«AIDEZ LA BOSNIE»
Se celebra el centenari de Joan Miró, i des que fou inaugurat reialment i multitudinària no paro de pensar en aquella obra seva, plena de vigorós dramatisme, on es llegia «Aidez l’Espagne». Per «Espagne» s’entenia no els uns i els altres, sinó només els qui es trobaven de la part de la República. L’«Espagne» fou ajudada potser no tant com hauria convingut, però ací arribà diversa quantitat d’ajuda, producte no només d’un sentit elemental de solidaritat, sinó essencialment d’un escreix d’idealisme, que en una part no menyspreable i força ultrada es concentrà en les Brigades Internacionals. Hom estava convençut que valia la pena donar un cop de mà a l’«Espagne».
Els «espagnols» naturalment també. Forma part de l’orgull patrimonial sobretot de l’esquerra del país la repercussió que l’última guerra civil tingué en els cercles artístics, intel·lectuals i universitaris d’arreu del món. La mística de l’hispanisme que corre per fora es nodreix encara d’aquesta adhesió sentimental a l’«Espagne» derrotada i a la qual fou necessari d’ajudar. D’aquesta manera la guerra d’«Espagne» pertany a tothom i se situa al costat de les belles causes col·lectives, com la guerra de Vietnam o la desforestació de l’Amazònia.
La guerra de «Bosnie», pel que sembla, no pertany a ningú. Com si el que està en joc ens fos completament aliè, com si res —ni els fets provats— fos capaç de desvetllar cap idealisme, com si la nostra història no ens alliçonés suficientment sobre el sentit del que passa i no poguéssim ni entendre ni adherir-nos a res.
Mentre la guerra és a punt d’acabar-se simplement perquè ja no queda gairebé res per destruir, els bosnians es pregunten absolutament perplexos què deu haver tingut la seva causa que no ha tocat la fibra sensible de les nacions democràtiques ni ha engrescat els somnis de la joventut europea. Potser algú pensi que els ha faltat un bon pintor.
El perquè de tanta absència és possible que es trobi en l’altre gran quadre de la guerra d’«Espagne», far de tota esquerrania, compendi de tota esperança, sagnant apel al més extrem socors, les raons del qual, però, mai no foren acceptades per ningú: Srebrenica, de Pablo Piccasso.