DE LA SANTEDAT DELS TEMPS

Ens estem acostant a uns dies que antigament eren de recolliment i de pietat. Vinculat profundament als cicles vitals, aquest període representava sobretot el cessament d’una manera de fer que havia de repercutir en la manera del ser dels homes. Un disseny ideal des del punt de vista eclesiàstic diria sinó que totes les hores d’aquests dies estan marcades pel ritme que la litúrgia dicta des del campanar. Hom ha de concentrar-se en la passió de Crist, el moment més decisiu per al cristianisme, en virtut del qual l’home hauria d’experimentar, en reviure-ho aquestes jornades, un autèntic renovament del seu esperit. Una catarsi. No és d’estranyar que l’Església s’hagi ajudat de representacions teatrals, de processons solemnes, d’un ritual més espectacular als temples. O que l’alimentació canviï, o que els oficis se celebrin a hores incogitades. Tot ha de contribuir al sorgiment de la catarsi. No cal dir que aquesta és una visió ideal. Recordo ara un text del segle XV —per anar a una època on el poder de la religió en la vida dels homes era més gran que ara— que fa burla de les dones que volen passar aquests dies en oració amb altres dones. Afirma que sota l’aparença de voler preservar l’abstinència carnal es cometien els més perfectes adulteris.

Sempre hi ha hagut gent per a tot, però no obstant això és evident que la pèrdua total d’influència de la Setmana Santa sobre els habitants d’aquesta part del món és un fet molt recent. Vull dir que fins fa uns vint-i-cinc anys els efectes d’aquests dies diferents sobre la immensa majoria de la població eren ben certs i reals.

Perquè amb pietat o sense, amb aquest sentiment de renovació per purga ígnia del mal i de la seva indefinible sensació, o sense res de res, el fet és que en canviar els hàbits poc o molt, en cessar tota activitat, i viure abocat a respectar el silenci, un silenci que s’empara de les ciutats, dels camps, de cada casa, l’esperit es regenera, i s’acomoda amb més alegria al despertar d’un temps nou, més càlid, més verd, més amable.

Per contra, desaparegut tot això, plantejada aquesta setmana com un pont llarguet, no es distingeix en absolut de qualsevol altre moment de tot l’any, amb els seus temps intactes, sempre iguals, aclaparadorament monòtons. I dóna’m de parer que això contribueix a un dels trets més característics de l’home d’avui: un cansament ineluctable.