LA «LEGA» DELS FUGITIUS

Era d’esperar. Sempre que es produeix un esdeveniment que aglutina la nació, com ara el futbol a Itàlia, i intervé en la vida col·lectiva fins al punt que tot s’altera, i fins a l’horrible punt, també, en què tot sembla en mans de les masses (¿o és tot tan homogeni que no són les sinó la?), surt un grupet de distingits que s’horroritza i fuig. Proclamen així el seu menyspreu, la seva repugnància per allò que és comú. Exhibeixen la seva llunyania singular, incontaminada. Se’n van. Se separen.

Convé reflexionar ja des d’ara sobre aquest acte brutal d’insolidaritat, d’esnobisme, de beneiteria, propi de cafoni, perquè quan arribin els dies olímpics a Barcelona, és segur que es produirà el mateix fenomen, i es diran les mateixes paraules.

És una ingenuïtat creure que els turistes futbolístics s’apoderaran de les ciutats fins a convertir-les en un escenari grotesc. Els italians saben, i nosaltres també, que no hi ha cap diferència seriosa entre els viatgers de la pilota i els del sol, que són els únics que entre nosaltres tenen gruix. Aquest no pot ser el motiu de la fugida. Si alguna cosa és, és una mísera excusa.

Pot ser que no estimin gens ni mica l’esport. Però aleshores l’afer és pura patologia, car des del cim més alt a l’abís més pregon de la mar oceana l’enginy de l’home aprofita qualsevol cosa per a fer esport. I aquests esperits delicats durant la resta del quadrien ni callen.

Podria ser que manifestessin el seu rebuig intel·ligent i cultivat al materialisme que domina tots els jocs. Però això és un prejudici absurd i ignorant, no debades Georges Duby ja fa temps que va escriure que els tornejos clandestins dels guerrers medievals movien més diners que les fires de Xampanya.

Aquests esperits selectes no fugen per nosa. Fugen per por. Una por que no és pròpia solament dels intel·lectuals dels nostres dies, sinó probablement de sempre. I aquesta por s’accentua quan el sentit últim de l’esdeveniment se’ls escapa —com és un campionat del món de futbol: joc al cap i a la fi, cosa gratuïta, estranyament espiritual, per tant, que es mou per motius que no estan compresos en cap cos doctrinal—. I s’accentua també quan el protagonista principal és la massa, guiada per un ordre que és sobretot sentimental i fantasiós. Hi ha qui no ho pot resistir. No ho entén. Però entén clarament que sobra. Aleshores s’indigna i fuig.

En fugir, el pur condemna. Deixa enrere la pesta. Ara, si tant els esgarrifa, se’ls hauria d’exigir que almenys tornessin amb un Decameron sota el braç. O amb l’Spill si els va la rima. I si no, que no tornin.