20

Els dies al Montseny seguiren plàcidament, sense problemes per ningú. Els joves, la Clara, la Montse i el Màrius, a qui esporàdicament s’hi afegia algun altre estiuejant, passaven els dies entre jocs i caminades, xerrades i bromes, moments de tranquil·litat i estones esbojarrades, entre les quals destacaven els freqüents balls que s’organitzaven prop de la casa de la Clara. Alguns vespres, acostumaven a treure un petit tocadiscs i ballaven fins que els grans, que solien fer una partida de cartes, consideraven que era hora d’anar a dormir.

La Montse ballava molt bé el cha-cha-chá, el charleston i també el ball que feia furor a l’època, el rock and roll. Quan algun noi o noia s’afegia a la festa, eren benvinguts per tots, però el trio que s’havia tornat inseparable es mantenia una mica tancat a l’entrada de gent nova, i més encara la Montse que es relacionava el mínim possible amb els nouvinguts. Així, quan algun passavolant s’acostava al lloc amb la intenció de participar a la festa, la Montse es retirava una mica i es dedicava a tenir cura del tocadiscs. El món només se li obria, es notava en els seus ulls, quan ballava amb el Màrius.

Em feia molta vergonya ballar boleros amb el Màrius. Teníem un parell de discos del Nat King Cole que m’agradaven molt i sovint m’imaginava ballant aquelles cançons tan romàntiques i lentes amb aquell noi amb qui encara mai ens havíem dit cap paraula d’amor. Les meves paraules d’amor envers ell les hi deia tan sols a la nit, quan tancava els ulls i deixava que m’arribés la son en els braços imaginaris del meu ésser estimat. Eren paraules que no sabria escriure i que moltes vegades em portaven a buscar un tros escaient en el llibre de Bécquer. Però quan posàvem un rock, si que gosava ballar amb ell. Aquells minuts esclatava i m’obria completament, ens miràvem als ulls mentre giràvem i evolucionàvem amb el Bill Haley, i encara que ell ballava bastant més malament que jo, ens ho passàvem tant bé que moltes vegades, en acabar la peça, m’abraçava. Per ell no era res, per a mi eren milions de sensacions, el cor se m’encongia i els colors pujaven a les meves galtes.

Que allò que sentia era amor se’m va confirmar quan un sentiment nou i desconegut va començar a barrejar-se’m. Va ser un dia que vaig veure el Màrius ballant un bolero molt romàntic amb la Clara. Els seus cossos estaven completament abraçats. El noi agafava a la noia per la cintura i gairebé li donava tota la volta. Ella abraçava al Màrius per l’espatlla i tenia el seu rostre posat de manera que em va semblar que es besaven al coll. Aleshores vaig sentir gelosia, no em va agradar el sentiment que naixia en mi i que donava un gust amarg a la vetllada, si tots érem tant amics, si ens estimàvem tant, no era allò com una mica d’engany, d’estafa?

Mi vida es un erial:

Flor que toco, se deshoja…

Però quan va acabar el ball, es van separar alegrement i els meus fantasmes es van dispersar tan ràpidament com havien aparegut.

La Festa Major del poble, a finals d’agost, marcava en certa manera la fi de les vacances. La Clara, malgrat que el Màrius li agradava, era molt conscient del sentiment que endevinava en la Montse i li va voler donar la oportunitat de poder tenir una xerrada profunda amb ell. La cosa va començar amb un joc que volia ser innocent i que portaria a la Montse a sensacions noves que marcarien la seva vida. La Clara volia apropar la Montse al Màrius, perquè poguessin conversar i perquè pensava que si la Montse aconseguia expressar un pessic dels seus sentiments potser podria arrencar una mica. De fet, el Màrius era una excel·lent persona i no li faria cap mal… i a ella li aniria bé poder començar a sortir dels seus tancaments.

No tot va ser premeditat. La Clara volia fer alguna cosa i no sabia ben bé què. La idea que se li va ocórrer aquella tarda hauria precisat d’una meditació més profunda però les circumstàncies la van portar per un camí que no va poder controlar.

Si a la muntanya hi hagués concurs de capvespres bonics, aquell, probablement, s’enduria el primer premi. El sol iniciava la seva posta entremig de núvols que es tenyien de colors fantàstics. La Clara, el Màrius i la Montse havien anat a un prat que, tot i no estar massa lluny del poble, afegia la pau de la seva solitud a la bellesa increïble d’aquell capvespre.

—Serem amics per sempre! —va dir la Clara en un esclat entusiasmat d’estima pels seus companys—. Donem-nos les mans !

Els tres amics es van agafar les mans. La Montse sentia moltes coses al notar la mà del Màrius que s’agafava a la seva. Per l’altra banda, la mà de la Clara també li donava tot el que podia esperar de la vida.

Em semblava que en aquell moment tenia tot el meu món a les mans, ni la pintura ni el mar representaven res més important per a mi en aquell moment que les mans dels meus amics que se m’agafaven i em donaven vida a gavadals… jo xarrupava d’aquella vida, d’aquells moments com si no pogués existir res més després d’allò…

—Ara podríem fer un casament… —la idea que va deixar anar la Clara no va ser massa compresa en un principi. El Màrius i la Montse la van mirar encuriosits.

—Sí —va seguir—. Podríem fer un casament d’amics.

La Clara es va explicar. Volia que entre la Montse i el Màrius existís més comunicació.

—Siiii —afegí—. Tu, Màrius, ets una mica “basaroca” i no veus res. Tu, Montse, tampoc sembla que vulguis dir res. Jo proposo que us caseu.

La frase va deixar una mica bocabadats als dos amics, que no encertaven a entendre el sentit que li volia donar la Clara.

—Ara jo us casaré i aquest casament durarà fins la fi de la Festa Major. O sigui, pocs dies —la Clara anava inventant sobre la marxa. Haurien de no dir-se cap mentida, xerrar molt i explicar-se totes les coses, i el dia del ball de l’envelat, ballarien el ball del fanalet. Serien marit i muller però tan sols per quatre dies.

—Jo sóc la “casamentera” i la “oficianta” i ara mateix us poseu aquí, davant aquesta posta de sol que us he organitzat, agenollats.-

El Màrius i la Montse no sabien què fer, però la Clara estava radiant d’alegria i era capaç de convèncer a tothom del que es proposés. De totes maneres va haver de forçar a la Montse perquè s’agenollés al costat del Màrius que reia nerviosament del joc que havien iniciat.

—Heus aquí reunits a la Montse i el Màrius, que volen casar-se fins que la fi de la Festa Major els separi. Oi que sí? —La Clara no esperava resposta afirmativa i va seguir—. Doncs agafeu-vos de la mà i repetiu amb mi.

La posta de sol era la llum que es filtrava pels vitralls de la meva catedral, que era la gespa suau que ens acollia. El cant dels ocells era la música d’orgue que acompanyava el meu cor. L’oreig fresc a la galta eren els petons que em reconfortaven i esperava que apaivaguessin els colors que sentia bullir al meu rostre.

—Màrius. Vols per esposa a la Montse i promets que l’estimaràs i la respectaràs en l’alegria i en la dissort, i li seràs fidel fins que la fi de la Festa Major us separi?

Era la primera vegada a la meva vida que podia sentir com algú deia que em respectaria i que m’estimaria, encara que tan sols fos per quatre dies. I encara que volia convèncer-me que tot allò era una broma, que el Màrius diria que si per jugar…

—Sí, vull.

…en aquell moment la seva mà va prémer la meva. Les seves paraules podien ser part del joc, ja que van ser dites en veu alta perquè la Clara les sentís. Però aquella lleu pressió de la seva mà era un secret només nostre i això va fer que pensés que potser sí que alguna cosa podia néixer entre el Màrius i jo. Les veus asserenades que sortien del meu cap i em deien que era una vegada més la Montse tonta que tot s’ho creia es barallaven amb les veus que sortien del meu cor i em parlaven de que jo també podia ser estimada, encara que fos de lluny i només per quatre dies.

—Montse. Vols per espòs al Màrius i promets que l’estimaràs i el respectaràs en l’alegria i en la dissort, i li seràs fidel fins que la fi de la Festa Major us separi?

Calia dir alguna cosa… podia fugir, posar-me a córrer cap el poble, callar, riure plorar, qualsevol cosa seria millor que contestar però…

—Sí, vull.

Crec que mai havia arribat tan amunt en la meva expressivitat, en acceptar el risc dels sentiments quan, a més de dir les paraules perquè la Clara les sentís, vaig prémer també la mà del Màrius en un missatge privat que la Clara no podia captar. El Màrius es va girar cap a mi. Sentia la veu llunyana de la Clara que deia que ja ens podíem besar… la sentia com embolicada entre les boires del capvespre, entremig dels ocells, enrinxolada entre la gespa del prat… Vaig acostar la meva galta al Màrius, que hi va dipositar un petó suau i correcte, com li esqueia a la seva manera de ser. Després va ser el Màrius que va acostar la seva galta als meus llavis i jo també vaig besar-lo. Tot donava voltes al meu entorn, no tan sols l’ambient i els amics que m’envoltaven, també el meu passat, tan breu com ple de vivències i el meu futur que, no sé per què, imaginava també breu. Les músiques celestials s’arraparen als meus vestits i una emoció desconeguda que omplia tot el meu cos va fer, malgrat els meus esforços per evitar-ho, que els ulls em quedessin plens de llàgrimes. En uns instants havia viscut el naixement del més gran amor que mai hauria sentit, havia florit i s’havia consumat amb aquell primer petó de la meva vida.

…si en todo cuanto rodea

mi alma que te desea,

te creo sentir y ver,

dime: ¿es que toco y respiro

soñando, o que en un suspiro

me das tu aliento a beber?