30
Al costat de la Julia, l’Ing-Marie seia en silenci. Anava passant les fotografies que en Janne Blåljus havia fet el 2 de novembre. Com de costum, el fotògraf havia estat escoltant la ràdio de la policia i havia arribat a la casa a la vegada que el cotxe patrulla, mitja hora abans que ho fes la periodista de successos.
En Blåljus havia aprofitat aquells trenta minuts a consciència. Quan els agents de la científica havien acabat la feina, havia preguntat a un Klas Hjort desorientat si podia fer unes quantes fotografies. Per una simple qüestió d’«estar tranquils». El resultat era l’extraordinària col·lecció d’imatges que s’estenia sobre la taula.
L’Ing-Marie va veure davant seu la vida de la família Hjort a la casa de totxo groc dels anys cinquanta al número dos de Livbojstigen. Gairebé sentia vergonya de la meticulositat d’en Blåljus. Va pensar en casa seva i se li van encendre les galtes quan li va venir al cap el que el fotògraf hi trobaria amb una inspecció tan meticulosa com aquella. Va tenir la sensació que s’ingeria en l’esfera privada de la família quan, a través de les fotografies, va entrar al seu lavabo amb les rajoles d’un blau turquesa llampant i va poder veure el pot de xampú usat Garniers Fructis de l’Elisabeth Hjort i el bàlsam Barnängen. Que tota la família, fins i tot els nens, feien servir raspalls de dents elèctrics i que en Klas Hjort o els seus fills no abaixaven la tapa del vàter després d’anar-hi.
Va examinar la banyera. Des d’un punt de vista estadístic, el lavabo era el lloc més perillós d’una casa. Es preguntava si era allà on havia mort l’Elisabeth Hjort. Si potser havia caigut a la banyera i després el seu marit s’havia vist obligat a fingir que havia estat un accident. O si l’home, en un rampell de còlera, havia estavellat el cap de la seva muller contra la vora.
L’Ing-Marie es va adonar que aquells pensaments la feien estremir. Amb la mà, es va estrènyer una mica més la rebeca de punt marró contra el cos.
Les fotografies de la cuina mostraven un autèntic caos. Cadires fora de lloc. Taques per terra. Un grumoll marronós enganxat a la taula que la periodista sospitava —o com a mínim tenia l’esperança— que fos paté o xocolata en pols O’boy. Plats per rentar i un paquet de llet desnatada tombat damunt del marbre. Però potser aquella era la imatge típica de la casa d’una família amb criatures petites. Què en sabia, ella, de la vida de família? Encara se sentia com una principiant en la de parella.
L’Ing-Marie va continuar remenant la pila de fotografies i va anar a parar a l’habitació de matrimoni. El llit vell amb estructura robusta de pi li resultava familiar. Era de la mena que hi havia temps enrere en moltes cases sueques. Probablement heretat d’algun dels avis o, molt probablement, comprat de segona mà. El llit estava fet, tot i que de qualsevol manera. Quatre coixins, dues flassades amb un patró blau amb estrelletes vermelles. Va reconèixer aquella sanefa del darrer catàleg d’Ikea. A la paret al damunt del capçal hi havia un mirall ovalat amb el marc de la mateixa fusta gruixuda envernissada, on s’havia reflectit el flaix d’en Janne Blåljus.
—Potiner —va murmurar referint-se al fotògraf.
Dues tauletes de nit també de pi completaven el conjunt. L’Ing-Marie va forçar la vista per veure els llibres que hi havia a sobre. En Klas Hjort estava llegint Echo Park, de Michael Connelly, i l’Elisabeth hi tenia quatre números de la revista Mama. Al del capdamunt de la pila apareixien en portada la Pernilia Wahlgren i el seu fill petit. O potser era a la inversa, que la dona de la casa era fan d’en Connelly, malgrat que l’Ing-Marie en tenia els seus dubtes.
L’habitació dels nens estava endreçada. Sorprenentment ben endreçada, comparada amb la cuina. Va suposar que l’Elisabeth Hjort prioritzava el benestar dels seus fills per damunt del seu propi.
Les joguines estaven ordenades en rengleres. Un dels nens —l’Ing-Marie va suposar que el més gran, l’Erik— semblava que estava en plena etapa Lego. L’Elias devia ser el que preferia jugar amb cotxes. N’hi va comptar dos de carreres, un de policia, tres vagons de tren, un camió i una ambulància, que a la fotografia estaven meticulosament col·locats l’un al costat de l’altre al damunt d’una taula.
L’Ing-Marie va seguir passant fotos. Hi havia alguna cosa que no encaixava, però no acabava de saber què era. Va repescar l’article que havia escrit el 4 de novembre i se’l va tornar a llegir.
Dona de trenta-quatre anys desapareguda
Per Ing-marie Andersson
L’Elisabeth Hjort, mare de dues criatures de Skövde, ha desaparegut. La dona, de trenta-quatre anys, va marxar de casa dilluns i, tot i la intervenció de la policia, ningú no l’ha tornat a veure des d’aleshores.
«No sospitem que s’hagi produït cap crim», ha comentat l’Ulf Karlkvist, de la policia de Skövde.
Des de fora semblava un dilluns normal i corrent.
El 2 de novembre va començar com qualsevol altre dia laborable a casa de la família Hjort a Livbojstigen, Skövde. El pare, en Klas, va sortir amb els nens quan va marxar cap a la feina a les set del matí.
A casa s’hi va quedar la seva dona, l’Elisabeth, de baixa, que els va dir adéu amb la mà des de la porta.
«Els darrers temps ha estat una mica trista, la feina l’ha desgastat molt i això. L’Elisabeth ha anat al psicòleg, però res no feia pensar que podia ocórrer una cosa com aquesta», ha dit un Klas Hjort tremolant a Västgöta-Nytt.
«Ho he entès de seguida»
Quan el marit va tornar a casa de la feina, a tres quarts de cinc, va trobar una carta que li havia deixat la seva dona.
«Així que he obert la porta, he entès de seguida que alguna cosa no rutllava. La casa estava massa silenciosa. He vist la nota, he sortit a fora i he trucat a la policia. Estava completament descol·locat i m’he assegut a les escales de l’entrada fins que han arribat», ha explicat el marit.
«Sembla per voluntat pròpia»
La policia no vol fer cap comentari sobre la desaparició i, quan la periodista de successos del Västgöta-Nytt ha aconseguit una entrevista en exclusiva amb el responsable de la investigació, l’Ulf Karlkvist ha preferit no entrar en el contingut de la carta.
«Tot indica que es tracta d’una desaparició voluntària, és tot el que podem dir», ha explicat l’inspector Ulf Karlkvist, responsable del cas.
Els darrers dies s’ha produït una recerca gairebé frenètica al voltant de la casa de Livbojstigen. Patrulles de voluntaris de la zona i de la guàrdia nacional amb gossos han col·laborat amb la policia. Sense cap resultat.
«No em puc quedar a casa de braços plegats mentre no sapiguem on para l’Elisabeth. Demà tornarem a sortir. Tothom que ens hi vulgui ajudar és, per descomptat, benvingut», ha dit la Klara Hunnevie, veïna i bona amiga, alhora que s’eixugava les llàgrimes de les galtes.
Demanda d’ajuda
La policia ha demanat la col·laboració ciutadana.
«Agrairem a tothom que reconegui la dona desapareguda o hagi notat alguna cosa fora del normal per la zona on va desaparèixer el 2 de novembre que es posi en contacte amb al telèfon d’informació de la policia», ha demanat l’Ulf Karlkvist.
L’Ing-Marie va donar un cop d’ull a l’article que acabava de llegir. Va agafar les fotografies del cas de l’Elisabeth Hjort que havia fet en Blåljus.
I aleshores ho va veure. Va obrir la boca per compartir el seu descobriment amb la Julia, però de seguida la va tancar.
Era divendres.
A la tarda.
Era important, molt important, resoldre aquell assassinat, però l’Ing-Marie tenia plans que de fet ho eren encara més. I que no estava preparada per cancel·lar.
«Et pots esperar fins dilluns», va dir a la dona de la fotografia, va apagar l’ordinador i se’n va anar cap a casa.