39

Divendres, 15 de gener de 2010

L’Anna Eiler es va calar la gorra fins a tapar-se les orelles. Era el tercer vespre consecutiu que es volia dedicar a coses molt més significatives però que finalment malgastava en aquell carrer.

S’hi veia obligada. Després de l’error amb en Klas Hjort, no pensava deixar res a l’atzar o a cap dels seus companys incapaços.

Fins aleshores, el porta a porta havia estat un fracàs colossal. Si s’estava produint cap malvestat al número dos de Livbojstigen, tot indicava que els veïns hi eren completament aliens. Només li quedava una sola adreça a la llista, la casa de fusta pintada de blau que hi havia davant d’on vivia la família Hjort, a l’altra banda del carrer.

De cop i volta uns ulls blaus afables li van somriure quan es va obrir la porta.

—Deu tenir fred, noieta. Passi, passi.

En un primer moment, l’Anna Eiler va sospesar la idea d’impartir a la velleta un curs ràpid de no confiar en desconeguts i demanar sempre veure la placa de la policia, però les baixes temperatures van fer que, per contra, decidís fer cas a l’oferiment de l’anciana i entrar a la casa.

L’Anna-Maj Hansson i l’Anna Eiler es van presentar. L’anciana li va oferir una tassa de cafè. L’Anna la va acceptar. La simple idea del beuratge negre i calent va fer que el seu cos glaçat saltés d’alegria.

De l’armari de la cuina en va sortir una gran fressa quan l’Anna-Maj Hansson va agafar dues tasses delicades de porcellana. L’aroma que li arribava de la cafetera elèctrica era deliciosa. A l’Anna Eiler li encantava el cafè de filtre.

—Sé que els meus companys ja van ser aquí i li van fer unes quantes preguntes, però tot i així volia assegurar-me que no hem passat per alt res que recordi del dia que l’Elisabeth Hjort va desaparèixer.

L’Anna-Maj Hansson va remenar el cap.

—Em sap greu, filleta, però aquell dia no era a casa.

L’Anna Eiler va somriure animant-la a continuar parlant.

—Ja ho comprenc. Cap problema. I després em volta pel cap una altra cosa. Pel que sembla, el cos de l’Elisabeth presentava un parell d’hematomes quan va morir. Em pregunto si… Es va fixar en res d’especial? Que tingués algun blau estrany?

L’Anna-Maj Hansson es va quedar en silenci una bona estona. Va obrir la boca com si estigués a punt de dir alguna cosa, però la va tornar a tancar. El gest no va passar desapercebut a l’Anna.

—En què està pensant, Anna-Maj?

—Bé, ara que diu això… L’Elisabeth no solia tenir blaus, però vaig ser a casa seva dies abans que desaparegués. Sí, per demanar-los uns quants ous. Volia preparar el meu pa de pessic especial, ja sap, la noia que m’ajuda a netejar la casa una vegada a la setmana, tinc una dona de fer feines o com se digui els diumenges, havia de venir i la volia convidar a berenar…

—I què ha dit que va passar?

—És clar. Vaig trucar a la porta, com li he comentat últimament no l’havia vist gaire, però llavors va obrir, i ara que ho diu tenia uns quants blaus al cos, i tant. I a més a més dels grossos.

Els hematomes misteriosos que havia apuntat l’SKL. L’Anna va fer un glop de cafè per asserenar-se. No volia semblar massa nerviosa, podia espantar el record de l’anciana.

—Uix, que s’havia fet mal?

L’Anna-Maj Hansson va girar tot el cos.

—Sí, això és el que em va dir quan l’hi vaig preguntar. Anava pràcticament nua, l’Elisabeth, només portava posada una d’aquelles samarretes fines, en plena tardor, tot i que tenint en compte que mai no sortia de casa potser no passava gens de fred, ja sap que el jovent d’avui va bastant lleuger de roba…

—I què li va dir quan l’hi va preguntar?

El to de veu de l’Anna va sonar més ansiós del que pretenia. Va notar com l’Anna-Maj Hansson s’estremia. Es va afanyar a posar una mà damunt de la de l’anciana.

—Segur que no és res, com ha dit vostè, però val més que n’estiguem segurs. M’ho pot explicar. No passarà res.

Molt a poc a poc, l’Anna-Maj Hansson va fer un glop de cafè.

—Va dir que havia caigut per les escales.

—I vostè no se la va creure?

L’Anna-Maj Hansson es va recargolar a la cadira. Va mirar amb ulls nerviosos la policia que seia a la seva taula.

—Viuen en una casa d’una sola planta. No hi ha escales.

L’Anna Eiler va proferir un esbufec. Es va empassar d’un glop el que li quedava a la tassa, va donar les gràcies a la velleta i va sortir corrents. Va travessar el carrer fins a la casa que hi havia al davant i va començar a picar a la porta i a trucar al timbre a la vegada. Quan havien passat uns quants minuts, es va treure el mòbil de la butxaca. L’home va respondre al segon to.

—Sóc a la porta de casa seva i vull parlar amb vostè ara mateix. On és?

La veu d’en Klas Hjort era de sorpresa.

—Els nens i jo hem marxat un parell de dies. Els seus avis materns tenien moltes ganes de veure’ls. Tornarem diumenge.

—Dilluns al matí a les nou en punt presenti’s a la comissaria de policia. És una ordre.

L’Anna Eiler va penjar el telèfon i va enviar un missatge de text a en Patrik Morrelli. Sentia com el cor li bategava cada vegada més de pressa. L’Elisabeth Hjort havia fet servir realment aquella excusa? Que havia caigut per les escales?

Les dones no cauen per les escales.

L’Anna odiava els homes que odiaven les dones. Gairebé tant com odiava les dones que els estimaven. Gairebé tant com s’odiava a si mateixa.