12

Dijous, 7 de gener de 2010

-Bé doncs, treballadors meus. Hauríem d’intentar d’enllestir de pressa la reunió matinal, tinc hora al dentista.

L’Sven Lindgren va llegir en veu alta la llista que acabava d’imprimir i n’havia repartit cinc còpies per la taula.

—Vaja, ho podeu veure vosaltres mateixos. Lottie, a les cinc hi ha procés de selecció per al programa Talang a Commerce. Almliden, junta general anual de Pro al local de Skolgatan a les onze. I Ing-Marie, d’aquí a una hora l’ajuntament es reuneix a la sala de plens per debatre sobre el nou acord dental. Seria fantàstic si t’hi poguessis esmunyir, perquè estic una mica preocupat per les factures que em puguin arribar del dentista d’ara endavant…

—No.

L’Sven Lindgren va alçar els ulls del paper una mica sorprès i va mirar l’Ing-Marie Andersson.

—Disculpa?

—He dit que no.

La seva veu sonava més punyent que de costum.

—No m’hi penso esmunyir. Ni tan sols penso treballar en el nou acord dental de l’ajuntament, avui. Em penso centrar en el que serà la notícia de demà, si no és la de l’any i tot.

La Julia va mirar completament astorada la seva companya, deu anys més gran que ella. En tot el temps que feia que treballaven juntes mai no l’havia sentit dir res amb tanta arrogància.

L’Ing-Marie Andersson resplendia. Apuntava un somriure tan ampli que fins i tot deixava veure una mica de la geniva superior rosada.

La Julia va provar de recordar la darrera vegada que la periodista de successos havia somrigut d’aquella manera, però aviat va desistir en la tasca àrdua d’haver de cavar tan endins de la memòria. Fos el que fos el que tenia a dir la seva companya, era gairebé embruixador veure aquell ardor en una mirada altrament sempre tan sorruda.

L’Sven Lindgren la va mirar de fit a fit. Fins i tot ell estava visiblement encuriosit per la impertinència sobtada de la seva subordinada.

—I doncs, Ing-Marie?