DEL MAR, LES ÀMFORES

Algun dia algú haurà d’explicar quina és la fascinació que exerceix el mar damunt de tants milions de persones. Parlo del mar vist des de la terra, és clar. Que ja sabem des dels fenicis que la gràcia de trobar-se en alta mar és justament contemplar les variacions de les costes, i cavil·lar sobre com són les terres successives i els tipus de vida que s’hi fa. El plaer per la simple navegació és un gust relativament nou, que a l’antiguitat no experimentà ningú. Convé no oblidar que els grecs quan veien que les coses anaven mal dades agafaven els vaixells i seguien la ruta a peu, amb la nau a l’esquena.

Mirar hores i hores el mar des de la sorra és avui una activitat molt practicada. La duen a terme famílies senceres i llurs amistats, i té la propietat de ser molt econòmica. Difícilment es pot trobar un altre lloc on es gasti menys. Ara, el mar —la mar!— és d’una monotonia aclaparadora, d’un moviment avorridíssim, d’un color sempre igual. Els seus límits imprecisos no auguren res, no deixen endevinar res, no suggereixen res. Ser a prop de l’aigua és sobretot aguantar el sol. Però això no té res a veure amb el líquid que segons els poetes grecs —cosa que encara és comprovable— tenia color de vi.

Cada dia són més els qui pensen que, posats a estar en remull, res no supera les piscines: cristal·lines i sense sal, silencioses i plàcides, voltades d’arbres i gespa, en l’ordre del jardí. Això és l’aigua en terra ferma, des d’on tal vegada es pot veure el mar, llunyà, boirós i encès.

Aquest anhel de civilització que sol produir-se al cap de poques hores de comptar onades, entra ràpidament en crisi quan, de sobte, es dibuixen sobre l’arena les formes estilitzades i sinuoses que recorden amb precisió les belles àmfores que transportaven oli, vi i les més preuades espècies: visions del passat clàssic. Delícies micèniques!

Hi ha un rus —gent d’altres aigües— que en diu Lolitas.