb el cap amb tanta força que les ulleres li van baixar per l’os del nas. Immediatament se les va tornar a col·locar a lloc i va provar de recuperar el control de la situació. La Julia no havia de saber com n’era d’important per ella resoldre aquell assassinat. Es va adonar que estava massa nerviosa.

—Recorda. Sabem que menteix. Tan sols no sabem sobre què —va dir, i va intentar apuntar un somriure.

La Julia va fer que sí amb el cap alhora que premia el timbre.

No van haver d’esperar gaire.

En Klas Hjort va obrir la porta i les va fer passar.

—Els nens són a casa del seu cosí, aquí dins hi regna un silenci estrany. Cafè? —va preguntar l’esquena que avançava davant seu cap a la cuina.

—No, em sembla que és millor que ho enllestim d’una vegada. Què hi dius tu, Klas?

L’Ing-Marie es va estremir de la seva pròpia veu. Mai no havia sonat amb tanta autoritat.

Es van asseure a la cuina. En Klas Hjort en un costat de la taula, l’Ing-Marie al davant. La Julia a la dreta de la seva companya.

«Molt més net que a les fotografies», va pensar l’Ing-Marie, i va mirar al seu voltant. L’esmorzar, recollit. El marbre, lluent. Les cadires, al seu lloc. Es preguntava si aquell home era encara més escrupolós del que havia estat la seva dona, o si netejava la casa per mala consciència. «Poli dolenta», es va repetir com un mantra una vegada rere l’altra. «Ha arribat l’hora d’atrapar un assassí».

—Bé, Klas. Suposo que ja saps per què som aquí.

—No, la veritat és que no —va respondre l’home, vacil·lant.

—El motiu és que sabem que vas mentir a la policia. No acabaves d’arribar a casa, tu, quan vas trobar la nota de l’Elisabeth. Ho podem demostrar.

Va empassar-se la saliva. El seu to de veu no deixava entreveure que estava molt nerviosa. «Realment em queda bé el paper d’interrogadora», va pensar l’Ing-Marie. «Com a mínim de la mena que surten a la tele. Dura. Directa». Esperava que funcionés de la mateixa manera en el món real.

—Com… com ho podeu saber? —va quequejar en Klas amb uns ulls com unes taronges.

L’Ing-Marie va etzibar un petit riure burleta i lleugerament teatral abans d’apuntar un somriure condescendent.

—Klas. Això no va així. Has vist massa tele. Això no és CSI, Beck o Wallander. No et deus creure que et desvelarem el que hem descobert i després et donarem l’oportunitat d’inventar-te una excusa? L’única cosa que et dic és que tenim proves que has mentit sobre aquell dia i que pensem anar directament a la policia així que sortim d’aquí. Però aquesta és la teva ocasió de salvar-te i parlar. Per què vas mentir?

I va empassar-se la saliva. Els pensaments li ballaven dins del cap. Donava gràcies que en Klas Hjort s’estigués en silenci amb els ulls clavats a la taula. L’Ing-Marie necessitava calmar-se.

Era el que en Klas Hjort havia dit sobre l’hora que havia arribat a casa el que li havia encès els llums d’alarma.

«He entès de seguida que alguna cosa no rutllava, així que he obert la porta. La casa estava massa silenciosa. He vist la nota, he sortit a fora i he trucat a la policia. Estava completament descol·locat i m’he assegut a les escales de l’entrada fins que han arribat».

La periodista de successos havia buscat la fotografia del lavabo i havia contemplat una altra vegada el detall que l’havia pertorbat la primera vegada que l’havia vist.

La tapa del vàter alçada.

L’Ing-Marie Andersson sempre evitava fos com fos anar al bany de la feina per dues raons: l’Sven Lindgren i en Håkan Jansson. Tots dos tenien el mal costum de deixar la tapa apujada, preferiblement amb una goteta grogosa o dues al damunt. Tots els membres de la família Hjort que tenien penis havien estat a la feina o a la guarderia des de les set del matí i en Klas sostenia que havia arribat a casa a tres quarts de cinc de la tarda. L’Ing-Marie dubtava que l’Elisabeth Hjort no hagués anat al vàter en deu hores. Un home havia estat la darrera persona de fer-lo servir. Probablement en Klas Hjort, que si era així havia mentit en afirmar que havia esperat la policia a la porta.

La Julia va sentir la mirada del vidu damunt seu i li va somriure amigablement. «Poli bona», va pensar.

—És millor que ens diguis què va passar. Klas? Després et sentiràs més bé, ja ho veuràs.

Les espatlles d’en Klas Hjort es van enfonsar. Va abaixar el cap i va aclucar els ulls.

La Julia es va adonar que el cos de l’home començava a tremolar i que passats uns segons es formava un petit bassal damunt la taula de les llàgrimes que li baixaven per la cara.

—No volia que se sabés. Pel bé dels nens. No significava res. No sabia què estava fent.

L’Ing-Marie i la Julia es van mirar l’una a l’altra. Totes dues van alçar les celles.

—Continua, Klas. T’anirà bé —va murmurar la Julia, amb l’esperança de no sonar tan insegura com se sentia.

—L’Elisabeth feia molt de temps que no es trobava bé. I ella, ella ja no volia. Vull dir, tenir relacions. Així que quan la Klara m’ho va proposar, vaja, l’Elisabeth… No ho va saber mai. Feia mig any que ens vèiem. Una vegada a la setmana. Sempre els dilluns. Sortia abans de la feina i arribava a casa de la Klara a les tres, aparcava el cotxe al final del carrer del costat i entrava al seu jardí travessant la tanca d’arbustos. Després ens ficàvem… Ai, Déu del cel, ni tan sols sóc capaç de dir-ho.

En Klas Hjort va panteixar. Era impossible aturar les llàgrimes.

—Déu meu. I mentre era allà…

La seva cara es va retorçar. Es va tapar la boca amb les dues mans per contenir una arcada.

—… Mentre era al seu llit. Al seu llit… Algú va matar l’Elisabeth.

Del nas li va regalimar un fil de moc que li va baixar fins a la boca. Es va passar la mà dreta per eixugar-se’l, però tan sols va aconseguir escampar-se la massa llefiscosa per la galta esquerra. Tremolava. Sanglotava.

—O sigui que…

La Julia es va escurar la gola. Insegura del que havia de fer en aquell moment.

—O sigui que aquell dia no vas ser a casa?

En Klas Hjort va alçar els ulls de la taula.

—No. Vaig mentir dient que era a la feina, quan en realitat era a casa de la Klara. Si hagués estat aquí, l’Elisabeth seria viva.

El plor va tornar a fer acte de presència. L’home es va aixecar de la cadira i se’n va anar fins al marbre. Va arrencar un bocí de paper de cuina i es va mocar sorollosament abans de girar-se cap a les dues periodistes.

—No entenc com ho heu pogut saber… Cada dilluns durant sis mesos he aconseguit sortir d’amagat de la feina a les tres i tornar-hi a un quart i deu de cinc per fitxar sense que ningú se n’adonés.

L’Ing-Marie va riure per sota el nas.

—O com a mínim això és el que et pensaves.

En Klas Hjort se la va mirar i va assentir amb el cap.

—Sí… M’ho pensava.

Va abaixar els ulls a terra. Va empassar-se la saliva sorollosament. Va respirar fondo i va prosseguir:

—Gràcies. No sé en què he estat pensant. Ara mateix aniré a la policia i els ho explicaré tot.

Es va aixecar i va començar a caminar en direcció al rebedor.

—Tanqueu quan sortiu —van sentir que deia, i a continuació com espetegava la porta de l’entrada.