A PEU PLA

En el col·legi on vaig estudiar, quan havíem d’anar d’un lloc a un altre ens feien formar, amb característiques més o menys marcials. El rerefons militar era inqüestionable en una organització que es reconeix com a companyia, i que distribuïa els alumnes en brigades. El seu fundador, un gentilhome geniüt, traslladà, no hi ha dubte, bona part del seu ardiment bèl·lic als afers de l’espiritualitat i de l’educació, i ideà una regla que en restà impregnada. S’inculcava així disciplina, un valor que l’estudiant necessita, i alguna cosa més: una visió de la vida regida per normes fèrries i inflexibles. En el seu moment vaig expressar el meu desacord. Però penso també que contenia un avantatge impagable. Moure’s en fila, que no té res a veure amb desfilar, ensenyava una cosa d’alt valor ètic i estètic que en la nostra civilitat hauria de ser imprescindible: ensenyava a caminar.

En part per l’èxit del calçat esportiu, que incita a fer servir els peus en desigual mesura, en part perquè els models més impactants que ha proposat el cinema són rurals o suburbials —el cowboy orquític i el lligaire sabatí—, en part perquè l’escola del bon marxar, que és el passeig, ha desaparegut, el fet és que cada vegada és més difícil ensopegar amb algú —home o dona— que camini amb autèntica elegància.

A l’Edat Mitjana la qüestió tingué una importància que potser ara pugui sorprendre. La llei 52 de la Primera Partida d’Alfons el Savi proclama que els clergues no han de «andar de mal contenente», al contrari: «Deven ser apuestos, andando en buena manera, ni muy apriesa ni muy a vagar, ca naturalmente las semeianças e los contenentes que los omnes muestran de fuera en sus fechos, fazen entender cuales son sus voluntades».

Al nostre moment actual, en la seva progressiva simplificació, torna a ser, com ho fou l’Edat Mitjana i l’exemple del rei demostra, una cultura de l’aparença. El grau de banalitat, però, és tan gran que no ha sabut potenciar un element diferenciador i identificador tan immediat i efectiu com és caminar amb gràcia i distinció. I si, temps enrere, hom sabia de cinquanta metres lluny si se li acostava un notari o un triler, ara qui ve és clavat a qui acaba de passar, i tothom igualment inhàbil. A canvi —tot té compensacions, i hi ha qui ho agraeix—, ningú no es fixa en ningú. No hi ha de què.