PER LA BOINA

Catalunya és urbana. Tan urbana que no és debades que faci temps que pensi el seu territori com a ciutat, que no és solament una unió en l’asfalt, sinó una cohesió en la sensibilitat. Probablement es degui a aquesta fe en l’excel·lència dels valors urbans, amb les seves implicacions ètiques i estètiques, que alguns detalls que tenen un cert regust de ruralitat caminin a grans passes cap a la seva extinció. Com la boina, per començar per dalt.

Hom recorda, és clar, la imatge de Josep Pla culminant amb aquest adminicle, però sempre acompanyada de la sospita que Pla hi recorria més que per urgència i vocació, per augmentar visiblement la seva sornegueria. Perquè la boina, o això em dóna de parer, conserva encara flaire de trabuc i sagristia, de natura indòmita i per desbrossar, pam llarg enllà de la frontera de l’urbs. I en tot cas s’associa a terres on la presència de la naturalesa en la vida col·lectiva és més evident, cosa que la justifica, però que no li afegeix cap mena d’atractiu. No ha de faltar qui asseguri, en efecte, que entre els bascos els senyors duen barret.

Ja sé que per definició al camp plou i a la ciutat es rega, que fora els vents tenen noms robustos i a dins les fulles caminen de puntetes, i que només fa fred al Pirineu. No hi ha dubte que tot plegat proporciona confiança i fa la vida alegre i desimbolta. Però així i tot, ¿qui no ha lamentat més d’una vegada el fet de no tenir res a l’abast de la mà contra tan tènues inclemències?

El nostre temps és descofat, i tot fa pensar que els grans i senyorívols capells s’han quedat sense testes. Res a dir. Però no em sembla profitós que faci fàstics a la cofa transitòria i d’utilitat provada, que protegeix de la fresca, del vent ardit i de la pluja sobtada, i que fet el servei pot desaparèixer a la butxaca de la gavardina. En aquesta funció, i vist el que s’usa a Europa, la boina no té rival. Ara, per tal que un ús així prosperi cal eliminar dubtes, o el que és el mateix, refinar-se molt. I això, francament, ja és més problemàtic: sempre s’acaba ensenyant el piu.