8
Dilluns, 4 de gener de 2010
VVaig deixar una tassa al lloc més a prop de la finestra, em vaig servir un got de suc de taronja i vaig treure el pa, el formatge i l’embotit. Em vaig asseure i vaig contemplar una ciutat adormida amb les finestres plenes de llums d’Advent i estrelles de Nadal abans d’obrir el diari. Vaig llegir l’article sobre la dona ofegada al llac mentre em prenia el cafè del matí. Vaig fantasiejar que era el pare el que havien trobat al mig del gel, en comptes del cos que es podia distingir vagament a la fotografia. Que s’hi havia quedat atrapat amb els ulls d’un blanc brillant que miraven a través del bloc de glaç.
El meu pare tenia por de l’aigua. Pel que semblava, de petit algú li havia enfonsat el cap sota la superfície i després d’allò mai no havia après a nedar.
L’aigua no era una mala idea.
Potser el podria ofegar?
Em vaig aixecar de la taula de la cuina i me’n vaig anar fins a l’ordinador. Vaig obrir una finestra nova i em vaig posar a llegir.
Segons el registre de causes de defunció de la Direcció Nacional de Salut Pública, a Suècia cada any moren ofegades dues-centes cinquanta persones. D’aquestes, poc més d’un centenar són accidents purs i la resta es tracta de casos gens clars o intencionats.
Vaig imaginar-me el pare sota l’aigua. Tan sols se’n veien els cabells grisos i esclarissats del clatell. De bocaterrosa, la cara quedava amagada sota la superfície.
Em vaig posar de bon humor. Me’n vaig anar cap a la cafetera elèctrica i vaig omplir la tassa, hi vaig afegir una mica de llet i en vaig prendre un bon glop abans de tornar a l’ordinador, vaig agafar la llibreta nova i vaig continuar llegint a la vegada que anava escrivint.
Notes a la llibreta de les magdalenes del dia 4 de gener.
1. L’ofegament és una causa de mort com a conseqüència de la manca d’oxigen provocat per l’entrada de líquid a les vies respiratòries i als pulmons.
2. Quan l’aigua xoca contra les cordes vocals es produeix una contracció reflexa de les vies respiratòries (una rampa). No es produeix intercanvi d’oxigen i diòxid de carboni, el contingut de CO2 a la sang augmenta i l’individu perd la consciència. Quan la contracció es relaxa, l’aigua es precipita fins als pulmons i la persona mor.
3. L’individu també pot morir sense que els pulmons se li hagin omplert d’aigua. Això es produeix quan la manca d’oxigen a la sang porta a una aturada cardíaca.
4. Hi ha diferències entre ofegar-se en aigua dolça i fer-ho en aigua salada. En dolça els pulmons s’omplen d’aigua, cosa que al seu torn mena a un augment de la pressió i del volum de circulació de la sang i, eventualment, a trastorns cardíacs. El negament en aigua salada porta a la mort a causa d’una asfíxia.
Asfíxia, aturada cardíaca. Tot allò sonava bé.
Vaig continuar navegant per Internet. Vaig trobar un article força curiós al web nord-americà de Discovery Channel. Feia la impressió que incloïa un enllaç a un documental que malauradament no es podia visualitzar fora de les fronteres dels Estats Units. Portava per títol The three most pleasant ways to die.[003]
Amb el ratolí vaig seleccionar l’article i vaig veure que el primer lloc de la llista l’ocupava morir ofegat. Vaig llegir una citació d’algú que entrevistaven en condició d’expert:
«Negar-se ha de ser la manera més bonica de morir», afirmava l’home a la peça.
Vaig descartar la idea d’ofegar el pare tan bon punt ho vaig llegir.
Vaig clavar una llambregada al rellotge, em vaig aixecar, vaig llençar el que quedava del cafè i em vaig començar a posar en marxa.
No va ser fins que era dins la dutxa que vaig sentir curiositat per la segona i la tercera posicions de la llista. «He de tornar a donar un cop d’ull a aquella pàgina», vaig pensar. «Anotar les diverses alternatives i anar amb compte de no triar-ne cap».
El pare no havia de morir d’una manera dolça.