EL FRED IMPOSSIBLE

En el moment d’escriure aquest primer full, a Barcelona hi ha un cel blau uniforme i sense matisos. Un cel d’aquells ideal per a un aprenent i avorrit per a un pinzell expert que sens dubte s’estimaria més de captar diverses tonalitats combatent-se. Hi ha un vent del nord persistent, no gaire fort, que ha netejat l’atmosfera d’un manera convincent i impecable i que ha fet baixar els termòmetres sense discussió possible. Això no vol pas dir que en termes absoluts la temperatura sigui desproporcionada, però almenys en comparació als dies anteriors fa fred. Reconec que sóc bastant fredolic, però en vulgar català estic disposat a sostenir que fa un fred que pela. Surto a la terrassa i miro la gent que amb pas viu va a buscar el tren i comprovo, amb una perplexitat enorme, que, deixant a l’armari tota prudència, continuen lleugers d’equipatge, com si el mercuri no hagués anat avall.

Es curiós aquest comportament. Sens dubte hi deu haver un cansament de l’estació anterior, però és innegable que amb la mateixa temperatura, ja a finals de setembre, la conducta majoritària respecte del fred és del tot distinta. A la tardor, basta que desapareguin uns pocs, insignificants graus perquè hom busqui de seguida emparar-se’n amb roba més gruixuda, de tons foscos, més apagats, que es confonen amb la naturalesa, representada aleshores pel bosc. A la primavera moderna això és completament impensable. Hom menysprea amb una despreocupació sensacional les baixades de temperatura. I tanmateix algú ha de patir fred. Sobretot perquè els vestits a la primavera perden gruix. La resistència al fred, i el determini que no tingui el mínim poder, que és un acte que hauria de demostrar la força psíquica dels habitants d’aquest país, prové, no hi ha dubte, dels colors. La moderna primavera ha abandonat aquell regust de praderia que tenen la literatura i la pintura dels segles passats. Ara els seus colors reclamen la mar i els seus gestos i evoquen les sensacions que hi són implícites, entre les quals una de decisiva: el cos es troba magníficament bé amb la naturalesa.

Això emmena a concloure que la primavera, de fet, cada dia existeix menys, car es tracta d’una decisió de la voluntat. Un determini auxiliat per la moda que decreta que, plogui o nevi, encara que es perdin deu graus en una nit, el fred s’ha acabat. En això hi ha un acord general, i si a la tardor està mal vist no tenir fred, ara és horrible de tenir-ne. Per això em ve ara a la memòria la gran lliçó de Salvador Espriu, a qui vaig veure farà uns quinze anys en ple maig, un dia que feia una calor de les de veritat, en un vagó de metro on la gent hi suava la cansalada, amb un abric cordat fins a dalt de tot, exhibint una fenomenal, única, admirable i exemplar independència de criteri.