RAMON LLULL A IPANEMA

Comentant el Curial e Güelfa, Antoni Rovira i Virgili remarcà que era una novel·la viatgera. L’anotació és bona, i convé estendre-la a una part considerable de la nostra literatura medieval. Una literatura que s’estima més explicar històries que transcorren en un univers comprovable, fins i tot com a mer suport geogràfic, que no embrancar-se per territoris inexistents. D’altra banda, podem donar per cert que l’autor ignot d’aquesta novel·la, model d’equilibri, mesura i seny, conegué personalment bona part dels llocs que visiten els seus personatges. I el mateix podríem dir —aquest cop amb més seguretat perquè tenim els documents que ho constaten— de Joanot Martorell i el seu «nunca como se debe alabado Tirante el Blanco», com s’assegura, en justa vindicació, al Quijote.

Però no només viatgen els autors, sinó que també viatgen els llibres. I no solament com a companyia i deport de viatgers atrafegats, que aquest és trajecte que generalment té retorn. De vegades els llibres es queden en els llocs més insospitats del món, i bé pot ser que aleshores la seva sola presència desvetlli l’interès d’algú, i comenci qui sap quina ventura. En alguns hotels de la sabana de Kenya és de bon to deixar-hi algun llibre per als qui ja s’han atipat de passejar-se per aquell zoo sense fi. Admirable i benèfic costum! I qui sap si moderna versió del «Curioso impertinente».

El gran viatge dels llibres són les traduccions, que és el que de veritat permet que allò que pertany a una tradició i a una cultura diferent s’instal·li en el si d’una altra, i acabi, si tot va bé, per ser-ne un punt de referència. No cal dir com necessita la cultura catalana ser punt de referència, del diàmetre que sigui, per a les altres cultures. Per limitar-nos a les novel·les esmentades, mentre el Tirant es mogué per Itàlia al segle XVI i per França al XVIII, el Curial hagué d’esperar al 1920 per sortir de casa i anar a Madrid de la mà de Rafael Marquina.

Viatger com ningú fou Ramon Llull, que anà d’una punta de món a l’altra mogut per una fe extrema d’origen, pel que sembla, no terrenal. No cal recordar que els seus escrits han recorregut el món occidental, passant èpoques de diferent fortuna, per acabar habitant una de les regions més inhòspites de l’erudició. Per això té un sentit especial que amb voluntat de posar-lo a l’abast de tothom Esteve Jaulent hagi traduït a Sao Paulo el Livro do amigo e do ama-do. Tinc molta curiositat per saber com li anirà al beat entre les garotas, atès que, segons el traductor, «sem nenhuma dúvida, Lúlio pode ajudar a construir una organizaçào social vigorosa e consciente, ensinando a muitos a antepor o bem dos outros ao seu própio, o que nào se realiza sem liberdade e sem amor». Vejam si aquest cop li fan cas.