BALLAR JUSSÀ

No fa gaire vaig assistir als moments finals d’una festa infantil on nens i nenes entre els tres i els sis anys, amb expressió de felicitat total, ballaven a ritme de rock. I amb els gestos del rock: un conjunt de moviments que no sabria descriure de forma ordenada però que és fàcil d’intuir i que en aquesta tendra edat demana una gran quantitat d’espai per produir-se: manta contorsió acabava fatalment a terra. D’entre aquests gestos, un em cridà fortament l’atenció: consistia a obrir les cames amb ambició de compàs, sacsejar-se de llevant a ponent i viceversa si es podia —segons l’efecte del retorn o retrocés— alhora que una mà s’instal·lava a la zona sotsmeliquera, assegurant que el centre de gravetat natural no es veiés desplaçat en els seus eixos. Restí admirat de comprovar no solament que la curiositat dels nens, com la d’alguns savis, és infinita i veloç la seva ment, sinó que convertien en un gest més, un pas més del ball, diríem, i no del tot innocent, els exercicis manuals en jussania d’un pinxo farinós dit Michael Jackson.

El gest del negre dimissionari ha estat interpretat com a provocació i parenceria d’un mal gust exhibicionista. Però cal concedir que els balls de trets tan vius bé poden causar alguns deslliçaments desagradables o algun pessic o frec desavinent, i lícit és que hom procuri tornar les coses al seu lloc. Potser això seria més natural en els batussi, aquells altíssims negres que cada tres passes fan sis metres, els quals per gesticular com el Jackson s’haurien d’ajupir a mitja cama a recollir la doble expressió ovalada del jo. No és aquest el cas. La mà del senyor Jackson més aviat recorda la petxina de Venus.

En el millor dels casos, tanmateix, tot plegat indica quins són els temps que corren i l’escassa capacitat de sofriment que els defineix. Això fa encara més gran l’exemple que en terreny de dansa i jussania oferim els catalans, especialment diumenges i festius, amb el ball de la sardana. Poetes com Salvador Oliva amb rims inspirats hi han destacat alguns acompassaments espontanis i femenins de balanç contundent i lliure. Però han oblidat sempre quin ball se seguia dintre els amples pantalons de pana. Hora és de reconèixer el mèrit de mantenir les mans alçades com si res suportant amb fortitud d’ànim la constància metòdica del repic i valorar com cal que se segueixin comptant amb exemplar concentració curtes i llargues.

Sí, sí, ja sé que quan acaba la dansa hom es fica d’urgència les mans a les butxaques i que no és precisament per comptar els duros.