Epíleg

“Ahir vaig somiar que era una papallona

i avui no sé si sóc una papallona

que somia que sóc jo”

>Tot just entrar al mar ja va començar el meu viatge a les estrelles. Amb Saga, la Buba i el Quico podíem veure el món que estàvem deixant enrera, i no paràvem de riure. La Buba, més expeditiva que jo, fins i tot feia botifarra a tot aquell passat massa roí per ser respectat.

Ara jo ja sabia del bé i del mal, i que totes les coses que passaven en aquell planeta eren una mentida. Que els somnis es barrejaven sempre amb la realitat, que la saviesa de Saga, la follia de la Buba i la beneiteria del Quico es donaven la mà en mi, i que tota la resta de coses i persones del món havien estat il·lusions vanes, fantasmes, personatges de ficció i decorats de cartró-pedra a qui calia fer botifarra.

Només de la mà de Saga aprendria que l’autèntica vida era a l’infinit que ens envoltava, i creuava ara, definitivament, els mars eteris i els camps d’estels tot veient com les estrelles, transformades en petits flocs de llum, s’enganxaven blanament i per sempre a la meva pell. Així vam travessar els oceans de la llum infinita i vam arribar a un espai nou, mil vegades més bell que la més impressionant nit estrellada que mai hagués pogut veure des del meu món.

Allà em sentia feliç, redimida del meu passat i, fins i tot, del meu futur. Va ser aleshores quan, sense sentir cap mena de pena ni pietat, vaig enterrar tot el meu món antic en el més definitiu oblit.

Després tot van ser riures i petons mentre contemplava, meravellosament emperesida, com poc a poc i per sempre, la meva pell s’anava impregnant del color fosc i blau de l’amiga, del mar, de la meva nit.