[1991]

TRAMUNTANA I SENY

Gabriel García Màrquez, fa un cert temps, va escriure un article esbojarrat i mentider sobre la tramuntana, en el qual aquest vent era descrit com una potència primigènia i invicta, capaç de reduir els camps, les aigües, les roques i el cervell de les persones. Un vent poderosíssim que tenia atenallada la voluntat dels homes, dic escàs contra el seu buf devastador. Semblava natural, doncs, que enfollís la gent i que tot ésser nat de mare li tingués una pànic incontrolable. Tan gran, que no era estrany que alguns preferissin morir abans de conviure-hi.

De fet, García Màrquez no feia altra cosa que glossar un tòpic. Una idea comuna que reconeix en la tramuntana un vent superior als altres, per la qual cosa se li concedeix amb summa facilitat que tingui conseqüències sobre el caràcter. Així, s’afirma sense pensar-ho dues vegades que els empordanesos estan tocats per la tramuntana, com els menorquins. Curiosament aquest tòpic sosté que la gent que n’està tocada és una mica especial. Genialoide, mig guillada, poc freqüent. A mi, però, em resulta sorprenent que ara que l’Empordà està de moda a tot arreu, o sigui ara que pràcticament tothom l’ha visitat, es mantingui un tòpic com aquest que subratlla la irracionalitat empordanesa.

No fa pas gaires anys que prenent cafè amb el Pitu Soler, de l’Arbre Sec, a l’irrepetible Meneses, em va dir: «Si dintre de poc no fa tramuntana, en Tal matarà son pare». En va fer, i Podi es va apaivagar. Però a la calma següent en Tal va disparar contra el seu pare i Poccí.

El cas, per fortuna o per força de civilitat, és extrem, però indica que el tòpic hauria de ser matisat i, si ens atenim a l’exemple, clarament invertit. Cert és que suportar una tramuntanada no és la cosa més agradable que hom pot trobar a l’Empordà, però cal reconèixer que és després del pas de la tramuntana que l’Empordà aconsegueix el seu punt ideal de benestar, bellesa i amplitud d’horitzons, que és el que fa la vida plaent. Si això no arriba Paire és feixuc, el nord emboirat, l’atmosfera bruta, i si al damunt bufa del sud, no s’estalvien el maldecap ni els apotecaris. I és aleshores que un hom té la sensació que la natura ha enfollit i hi arrossega els vivents. Hom demana a crits que vingui el vent que tot ho neteja: el paisatge i les persones. Després tothom es tranquil·litza, i en la transparència de l’aire s’instal·la, una altra vegada, el seny.