16

Amb un tancament més brutal que mai, van anar passant els dies d’hivern per la Montse. Malgrat que aquells mesos de gener i febrer no convidaven al passeig, l’única cosa que feia quan no estava al col·legi era acostar-se al mar. Malgrat que el vent li fos esquerp i moltes vegades el fred i el plugim li fessin desagradable la passejada, s’acostava al seu únic amic ara, irritada i airada per dins, però amb el posat inexpressiu que l’acompanyaria tot l’hivern.

Jo em trobava pitjor que mai, al col·legi tornaven a riure’s de mi perquè jo era una vegada més la “Montse tonta”. Només amb el meu pare parlava una mica, però jo tenia molts secrets que mai li vaig dir i que em dolien en la part més sensible de la meva ànima.

El meu silenci era el meu món llavors. Només el mar rebia els meus discursos muts i se’m mostrava gris i malhumorat, no sé si em renyava o em compadia, però si que sé que entenia el meu profund dolor, la meva derrota sense sortida, el meu clam silent demanant ajuda a aquell ningú que m’envoltava. Ni tan sols gosava cridar a Saga, preferia poder pensar que la tenia a mà, que si la cridava potser vindria, més que no haver de sofrir la seva absència si no venia després de demanar-li ajuda perquè seria un fracàs que no suportaria.

El meu aspecte extern, encara que mai m’havia preocupat massa, va deixar d’interessar-me absolutament. La manca d’afecte de la meva mare va ajudar també al fet que m’anés abandonant cada vegada més, m’importava molt poc anar desendreçada, fins i tot diria que bruta, mal vestida, mal pentinada. Era internament conscient que cada dia semblava més una perdulària, que difícilment podria arribar més avall en el meu aspecte físic. La meva cabellera fosca que antany m’agradava cuidar, que fins i tot acotiava a vegades com un petit tresor, ara semblava més un flocall del blat de moro, esbarriada i fins i tot untosa perquè no la rentava mai.

A primers d’abril vaig començar a escapar-me del col·legi, cosa que va fer que finalment haguessin d’avisar a casa meva. Me n’anava a la platja, volia aprofitar els primers intents tímids de la primavera després d’aquell hivern tan àrid. Quan feia bon dia m’estirava a la sorra. Estava bé allà, sentia les primeres escalfors del sol que m’agombolaven i gairebé em curaven les ferides profundes que ningú coneixia.

Alguns dels companys de la Montse, quan se n’adonaven que s’havia escapat de classe, la seguien fins a la platja. Sabien el que faria. La seguien d’amagat, sense fer soroll. Sabien on aniria perquè sempre anava al mateix lloc. S’hi acostaven silenciosament i l’espiaven d’amagat.

La noia, en creure’s sola, es treia el jersei de llana i es descordava la brusa, per permetre que el sol arribés al seu interior. “Mira, se li veuen els pits !” xiuxiuejaven els uns als altres, però no cridaven, no volien ser descoberts ja que així podrien repetir l’aventura un altre dia. Els nois sotjaven tots els moviments que feia la Montse, amb molta cautela. Ella els obsequiava amb espectacles molt diferents: algunes vegades s’aixecava i passejava plàcidament vora l’aigua, mentre que altres els seus nervis la traïen i es lliurava a moviments espasmòdics fora de tot control, es donava cops al front amb la mà oberta o es posava a tremolar, o senzillament ballava estranyes danses amb descurança. No cal dir que tots aquests espectacles eren benvinguts pel petit grup d’espectadors secrets de què disposava.

Després, quan s’acostava el migdia, se’n tornava a la casa que, també contagiada del seu aspecte, l’esperava tan desordenada com ella mateixa. Sabia que fins al vespre no es presentaria ningú, que tenia tot el dia per estar sola.

El fet que les seves desaparicions del col·legi provoquessin l’escapada d’altres nens, va acabar d’alarmar als seus professors. Que aquella noia s’esfumés no els importava gaire, però que sempre hi hagués sis o set nens que li anessin al darrera ja els podia afectar més directament, per això van avisar al pare de la Montse del que feia la seva filla i que calia estar-li més al damunt, etc. El pare de la Montse, consternat pel que imaginava però no volia saber, va provar de parlar amb la seva filla, però tenia la sensació que parlava amb una paret impenetrable. Li estava dient alguna cosa: que era bo anar a col·legi i totes aquestes coses i de cop, a mitja frase, la noia s’aixecava i se’n anava sense dir res. Va ser després de dos o tres intents fracassats de comunicar-se amb la Montse, que li va venir una idea al cap.