[1992]
GRANDESES DE L’ÒPERA
La poesia sempre ha estat una pràctica que ha servat una alta exigència tant en l’elecció d’un llenguatge especialment depurat, com en l’elaboració d’unes matèries a les quals ha romàs fidel al llarg dels segles. La gravetat i transcendència de la poesia és incontrovertible. Fins i tot quan hom es decanta per l’avantguarda més explosiva, es manté lleial a una tradició mil·lenària. No hi ha cap motiu per dubtar de la serietat profunda del poeta Jacob Sureda quan escriu:
Haia Hayo!
Tanódia la polima tal larela Lirón tilón menaya tasaí Satila pola tasalón tinela Yaràdia nídea miniresolí.
Als anys vint les gastaven així. Arravataments fonètics en estil de semblants paraules mantenien un cert aire de «copia»: al fons García Lorca. Sense allunyar-se’n gaire —no hi ha rim sense passat—, l’avantguarda hodierna s’ha tornat encara més estricta. O és un vers d’un poema de Guillem Viladot («Opus n») i un poema d’un sol vers («Opus 29») del llibre Iaurt.
Aquest és el final d’un llarg camí, en el qual intervenen molts factors, entre els quals és essencial la voluntat de construir una lírica que no se separi de les crisis del temps, però tampoc de les seves conquestes. Ara no és possible de fer una poesia —com s’esdevingué durant gairebé quatre-cents anys a l’inici de la lírica romànica— que volgudament remeti a una convenció aïllada de la història.
L’exigència de modernitat —l’imperatiu de Mallarmé— fa que versificar sigui cada dia més difícil: es rebel·la el llenguatge i costa fer quallar el que fuig en el debat. De vegades, però, hi ha sorpreses: la lluna, sota sospita des de principis del segle passat i amenaçada per uns quants astronautes, un cop oblidada, torna a lluir amb una certa comoditat. Malgrat tot, els poetes no poden sentir-se còmodes.
Això contrasta bellament amb els qui fan cançons —que sovint són els mateixos—, amb històries d’amor de les d’abans —i ja és sabut que abans no és cap temps—, amb rimes fresquíssimes de tan senzilles. Però encara contrasta més amb el que tants consideren com l’espectacle més complet de tots, el més sublim, el més perfecte: l’òpera. A l’òpera surt un senyor ben seriós que diu cantant:
La donna è mobile
qual piuma al vento
muta d’accento
e di pensier.
I el crític literari més intransigent i la feminista més severa aplaudeixen llargament, amb convicció i fermesa.
Vejats miracle! Davant de l’òpera cal treure’s el barret.