2
Dissabte, 2 de gener de 2010
El termòmetre que hi havia a l’altre costat del vidre marcava setze graus sota zero. Havia nevat. La primera nevada de l’any. La Julia Almliden va haver de forçar la vista per poder llegir els números perquè la finestra que donava a l’aparcament desert de Mörkegatan, a la localitat de Skövde, estava coberta de gebre.
Va posar el dit contra el vidre per veure si els petits cristalls refulgents s’havien format per la part de dins o per la de fora.
El glaç no es va desfer quan l’hi va deixar. O sigui que a l’exterior. La Julia va riure per sota el nas. El gebre es podria ben bé haver format per dins.
El departament de comptabilitat del diari retallava en tot allò en què es podia retallar. Bolígrafs, llibretes, hores extres. Calefacció.
Aquell hivern la cosa havia quedat especialment palesa. La temperatura dins de la redacció mai no superava els divuit graus. Resultava impossible escriure un article amb cara i ulls. Per tercera vegada va haver de pressionar una tecla per evitar que l’ordinador entrés en repòs. Com a mínim semblaria que estava treballant.
La Julia va sospirar.
Les restes del dinar de Nadal puden.
Però a la família tan sols els queda acostumar-se a aquesta fortor repugnant que els pica a la cara cada vegada que obren la porta.
Els escombriaires es neguen a apropar-se a casa de la parella perquè tenen por del llop que s’ha ensenyorit del bosc.
«No pot ser pas tan difícil», va murmurar per a si mateixa mentre marcava i suprimia les tres darreres frases.
La Julia Almliden es va girar i va mirar de cua d’ull la seva companya Ing-Marie Andersson. Estava asseguda en la mateixa postura de sempre. Amb la mà dreta estrenyia el jersei de punt a l’altura del pit i amb l’esquerra navegava per Internet. L’Ing-Marie aviat compliria quaranta anys, però feia la impressió de tenir-ne tres o quatre més. Tenia una aparença ordinària. Cabells esbullats d’un ros panotxa tallats à la garçon que li deixaven el clatell a la vista. Pell blanca i pigada en una cara que ben poques vegades portava maquillatge. El cos esprimatxat de la periodista de successos normalment s’amagava sota jerseis gruixuts de punt de colors discrets i neutres. Preferiblement marrons.
«Bé, això de “periodista de successos” és una interpretació un pèl massa benèvola», va pensar la Julia. Més enllà de les baralles entre borratxos a l’exterior del Bogrens, algun robatori amb violència esporàdic a Ryd i totes les denúncies per maltractament, a Skövde no hi passava gaire res. Però una part de la feina de l’Ing-Marie, a banda d’estar al corrent del que succeïa al municipi, era fer la trucada diària a la comissaria de policia. Es tractava d’una tasca que la seva companya es prenia molt seriosament i, sobretot, que preferia a la resta de les seves responsabilitats.
L’Ing-Marie no es presentava mai com la reportera que cobria les notícies municipals i provincials, sinó sempre com a periodista de successos, cosa que provocava un petit somriure burleta a la Julia. Malgrat que el cap no hi havia donat el consentiment, l’Ing-Marie havia encarregat unes targetes de visita amb aquell càrrec, però també era cert que se les havia pagat de la seva pròpia butxaca. Les guardava en una capseta blanca al damunt de la taula, al costat de les targetes que havia costejat el Västgöta-Nytt.
De vegades l’Ing-Marie n’agafava una de les seves i es posava a toquejar-la. Aquell dia, però, semblava immersa en alguna altra cosa. La Julia estava segura que si s’inclinava cap endavant i donava un cop d’ull a la pantalla de l’ordinador de la seva companya hi trobaria un logotip de CSI. Totes tres sèries eren les preferides de l’Ing-Marie, i la periodista de successos sovint es queixava de la manca d’assassinats de la categoria de Nova York, Miami o Las Vegas que patia Skövde. L’Ing-Marie era generalment una dona molt reservada, però quan obria la boca durant les reunions matinals sovint era per brindar als seus companys un petit resum del que havia passat a les nou del vespre del dia anterior al Kanal 5. Es tractava de cossos devorats pels al·ligàtors, màquines escurabutxaques greixades amb cianur o taxistes que transportaven un cadàver al portaequipatge d’aquells taxis grocs tan característics.
A la Julia li va passar pel cap que la seva companya també es devia sentir molt decebuda de la poca capacitat que mostrava la ciutat de Skövde a l’hora de contribuir-hi amb un Horatio Caine, un Mac Taylor o un Gil Grissom. No tenia la més remota idea de si l’Ing-Marie estava sortint amb algú, la periodista de successos mai no explicava res sobre la seva vida privada, però a la Julia li costava creure-ho. Fos com fos, la seva companya no tenia fills ni s’havia casat mai, en un atac de curiositat ho havia comprovat donant un cop d’ull al registre civil. Feia la sensació que l’Ing-Marie vivia amb el somni de resoldre un gran cas d’assassinat i creia que quan això passés tota la resta hi aniria al darrere.
La Julia es va obligar a apartar la vista de la seva companya i a tornar-se a concentrar en la pantalla de l’ordinador i en aquella entradeta que s’entestava a no sortir. En aquell moment no tenia temps per a tots aquells romanços.
Es va clavar una bufetada forta a la galta i mentre encara sentia l’escalfor roent es va concentrar en la feina.
El pernil de Nadal s’ha florit.
El llamàntol de Cap d’Any és un esquelet pudent.
—Esperem que passin abans de les arengades de Sant Joan —s’exclama un Herman Johansson resignat.
Durant dues setmanes, els escombriaires han fet boicot a la casa de la família.
La Julia va somriure. Tot se solucionaria.