57

Diumenge, 14 de febrer de 2010

Toquejava nerviosament el paquet mentre esperava que s’obrís la porta.

«Què estic fent aquí?», va pensar la Julia, i estava a punt de tornar al cotxe quan algú va obrir.

—Un altre cop tu. I on para l’altre turment?

El to de veu no era ni positiu ni negatiu. Tan sols una constatació. Ella una altra vegada. Un turment.

La Julia va provar de somriure.

—No vull molestar. No he vingut per feina. Però em pregunto si podria parlar amb l’Elias.

Va alçar la capsa. L’home el va mirar i l’expressió de la cara es va suavitzar. En Klas Hjort va obrir la porta i es va fer a un costat.

—És a la seva habitació.

La porta no estava tancada. La Julia va veure una esquena petita i els rínxols esbullats que cobrien el cap del nen. Va respirar fondo i va trucar al marc. El marrec va alçar els ulls.

—Hola, Elias.

—Hola, Julia.

La periodista es va asseure a terra.

—Et recordes de mi? —va dir.

El nen va fer que sí amb el cap.

Sense saber com continuar, la Julia va començar a remenar el paquet que duia a les mans.

—Jo també em recordo de tu. Des que vaig ser aquí he estat donant unes quantes voltes a una cosa. Els teus vagons de tren em van semblar molt bonics i pensava que és una llàstima que no hi puguis jugar perquè la locomotora se n’ha anat a un altre lloc. Així que, si et sembla bé, si ho vols, t’he portat això.

Es va adonar que quan li va allargar la capsa estava tremolant. La cara del marrec es va il·luminar.

—Amb piles! La que tenia abans no en portava. L’altra locomotora.

Va esquinçar l’embolcall i va començar a jugar amb la màquina de tren vermella i groga, amb llumetes que feien pampallugues. La Julia el va contemplar un parell de minuts fins que el nen es va recordar que no estava sol a l’habitació. Li va somriure.

—Tu pots portar el cotxe patrulla. Les nenes poden ser policies —va dir.

—Sí que és veritat —va respondre la Julia, i va mirar al seu voltant.

Va veure que un cotxe policia refulgia sota el llit i es va ajupir per agafar-lo, però es va estremir quan va besllumar alguna cosa més endins, a tocar de la paret. Va dubtar un instant, però després va allargar el braç i va treure l’objecte. Era un buda de fusta negra, d’uns vint centímetres d’alt. Per la pols que el cobria es podia deduir que feia una bona temporada que era allà. La Julia va passar el dit pels contorns bellament esculpits i sinuosos.

—Quin ninot més bonic que tens sota el llit —va dir.

L’Elias va alçar la vista.

—L’has de tornar a deixar on era —va dir, amb un fil de veu.

Es va posar un dit a la boca i li va llançar una mirada entremaliada.

—És un ninot especial. El ninot secret del pare i meu.

—Un ninot secret? I què fa?

El nen la va mirar.

—Això és un secret.

La Julia va somriure i es va afanyar a tornar l’estàtua del buda al seu lloc sota el llit.

—És clar. Perdona, Elias. Mira, ja no hi és.

La Julia es va posar un dit davant la boca imitant el que havia fet el marrec.

—No diré res de res. Secret.

El nen semblava content amb la resposta. Es van passar un quart d’hora jugant amb la locomotora nova i el cotxe de policia i, en acabat, la periodista es va aixecar per marxar.

—Adéu, Elias —va dir—. Gràcies per deixar-me fer de policia.

El petit va alçar els ulls.

—El pare de l’Anna va decidir que la seva filla seria policia.

La Julia va mirar el nen bocabadada i es va tornar a agenollar a terra.

—És veritat. Com ho saps?

—Ella m’ho va dir.

—Quan va ser, això?

—Quan vam parlar.

—Quan va venir a casa?

L’Elias va remenar el cap.

—A la comissaria.

—Vaja. Vas poder veure la comissaria? Et va agradar?

—No, jo volia marxar a casa. I llavors van deixar que me n’anés.

El so d’algú que s’escurava la gola va fer que la Julia s’estremís. Va alçar els ulls i va veure que en Klas Hjort era a la porta.

—You better not question my son^[007] —va dir.

La Julia va sospirar. Els seus pares també tenien per costum parlar una barreja d’anglès i suec quan no volien que els nens els entenguessin. Com si no fossin capaços d’entendre el to de veu, independentment de la llengua, quan alguna cosa no anava bé. Va veure com l’Elias també s’estremia pel to furiós del seu pare. La periodista va somriure al petit, després a en Klas.

—M’ha agradat molt poder jugar una estona amb tu —va dir, i es va tornar a posar dreta.

—Adéu, Julia.

—Adéu, Elias.

En Klas Hjort va anar darrere seu fins a la porta. Quan s’havien allunyat prou de l’habitació del nen, la Julia es va girar cap a l’home.

—Només volia donar-li aquella locomotora, de debò.

—Espero que sigui així. Pel teu bé.

Un cop al cotxe, la Julia va treure el mòbil per trucar a l’Ing-Marie i parlar-li del suposat interrogatori a l’Elias Hjort que havia dut a terme la policia. Per quin motiu l’Anna volia parlar justament amb l’Elias? Tenia l’esperança que l’Ing-Marie tindria una resposta a aquella pregunta. Però el telèfon de la seva companya estava apagat. Un altre cop.

La Julia va deixar anar un renec. Va engegar el cotxe i es va oblidar d’enviar un missatge de text.