7

La Julia Almliden era conscient que s’havia d’afanyar, però tot i així es va desviar i va aturar el cotxe a l’enorme aparcament que s’obria a l’esquerra de la platja en comptes de deixar-lo al voral de la carretera. Barallar-se amb els agents de policia sobre on podia aparcar i on no li costaria més temps que caminar aquells metres de més.

Va donar un cop d’ull als altres cotxes que hi havia, però no en va veure cap amb el logotip de l’Skövde Nyheter. Va somriure. La competència encara no havia arribat.

Va fer a peu els cinquanta metres que separaven l’aparcament del camí que baixava al llac, amb els ulls bellugant-se com un pèndol entre els núvols i el terra per no ensopegar amb cap arrel. Un munt de flaixos liles i blaus ballaven pel cel negre d’hivern i una claror blavenca refulgia sobre la neu, que crepitava sota els peus de la periodista.

La Julia caminava pensant que era un matí de gener excepcionalment bonic quan en Janne Persson se li va acostar. Estava content.

—Mira —va dir en Blåljus, i es va posar a buscar una fotografia a la pantalleta de la càmera.

La reportera va abaixar la vista i, de sobte, tots aquells pensaments sobre l’albada fantàstica i lluminosa que estava presenciant es van esfumar quan els ulls se li van clavar en el que temps enrere havia estat una persona viva, ara embolcallada en una peça de roba d’un vermell llampant i empresonada dins d’un bloc de gel. L’únic que es podia veure nítidament eren un parell de genolls i dos peus nus inflats que sobresortien del terròs de glaç.

No era la primera vegada que la Julia veia un mort, malauradament formava part de la feina, amb el munt d’accidents de trànsit que constantment es produïen a les carreteres al voltant de Skövde. Motoristes a Billingen, conductors que circulaven massa de pressa per la recta de Mariestad, criatures que creuaven corrent la carretera a la sortida de Sommarland. Ja havia vist la mort abans, però tot i així cada vegada l’omplia per dins una sensació de malestar igual de gran. A la vida real els cossos sense vida quedaven lluny d’aquells cadàvers elegants de pel·lícula que als vespres mostrava la tele. No era capaç de verbalitzar quina era la diferència. Potser sobretot el color de la pell. El to d’un groc embrutit que fora de la pantalla de seguida s’apodera del cadàver quan la sang ha deixat de circular. Excepte el cos que en aquells moments estava observant. Era de qualsevol altre color menys groc embrutit. Més aviat li semblava tirant a un lila grisós. Però tenint en compte que estava congelat, no era tan estrany.

La Julia va aixecar els ulls de la pantalla de la càmera i va mirar cap al Simsjön, tan sols per contemplar la mateixa visió una mica més enllà. Els dos embarcadors que s’estenien a mà dreta estaven il·luminats. S’hi havien muntat uns focus de grans dimensions per facilitar les tasques que s’estaven duent a terme a quinze metres de la riba. Un gos i un grapat de persones amb armilles reflectants es bellugaven per les passarel·les. Algú havia col·locat un parell de cons taronja al damunt de dos blocs de pedra enormes i un cordó policial es balancejava al vent barrant el pas. Darrere la cinta hi havia tres cotxes, uns quants agents amb llanternes i un grup compost de quatre membres de Protecció Civil que treballaven àrduament amb serres per treure el cos del gel.

Dos bombers s’encarregaven de les tasques per alliberar el cadàver mentre dos dels seus companys i un metge forense seguien de prop tot el procés. Sostenien una planxa de salvament Hansa amb què pretenien transportar el bloc de gel amb el cos incrustat. La Julia es preguntava si la llitera suportaria el pes. Es tractava d’un terròs enorme, el que estaven tallant. La periodista es va girar cap al fotògraf.

—D’acord. Què en saps?

—Em jugo el que vulguis que és aquella mare de dues criatures.

Simsjön.

Mare de dues criatures.

La Julia va provar de treure’s la son de les orelles i entendre de què li estava parlant. I finalment va recordar l’Elisabeth Hjort, la mare deprimida que el novembre passat havia deixat una nota al seu home i als seus fills a la casa on vivia la família a Livbojstigen, i després s’havia fet fonedissa. Malgrat els intents de l’Ing-Marie Andersson, dignes d’admiració, per convertir el cas en un serial periodístic misteriós i trepidant, tothom —inclosa la Julia— havia acceptat que es tractava d’un suïcidi. Simplement que el cos no s’havia arribat a trobar mai.

L’Ing-Marie. Caram, s’enfilaria per les parets quan s’assabentés que la Julia era allà i ella no.

Va mirar al seu voltant per veure si el marit de la dona desapareguda, en Klas Hjort, era a prop. El va entreveure a l’altre costat del cordó policial, embolicat amb una manta groga d’ambulància al seient posterior d’un cotxe patrulla que havien baixat fins a la riba del llac.

La Julia va estrènyer els ulls per veure-hi millor i es va adonar que els pantalons xinesos de l’home estaven molls fins als genolls. Es va preguntar si havia intentat arribar fins a la que probablement havia estat en el passat la seva dona, i aquella idea va fer que s’estremís.

Davant d’en Klas Hjort hi havia l’Ulf Karlkvist. L’inspector de policia va posar una mà a l’espatlla de l’home i la Julia va veure com, sobresaltat, feia un bot. La mà va desaparèixer de seguida.

«Pobre. Ha d’estar ben espantat», va pensar la periodista.

Es va adonar que l’Ulf Karlkvist, de ben segur que a propòsit, s’havia plantat davant del marit i d’aquella manera li impedia veure la feina que s’estava duent a terme sobre el gel.

La Julia va remenar el cap decebuda. L’inspector de la secció de Skövde de delictes greus de la Policia Criminal de Västra Götaland Ulf Karlkvist era una persona de qui se’n podien obtenir declaracions, però no era de la mena que deixava que els periodistes travessessin el cordó per anar a parlar amb els familiars de les víctimes. Va donar un cop d’ull al rellotge. «Els bons consells són cars, o com es digui». I es va girar cap a en Blåljus.

—Si per ara ja tens el que volies, em podries ajudar amb una cosa? És una mica urgent.

El fotògraf va passar unes quantes imatges amb el botó de la càmera i va llançar una llambregada al seu voltant per assegurar-se que encara no havia arribat la competència abans d’assentir amb el cap.

—Genial, són els de l’Skövde Nyheter els que em preocupen. Truca a en Karlkvist. Parla-li de qualsevol cosa. Sondeja’l. Intenta tenir-lo enganxat al telèfon ni que sigui un minut.

La Julia es va treure el mòbil, va entrar a la pàgina d’informació Hitta.se i va trobar el número que volia. Va esperar fins que va sentir el so llunyà d’una melodia de mòbil i va veure com en Karlkvist se n’anava fins al seient del conductor per respondre abans de fer la seva trucada. Va encreuar els dits perquè el número fos el bo i quan es va adonar que en Klas Hjort es posava la mà a la butxaca del pit a la vegada que els tons li sonaven a l’orella es va clavar mentalment uns copets a l’espatlla. Una persona la dona de la qual ha desaparegut sempre porta el mòbil a sobre.

—Ho… Hola?

—Hola, Klas. Sóc la Julia Almliden, del Västgöta-Nytt. Ens vam conèixer el novembre passat.

Era una mentida com una catedral. La Julia va suposar que en aquelles circumstàncies en Klas Hjort no recordaria amb qui havia parlat de la desaparició de la seva dona.

—Sí, hola. Això… Ara mateix no és un bon moment.

—És clar, ja ho entenc i de veritat que no el vull molestar. Però només volia saber com estava, ara que la seva dona…

—És clar.

L’home respirava amb dificultat. La Julia no va dir res amb l’esperança que en Klas Hjort continués parlant.

—Saber-ho és bo, suposo. La incertesa ens ha fet molt de mal. Però un sempre té l’esperança que…

—Així que és segur que es tracta d’ella? Tenim companys que aquest matí han baixat fins al Simsjön. I per les imatges que he vist… Vaja, resulta una mica difícil saber de qui es tracta.

Es va mossegar la llengua. Estúpida. Calia recordar a aquell home que el cos de la seva muller estava completament destrossat després de dos mesos dins del llac? Va respirar profundament desitjant que en Klas Hjort no li pengés el telèfon. Sentia la seva respiració feixuga a l’orella.

—Ai… És ella. Duia posat el vestit vermell que li vaig comprar el dia que vam anar a sopar per celebrar el nostre cinquè aniversari. A ella… A ella li encantava aquell vestit.

La Julia es va adonar que la respiració canviava, es tornava entretallada. Va pensar que en Klas Hjort aviat no seria capaç de pronunciar cap més paraula.

Va aixecar la vista i va contemplar aquell home, que ignorava que la persona amb qui estava parlant es trobava a tan sols uns quants metres de distància. Va veure com en Klas Hjort, ara que l’Ulf Karlkvist ja no li barrava la panoràmica com una ombra protectora, no treia els ulls dels peus que sobresortien del gel. La Julia va sentir com panteixava al telèfon, com es debatia per trobar l’aire.

—Gràcies, Klas, i perdoni que l’hagi molestat. Li tornaré a trucar més tard.

La Julia va penjar el telèfon i va agitar les mans per captar l’atenció d’en Janne Blåljus.

El fotògraf, que encara tenia l’Ulf Karlkvist al telèfon, es va adonar dels seus gestos i va alçar el cap. Va seguir amb els ulls el dit índex de la Julia, que assenyalava en direcció a en Klas Hjort, i va entendre el que estava a punt de passar. En Blåljus va rematar la conversa de pressa, va engrapar la càmera i va començar a prémer el disparador. Quan l’inspector Karlkvist, tan sols uns segons més tard, tornava a ser al costat de l’home que havia abaixat el cap, en Janne Blåljus ja tenia una línia de tir perfecta i va aconseguir una fotografia sensacional d’un marit abatut i el guardià de l’ordre junts sobre la neu. Tant el fotògraf com la Julia sabien que aquella imatge seria a la portada del diari de l’endemà.

Quan el repic de la càmera d’en Blåljus es va quedar en silenci, el fotògraf es va girar cap a la seva companya i va alçar la mà perquè l’hi xoqués.

En el mateix instant que la Julia responia al gest d’en Blåljus, va sentir un riure sarcàstic darrere seu.

—De debò? Hi ha una persona morta a un parell de metres d’aquí i vosaltres dos esteu xocant les mans?

Una veu que la Julia una vegada havia estimat.

Una veu que encara estimava.

El ressò d’un temps passat.

—Hola, Anna. Tot just m’estava preguntant on devies parar —va respondre la Julia, i es va tombar cap a la dona que anys enrere havia estat la persona que havia sentit més a prop de tot el planeta, abans que el cel s’esberlés.

L’Anna Eiler s’havia tallat la cabellera negra. Sempre havia portat els cabells curts, però ara els duia gairebé rapats com els d’un noi. De l’antic serrell només en quedava un petit rastre, que li penjava per mig front.

L’Anna no li va tornar la salutació. Aquells ulls marrons es van limitar a llançar una breu llambregada furiosa a la Julia i a en Janne abans que l’agent passés per sota del cordó policial i, amb pas decidit, s’allunyés en direcció a l’Ulf Karlkvist.

En Blåljus es va mirar la Julia sense entendre res.

—No preguntis —va respondre ella.

I el fotògraf no va preguntar. Una de les virtuts que la Julia més apreciava del seu company.

Un cop a la redacció del diari, va provar de no escoltar la consciència, que li rosegava el cap. Era bona en el que feia. Però, redéu, de vegades odiava la seva feina. Mentir, sostreure i tergiversar. Els tres pitjors ingredients de la professió d’un periodista.

Es va espolsar aquells pensaments del cap, va seure davant de l’ordinador i va començar a escriure.

La Julia va pensar en el vestit vermell de l’Elisabeth Hjort. Potser caldria modificar l’entradeta per encabir-ho? Va decidir que era massa enrevessat; així doncs, va abordar el cos de la notícia.

La Julia va donar un cop d’ull a l’esborrany. Pornografia emocional, tal com anomenaven allò a la redacció. Una mica exagerada, però la periodista estava bastant segura que en Klas Hjort no es queixaria de la manera com ho havia expressat. Tenia els seus dubtes que l’home ni tan sols recordés la conversa, tenint en compte el que estava passant.

Encara havia d’acabar de retocar una mica el text, però li podia servir com a punt de partida. Tenia l’esperança que els de l’Skövde Nyheter, que havien arribat al llac quan la policia ja se n’havia emportat el cos, no sabessin res del vestit. Era un detall melodramàtic que li encantava, en volia gaudir en exclusiva.

La Julia va fullejar l’arxiu de notícies per trobar els articles que es van redactar durant els dies posteriors a la desaparició de l’Elisabeth Hjort. N’hi havia sis. Tots signats per l’Ing-Marie Andersson. Evidentment. Tots plens d’expressions tenyides de valoracions personals. A la seva companya realment l’entusiasmava utilitzar paraules com «exclusiu», «xoc» i «desvelar». La Julia va pensar que l’Ing-Marie estava feta a mida per a la premsa groga i va somriure mentre llegia els articles en diagonal. Un marit desesperat posava amb dues criatures adorables que no semblaven comprendre el que havia passat. L’entrevista amb la veïna de quaranta-quatre anys, la Klara Hunnevie, que havia endegat una batuda per trobar la dona, i després una peça del responsable de la investigació, l’Ulf Karlkvist, que va manifestat que tot apuntava a una desaparició voluntària. Una citació breu del psicòleg de l’Elisabeth Hjort, que no volia fer cap comentari sobre si la dona havia mostrat tendències suïcides durant les sessions o ni tan sols sobre si havia seguit cap teràpia. I finalment una fotografia trista d’un parell de companys de feina de l’Elisabeth Hjort de la unitat cinquanta-cinc de l’hospital Kärn de Skövde, on havia treballat com a auxiliar d’infermeria fins que va agafar la baixa per depressió, només dues setmanes abans de desaparèixer.

La Julia en va escriure un petit resum dins d’un requadre titulat «El que va passar», basat en els articles anteriors de l’Ing-Marie, i va tornar al seu text. Estava immersa en la redacció quan darrere seu va sentir algú que s’escurava la gola.

—En tens per gaire? La Kattis ha convidat a sopar el tinent d’alcalde i la seva dona, i jo hauria de tocar el dos.

La Julia es va estremir de la sorpresa i es va girar en direcció al redactor en cap.

—Què? Tan aviat soparàs?

—Vaja, són les cinc i arribaran a casa d’aquí a una hora. I avui és diumenge, així que en realitat no hauria d’estar treballant. Ni tu tampoc.

La Julia va donar un cop d’ull al rellotge. Les cinc en punt. Com podia ser tan tard?

—Hum, no. Merda. O potser sí, no. No passa res —va dir.

L’Sven Lindgren va somriure. Una renglera perfecta de dents blanques com les del periodista esportiu Patrik Ekwall. Tan artificials com el mateix somriure.

—Has fet una feina molt bona. Truca’m si tens cap dubte, i per compensar la jornada d’avui, demà no cal que entris a primera hora del matí —va concloure l’Sven, i se’n va anar cap a la porta.

La Julia tenia ganes de dir-li que les nou hores extres d’aquell diumenge de cap manera quedaven compensades entrant una mica més tard dilluns, però es va adonar que no tenia temps per discutir.

Va rellegir el text. Necessitava una citació de la policia. La Julia va marcar el número de la comissaria i va encreuar els dits perquè l’inspector no fos un feixista del rellotge a l’estil de l’Sven Lindgren, que se n’anava a casa quan sonaven les cinc de la tarda els diumenges i tot. Fins no feia gaire, hauria trucat a l’Anna, però ara mateix era una molt mala idea. «Potser per sempre més», va pensar, i va sentir una fiblada al cor.

—Almliden.

Un deix de fàstic a la veu. Era ben evident que no era el moment de parlar amb algú de les forces de l’ordre.

—Ha estat un detall de molt mal gust per part teva trucar a l’home.

La Julia va renegar en silenci. L’Ulf Karlkvist era una persona grisa en circumstàncies normals i amb qui no era gens divertit relacionar-se quan estava enfadat. Tot i que se sentia una mica alleujada perquè li havia agafat el telèfon, la Julia es va posar nerviosa.

—Ho sento —va provar de dir, però com a resposta va obtenir un gruny.

—Què vols?

—Saber qui ha trobat el cos.

—Algú que havia sortit a córrer. Adéu.

—Un moment! Si us plau, Uffe, necessito una citació.

L’inspector es va quedar en silenci. L’Ulf Karlkvist tenia un caràcter agre, però no se li podia retreure que fos un mal professional en el seu paper de policia. Gràcies a Déu.

—A les 7.32 h del matí hem rebut un avís que apuntava que una dona que feia jòguing havia vist un cos clavat al gel del Simsjön. Ens hi hem dirigit i ho hem comprovat. La policia parteix de la hipòtesi que la persona que hi havia a l’aigua és la dona desapareguda de trenta-quatre anys i resident a Skövde i no sospitem que s’hagi comès cap delicte. Enviarem el cos al laboratori perquè en facin un examen forense, tal com marca el protocol, però considerem que el cas està tancat.

—No resulta estrany que la dona es trobés en la posició que estava, amb els peus cap enlaire? No sospiteu que s’hagi produït un crim?

Un sospir a l’orella.

—No. No. I no. Probablement, el cos s’ha passat dins l’aigua molts dies i el temps ha variat enormement els darrers mesos. Escolta, Almliden. No et puc dedicar més estona.

La Julia va provar de queixar-se, però l’Ulf Karlkvist la va aturar.

—Me n’he d’anar. Com segurament pots comprendre, es tracta d’una història molt tràgica amb dues criatures petites pel mig, i evidentment hauria desitjat de tot cor que hagués acabat d’una altra manera.

Tots dos es van quedar en silenci. Una llicència inusualment poètica per venir de l’Ulf Karlkvist. I va fer la impressió que ell mateix se n’adonava. La Julia va sentir com l’inspector s’aclaria la gargamella.

—Suprimeix això últim —va dir, i va penjar.