LES PRINCESES, AI LAS, FAN PIPÍ
De sempre ha existit, sobretot entre les classes menys afavorides, un interès pel tipus de vida noble. Les seves manifestacions externes han cridat l’atenció al llarg de la història per la fastuositat del cerimonial, pels signes de riquesa i poder que s’hi exhibien. Però allò que pertany al domini públic no és suficient per acontentar la curiositat. El que de debò atrau és el que es desenvolupa de portes endins, on la mirada comuna no pot arribar-hi mai. Hom parteix del supòsit que aquells éssers tan aparatosos viuen d’una manera diferent entre luxes i ritus que no són d’aquest món, segons passions i gustos que s’ignoren i es voldrien imitar. Hi ha qui ha dit que novel·les com el Tirant vindrien a satisfer aquest desig, com les pel·lícules de Lubitsch sobre la classe alta americana. Com sigui, mentre l’aristocràcia ha tingut coses a dir ha estat capaç d’escriure amb convicció sobre ella mateixa. Ara que ja ho té tot fet, calla i es deixa fotografiar, apareixent en revistes que fan idèntica funció que les antigues novel·les i el cine.
La curiositat, però, té sentit mentre es refereix al que es desconeix i es vol saber. Quan, en canvi, ensopega amb el més comú es transforma en pura ximpleria. N’és un exemple espectacular, per sinistre i cretí, la publicació d’unes fotos de la princesa Estefania de Mònaco anant a fer pipí, fent-lo i tornant-ne, que hauria de ser viatge curt, personal i privadíssim. La lletra ens informa que també les princeses en fan. Debades acudiríem a l’ètica, si de fet el que falla és el seny i el batxillerat.
El cas, amb tot, no és únic. Ja un personatge bèstia d’una novel·la de Martin Amis —El llibre de Rachel— reaccionava de forma semblant als hodierns omple pàgines.
Si en el batxillerat es freqüentessin els clàssics, certes animalades s’evitarien. Jo estic convençut que aquestes fotografies no s’haurien fet, ni publicat, si hom conegués les reflexions de Montaigne, el qual justament en el capítol titulat «De l’expérience» avisa a l’univers món de l’afer amb mots d’impossible oblit: «Et les Roys et les philosophes fientent, et les dames aussi». Sentència seguida per una sèrie de recomanacions per tal d’evitar incomoditats i inconveniències.
Però ja que no hi ha remei, apliquem-nos-hi amb moral. Seguim els consells de Ramon Llull per a quan ens trobem en les letrines, i recordem que «adones és temps de cogitar en la viltat de nostra natura, per ço que mortifiquem en nosaltres supèrbia, e quey sia exalçada humilitat». Així sia.