«MAMMA, LI SERBI!»

És altament lloable la iniciativa de l’excel·lentíssim senyor alcalde de Barcelona de convidar els atletes serbis i montenegrins a participar en els Jocs Olímpics de la nostra ciutat. Es demostra així una comprensió moderna de l’esport, car es rebutja la hipòcrita fantasia de col·locar-lo per damunt de qualsevol sospita, i, ben al contrari, s’intenta a través de l’esport d’obtenir allò que el moviment olímpic fomenta i vol significar: la pau. Aquesta iniciativa, d’altra banda, suposa un pas endavant, i no petit, en relació amb altres pràctiques, usos i costums d’èpoques anteriors, en què condemnada una col·lectivitat, eren condemnats sense remisió tots els seus atletes. Els sud-africans, començant per Zola Budd, en saben alguna cosa.

Coincideix aquesta oferta amb un període de re-armament de l’ètica al si del moviment olímpic, que té el seu exponent més elemental i alhora més espectacular en el control, persecució i càstig del dòping. Exemplar és que si un canadenc pren olives farcides de clenbuterol se’l desqualifiqui sense miraments. I que si unes valquíries presenten uns pipinets angelicals no es passi per alt i s’apuri l’anàlisi fins a l’última gota. Fer aquest tipus de trampes, que cap Codi Penal tanmateix no contempla, comporta l’expulsió fulminant de la família olímpica en particular i de l’atlètica en general, i tothom ho considera la cosa més justa i normal del món.

S’esdevé, però, que mentre els atletes serbis han pogut preparar-se llargament i tranquil·la, en un territori intacte, els atletes eslovens, croats i bosnis, gràcies a l’actuació de l’exèrcit i de les milícies sèrbies —vil acció que ha estat condemnada sense pal·liatius per tots els organismes internacionals—, s’han hagut de preparar com bonament han pogut. I això em sembla que és partir amb avantatge, i que és bastant més greu que els casos de dòping. Pensi’s, nogensmenys, que la pau olímpica no afecta només els dies dels Jocs, sinó els necessaris per al viatge, i els serbis en aquests dies no solament no cessen en les seves agressions, sinó que les augmenten. En aquestes condicions es fa difícil d’oferir al món la imatge d’un tirador serbi, ni que sigui disparant al plat, car sempre oferirà dubtes sobre el seu lloc d’entrenament.

Tenint en compte, doncs, aquests perills i que no semblen respondre a les exigències de la invitació, dóna’m de parer que el més prudent seria, sentint-ho molt, que ja és sentir, retirar-los-la.