7

Havia estat molta estona a terra, arrupida i cargolada sobre la seva nuesa damunt el mosaic fred de la cambra de bany. Aquells records que la maltractaven sense cap mena de pietat havien afluixat una mica la seva pressió i la Montse es va aixecar, amb el cos una mica adolorit per la postura i la humitat del terra. Es va tornar a mirar, tot esperant potser que el mirall li retornés la seva imatge alterada pel sofriment d’aquell record però es va poder veure bonica com abans. Li hauria agradat que tots aquells records que a vegades la sacsejaven apareguessin en el seu rostre, però semblava com si no hagués passat res, seguia bonica i serena, indiferent la seva aparença al caos intern que vivia.

Es va posar el barnús blanc i va anar a la seva cambra amb la intenció de vestir-se, però abans de fer-ho es va acostar al seu escriptori i va obrir un calaix. A la part més fonda hi tenia guardada una petita capsa embolicada amb un mocador de seda de color lila. Va obrir-la amb cura exquisida, poc a poc va anar separant la tela sedosa fins descobrir la capsa de cartró i després, com si d’una cerimònia religiosa o màgica es tractés, va destapar la capsa per extreure l’objecte que tenia al seu interior. Es tractava d’un mineral estrany, una espècie de quars que brillava gairebé com un diamant.

La pedra dels colors meravellosos. El guariment de tots els meus mals. El regal més preuat que tinc, i el més secret. Qui podria entendre que ara tu siguis per mi més important que qualsevol altra cosa del món?

Li agradava posar la misteriosa pedra prop de la llum, però la de la petita làmpada del damunt de l’escriptori no era prou forta i aleshores el que feia era aprofitar algun dels raigs de sol que s’escolaven per la finestra mig tancada. Ajustava el finestró per deixar entrar tan sols un estret raig de sol que feia raure sobre la pedra i, amb la resta de la cambra a les fosques, podia veure com les parets i el sostre s’omplien de punts de llum de tots colors. Si feia moure el tros de l’estrany mineral li semblava com si ella mateixa es trobés en mig d’un calidoscopi que a ella li semblava prodigiós, tot i que si algú l’hagués pogut veure li hauria semblat com a mínim sorprenent. Ella, allerada en la soledat de la seva cambra de qualsevol tipus de mirada, es va lliurar a una lenta i cadenciosa dansa, tot jugant amb els punts de colors que lluïen especialment brillants damunt del seu barnús blanc.

Danso en mig dels colors la dansa alegre del meu comiat… I després de la cremor vindrà la pau, pau de llàgrimes fresques mentre els ulls contemplen la pedra de colors meravellosos.

Tu i jo juntes més que mai ens mirarem per sempre en la profunditat de tot l’espai… I al teu costat no hauré de témer fantasmes ni homes, i podré dormir sota les estrelles, prop del mar. Estic contenta amb la meva dolçor desmesuradament trista avui, perquè no és més que un aclaparador marriment per la gran derrota del que no sóc ni mai podré arribar a ser…

La dansa gairebé màgica es va perllongar uns minuts. Era una dansa sense músiques, silenciosa, amb l’únic brogit del fregadís dels peus descalços sobre el terra i la llunyana remor de la ràdio que sonava al baix de la casa. En una de les voltes la Montse es va acostar al seu cavallet de pintor on hi havia una de les seves obres, un paisatge nocturn que mostrava una clariana enmig d’un bosc, il·luminada per la lluna. Al seu bell mig havia una gran esfera de cristall que envoltava una casa que recordava a la seva. Prop de la casa hi havia la figura d’una noia de pell blava, nua i amb els braços oberts.

La Montse va veure com alguns dels punts de colors també es projectaven sobre la tela i li donaven un aspecte màgic, tant li va agradar que es va asseure al petit tamboret i va preparar-se per afegir aquells reflexos sobre la seva pintura, però no ho va fer.