9

Era un quart de vuit del matí quan l’Anna Eiler va constatar que l’home que l’estava terroritzant ho havia aconseguit.

Un altre cop.

Va estrènyer fort els punys i va contenir l’impuls de cridar amb totes les seves forces allà on era, envoltada de veïns ben abrigats amb nens amb els nassos vermells que es dirigien cap a la guarderia i la feina.

Tan sols tres minuts abans havia sortit per la porta del seu apartament al pis de dalt d’una de les quatre cases adossades que, assotades pel vent, s’amagaven lleugerament a certa distància del carrer. Havia travessat Gudhemsgatan en diagonal cap al seu cotxe, que estava aparcat a l’altra vorera davant de la tanca de bardissa enorme, habitualment verda, però en aquella època coberta per mig pam de neu.

Havia obert el portaequipatge i havia agafat el raspall, havia llevat bona part de la neu del parabrisa, el sostre i la maneta, quan va decidir fer també una repassada ràpida a les llantes. Va ser aleshores quan va veure que li havien punxat la roda davantera dreta i es va adonar que no arribaria a la reunió. Va sospesar la idea de trucar a l’Ulf Karlkvist per informar-lo que faria tard, però sabia que no serviria de res. El mal ja estava fet. Va contenir les llàgrimes i va anar a buscar el gat.

Mentre canviava la roda, va pregar a un Déu en qui havia deixat de creure que li donés forces per poder dur a terme el que havia d’emprendre.