LES LECTURES DEL PASSAT

Pertanyem a una cultura que ha aconseguit de conquerir la matèria amb què es forgen els somnis, amb què s’aprèn en primer lloc a conèixer la realitat, amb què fixem els nostres records, que és una forma de crear un llegat, car la nostra cultura ha aconseguit d’expressar-se amb imatges. Aquest és sens dubte un triomf immens, al qual s’atribueixen, però, greus derrotes, la primera i més rellevant de les quals és la pèrdua en l’hàbit de llegir.

No m’interessa entrar ara en aquesta vella polèmica, d’altra banda estèril i molt injusta per a les obtencions modernes, sinó contemplar el fet de la manca progressiva de lectors des d’un altre punt de vista. Dono per descomptat que la literatura moderna té el nombre de lectors que pot tenir, atès que llegir sempre ha estat un exercici més difícil i complex que la contemplació. Un exercici que ha calgut imposar i ensenyar.

Pel que fa als clàssics constato que la dificultat primera prové no tant del fet de sorgir en un univers artístic i conceptual molt distint del nostre, com de partir d’una realitat quotidiana i elemental, que és la que forma la pell dels personatges i modela els seus caràcters, que el lector d’avui ha perdut completament de vista. Tant, que és possible que s’estimi més pensar que certes coses són més pròpies de la convenció literària d’antany que de la realitat mateixa. I creure així, per exemple, que, si un autor escriu que al pas de cinc o sis cavallers «la terra retruny», es tracta d’una exageració consentida, abans de pensar que pot obeir a la presència poderosa del silenci en la cultura d’altres temps.

I qui diu del silenci, diu del fred, una altra realitat diària que de la Segona Guerra Mundial ençà ha desaparegut per complet de la literatura, almenys de la que es fa en aquesta part del món. O certes pors, refugiades encara i només en el conte popular, com la por a la natura, a la nit, als boscos. O la por al mar, tan viva en tota la literatura medieval, per exemple. O en el vestir. Ja ningú no compta amb el fet que fins fa relativament poc els vestits i les robes s’heretaven i les pàgines de les novel·les anaven plenes de sastres, cosidores i noietes espavilades. I el mateix dels sabaters, i d’una part considerable d’oficis.

Dóna’m de parer per tot plegat que els qui a les universitats es dediquen a l’ensenyament de la literatura hauran de pensar —i potser més aviat del que pugui semblar— a incorporar una assignatura d’arqueologia literària per tal que els seus alumnes —i de retruc tothom— puguin tornar a llegir tranquils.