83

Quan faltaven dos minuts per a les dues, vaig aparcar davant de l’entrada de Beijer Byggmaterial de Kaplansgatan a Skövde. Vaig contemplar el quadrat groc que era el logotip de la botiga de materials per a la construcció. Feia la impressió que estigués a punt de desprendre’s i caure’m al cap. Tot el cos se’m va estremir, vaig respirar fondo i vaig travessar les portes. Era com si el dependent pogués ensumar la meva inseguretat.

—Hola, em dic Björn. En què la puc ajudar?

L’home dels cabells grisos, barba blanca i llarga i ulleres discretes em va recordar lleugerament el Pare Noel. Però en comptes d’un abric vermell portava una camisa de quadres blanca amb un quadrat groc al pit.

Vaig provar de somriure.

—Necessito una serra.

Va assentir amb el cap i va començar a caminar al meu costat.

—Passadís número sis. De quina mena?

El vaig mirar i vaig intentar pensar en què respondre-li. L’home es va esperar uns segons abans de reformular la pregunta.

—Ha de ser més concreta. Què és el que vol tallar? Necessita una serra multifunció, una motoserra, una serra d’arc, una de calar, una de sabre, una de mà?

Vaig empassar-me la saliva.

—Jo… Ha de tallar una mica de tot. Havia pensat en alguna cosa que es pugui tenir a casa i que no ocupi gaire lloc, però que sigui capaç de serrar tant materials durs com tous.

L’home em va mirar amb cara de no entendre què li deia.

—Tant durs com tous?

Vaig assentir amb el cap. Era millor tancar la boca. Allò no estava anant gens bé.

—Vaja. Si només l’ha de tenir per poder serrar coses petites, li recomanaria una serra de mà normal i corrent, model 2600. Val tres-centes quaranta-tres corones i talla i parteix taulons, contraplacat i planxes d’aglomerat sense cap problema.

Vaig donar un cop d’ull a la serra de mà que sostenia el dependent Björn i vaig notar com se m’eriçaven els pèls dels braços. No hi havia la més remota possibilitat que fos capaç d’anar passant aquella fulla una vegada rere l’altra per totes les parts del cos del pare. Calia anar de pressa.

—Havia pensat en alguna cosa de motor. Què em recomana? Algun aparell que pogués serrar fàcilment els mateixos materials que acaba d’esmentar.

—Això.

Va donar uns copets a una capsa.

—Una serra de sabre 710w Toolmate. Quatre-centes noranta-nou corones. Un preu rebentat, de debò. Inclou una fulla per a fusta i una altra per a metall. Toolmate treballa a una velocitat de fins a dues mil cinc-centes revolucions per minut quan està de bon humor i disposa d’un peu ajustable per poder fer la feina amb més seguretat, no sigui que rellisqui i li talli una part del cos.

«Però això és justament el que vull», vaig pensar, i vaig contemplar la fulla fina. No estava del tot segura que fos capaç de seccionar el cos voluminós d’en Valdemar.

Em vaig arronsar d’espatlles. Cinc-centes corones. Prou que es mereixia una oportunitat.

Educadament vaig donar les gràcies a en Björn per l’ajuda, em vaig emportar la Toolmate fins a la caixa i vaig pagar en metàl·lic. Vaig sortir de la botiga amb les cames tremolant, i tot just estava introduint la motoserra al portaequipatge quan vaig sentir unes passes ràpides a l’asfalt.

—Un moment!

Em vaig quedar paralitzada. Vaig fer mitja volta i vaig veure que en Björn se m’acostava corrent amb un paper a la mà.

—S’ha oblidat això —va dir, i em va allargar un full.

Vaig donar un cop d’ull al paper.

—Si passés res, té dos anys de garantia.

Li vaig tornar a donar les gràcies i vaig tancar d’un cop el portaequipatge. Vaig pujar al cotxe d’una revolada. Podia veure davant meu la següent visita a Beijer Byggmaterial.

«Bé, Björn. Passa que estava intentant esquarterar el meu pare, però la teva serra de merda s’ha trencat. S’han enganxat uns quants trossos de carn a la fulla i té algunes taques de color vermell, però et sembla bé si me la canvies per una de nova? Encara tinc la meitat del pare al lavabo i cal que m’espavili a trossejar el vell del dimoni abans no se’m posi massa dur».

Segur que aquella garantia em faria servei. Vaig estripar el paper en un miler de bocins.