12

La història dels possibles amors del Pere Lluís i la senyora Boix es va anar esvaint, tant la gent del poble com els estiuejants van deixar de parlar d’aquell assumpte escabrós i la dona ho va agrair sense dir res, però mostrant-se més simpàtica i contenta, no se sap si alliberada del que en el fons s’havia convertit en una càrrega per ella.

La Clara va mantenir el seu jurament de no dir res sobre el Pere Lluís i això va permetre que aquell assumpte fos oblidat més fàcilment.

Però jo veia com la meva amiga patia i esperava una trucada o una carta que no va arribar. Aquest estat de dubte que la rosegava va fer que estigués més per mi i va aconseguir que jo també arribés a oblidar gairebé aquella desgraciada vivència. Fèiem excursions i passejades, em parlava de llibres, de pel·lícules, de cançons…

A finals d’agost li havien portat un disc de França. Era un àlbum de cançons de Brassens, i com que va veure que m’agradava aquell home de gruixut bigoti que apareixia a la portada i que m’ho passava bé amb aquelles músiques senzilles i divertides, me les traduïa del francès. La Clara, coneixedora de la meva història amb el Pere Lluís però ignorant del meu viatge a les estrelles, no podia entendre que la que m’agradava més fos aquella que venia a dir:

Aquell rabeig de pau al Montseny va durar uns quinze dies. Tot semblava normal, jo ignorava què se’m venia al damunt, l’absència del Pere Lluís havia apaivagat els meus malestars i fins i tot podia parlar ni que només fos una mica amb la gent. La cosa més curiosa va ser que em vaig apropar molt a la senyora Boix i ella es va abocar amb mi amb tendresa. Ella no podia saber que les dues érem víctimes del mateix desamor i engany, i potser era aquest sentiment desconegut per ella el que ens unia. M’explicava coses, em va ensenyar a fer punt de creu i fins i tot es va interessar sincerament pels dibuixos que em veia fer.

Algun mati sortíem a passejar amb el meu avi, que no em va preguntar mai res d’aquella nit, amb la qual cosa la meva por que busqués una conversa que jo no volia mantenir es va anar esvaint i va donar pas a una suau tranquil·litat que em permetia gaudir d’aquelles passejades sense cap temor. Em va mostrar el pou de glaç que havia trobat dies enrera (“vés amb compte no hi caiguis dins”), i una carbonera també abandonada.

Així van passar quinze dies meravellosos. Jo em sentia menys estúpida, parlava amb molta gent i tothom estava per mi. Sentia com si fos possible que arribés a sortir finalment d’aquell tancament, el cap em funcionava més bé, em movia amb una llibertat que em deseixia de l’aïllament on em sentia tantes vegades empresonada. L’escalfor del sol m’acompanyava, els dies eren magnífics i tota la vida m’envoltava.

—T’ha baixat la regla?

La Clara havia llençat la pregunta amb l’esperança que la noia respongués que si. Volia donar-li un to suau però la pregunta li va sortir bruscament, tota barrejada de la seva pròpia preocupació i malestar.

Tot el que jo sabia de la regla, la mala setmana que deia la meva mare, era el que em va explicar un dia en cinc minuts. Que allò era normal, que passava un cop al mes i que l’únic que havia de fer era no banyar-me i com m’havia de rentar. Se m’havia tret del damunt com va poder, sense cap mena d’explicació sobre la sexualitat que poc a poc m’arribava. “Al cole ja t’ho explicaran” va acabar dient. Però al col·legi ningú ens va explicar res, el capellà que ens feia la “Religión” es limitava a dir-nos que havíem de ser virtuoses i que anéssim amb compte, que podíem pecar fins i tot de pensament, però no ens aclaria res. Per això vaig assumir la menstruació com un mal necessari, una espècie de càstig diví que em vindria cada mes i res més.

—No. Encara no.

—Quan et tocava?

—El dos o tres de setembre.

—Oh, no! O sigui que tens un retard de quinze dies… Hòstia!, hòstia, hòstia, hòstia !

La Clara va tancar els ulls i es va passar la mà pels cabells, amb el rostre congestionat i pàl·lid. La seva angoixa es va contagiar a la Montse que va preguntar.

—Però què passa?

La Clara em va dir que possiblement no seria res, que un retard de quinze dies no era molt tenint en compte el que m’havia passat, però que si no em baixava aviat hauria de parlar amb la meva mare. Jo encara em preguntava interiorment el perquè, quan ella ja donava per conegut que jo sabia que podria tenir un fill, però jo no sabia res encara i no gosava preguntar. Quan la Clara em va dir:

—Però no hauries de dir-li res del Pere Lluís…

Jo vaig començar a entendre que el que em podia passar era molt important. I els dubtes se’m va aclarir quan, amb un amorós somriure als llavis i grapats de consol als ulls, va posar les seves mans sobre la meva panxa i em va dir:

—Mira que si duus una vida aquí dins…!

Una vida! Jo tenia aleshores el meu propi concepte de la vida, de què era la vida. La gent veia la vida en els cossos animats, un nen, un avi, un ocell, una flor… està plena de vida!, deien a vegades. Jo havia estat pensant que la vida no era allò que estava viu. La vida no eren les persones ni els ocells ni les plantes. La vida era tot allò que surava entre la gent, enmig dels arbres i de les coses. La vida era l’aire fresc, la llum del matí, l’aigua del riu, els espais entre les coses, les pedres del camí, les estrelles, per a mi eren la vida, i la Lluna també. Les persones utilitzaven aquesta vida per viure, però la vida era tot allò que envoltava els éssers vius. I ara semblava que podria ser que jo portés un ésser viu al meu interior… aleshores meravellosament entenia que Jo era la vida…

Li vaig demanar a la Clara que m’expliqués què em podia passar i ella va entendre que jo no sabia res i amb paciència de sant em va anar aclarint tots i cada un dels misteris que jo desconeixia, fins arribar a la conclusió que era possible que jo portés un ésser viu al meu interior. Aleshores aquell concepte meu va canviar i tota la vida del planeta, de l’Univers i tot, es va concentrar en aquells possibles cinc o sis mil·límetres de cèl·lules que potser bategaven ja al meu interior. I, podeu creure-ho?, no vaig sentir cap mena de por davant la incògnita a la qual m’abocava, davant els problemes que tindria. Vaig sentir només una màgica il·lusió i el desig desmesurat que allò que tant espantava a la Clara fos veritat, ja que si portava una vida al món, seria amb tota seguretat la cosa més important que mai hauria pogut fer.

M’agradava sentir tota sola aquesta joia tot i que era conscient que m’havia saltat una etapa del procés normal: aquell que en deien “amor”. Jo sentia ja la meva maternitat com una cosa segura sense haver viscut cap historia d’amor amb ningú. Per això vaig abocar el meu sentiment envers la Clara, l’única persona que sabia el que em passava.

Els darrers vuit dies que vaig passar al Montseny van estar plens de converses, de lectures de poesies, de cançons i d’intimitats.

Un dia, la Clara i la Montse van anar al cementiri, testimoni mut tantes confidències. La Clara havia traduït una cançó de Brassens que li havia semblat maca.

Estaven assegudes a l’ombra, recolzades en una paret. Les dues noies es van mirar, i la Clara, convençuda ja de que la Montse estava encinta, es va agenollar davant d’ella, va posar les seves mans a la cintura de la noia i li va fer un petó càlid i amorós al ventre encara pla. Un petó que entre tota la càrrega de missatges que portava, volia dir-li que el Pere Lluís era ja un fantasma també per ella, que estava mort i enterrat i que en el fons del fons envejava pregonament aquella eclosió que en la íntima natura de la Montse s’estava produint en aquells moments.