«LE BRAVE, BRAVE AUTOMNE!»
En els pobles del sud d’Europa la tardor tendeix a ser contemplada com un alliberament, com un repòs després de massa mesos en què la natura ha tingut un comportament excessiu. Giuseppe Tomasi di Lampedusa, que des de Sicília atribuïa al clima la forja d’una insularitat indolent —exactament igual que els escriptors mallorquins de principis de segle—, parla d’un «estiu llarg i tètric com l’hivern rus i contra el qual la lluita es fa amb menys èxit». De maig a octubre, havent de suportar «juliols apocalíptics», la sensació d’aclaparament és tan forta que el príncep Salina no dubta a afirmar al piemontès Chevalley que «neva foc». Amb la plenitud de la tardor, en canvi, sortint de l’opressió de la natura, l’home recupera seny i llibertat.
Al nord d’Europa, ben contràriament, hom viu desitjant que l’hivern s’acabi, que arribin els dies dolços en què l’aire és benigne i el dia clar. La vinguda de la tardor significa la naixença de la por a ser vençuts altra vegada per la naturalesa, amb la seva foscor, l’agressió de la neu, la pèrdua dels colors alegres, la negació de tot contacte amable amb ella. I, al revés que al sud, hom entra en una davallada de l’ànim que concita tristeses i melangies. Hom mira per la finestra enyorant l’or perdut, i cerca en els records imatges on evadir-se.
En aquesta part d’Europa amb què la sort ens ha obsequiat participem de les dues tardors. La nostra característica mediterrània, nogensmenys, és la causant que hom celebri amb més goig que no pas laments el canvi d’estació, i sàpiga trobar motius de joia a tot arreu. Pot haver-hi, però, ànimes que tinguin inclinacions nòrdiques i coherentment en aquesta temporada els guanyi un spleen boirós i fatal.
Però fins i tot això té remei. El poeta Jules Laforgue, aquell que sorprengué l’univers món amb versos contundents com «Ah! que la vie est quotidienne…», ho resolgué així:
Quand reviendra l’automne,
Cette saison si triste,
Je vais m’ia passer bonne
Au point de vue artiste.
És qüestió de posar-s’hi.