1

La Montse s’havia llevat molt d’hora per veure l’alba, per poder mirar el mar que tant li agradava a aquella hora, per fixar la vista en el sol ixent fins que els ulls gairebé li ploraven, ferits per la lluentor amb què el seu amic l’obsequiava. Els matins d’estiu sempre li havien abellit, i més avui que era un dia tan important per a ella.

M’he llevat i ja tinc setze anys! He vingut a dir-te, amic meu, que ja tinc setze anys. Tenia ganes de dir-t’ho… Penso tant en tu, mar… sabies que ara només em restes tu al món? T’he parlat de la meva soledat? Sabies que segurament sóc la persona més solitària del planeta?

Aquell dia de juliol la Montse s’havia llevat d’hora. Havia caminat fins un penya-segat que s’aixecava imponent sobre el mar i allà s’havia assegut per deixar anar els seus pensaments. Setze anys ja!. Va romandre allà uns minuts, després es va acostar perillosament fins a la vora més extrema de les roques per mirar l’aigua que bramava als seus peus.

Estàs tan a prop… ! Mar sense nom, amic, sembla com si em cridessis, sento la teva crida. Però sóc tan covarda, tan poca cosa… tinc tan poca força… no puc enfrontar-me ni a la vida ni a la mort, ni tant sols a la crua solitud que m’arrabassa, que m’envolta en una espiral de la que no puc sortir… de la qual no podré sortir mai. Seria tan fàcil…

La noia va restar uns segons amb la sensació del mar sota els seus peus, mirant l’aigua que es revoltava en mig de les roques, blava i blanca, temptadora i sensual. Es girà poc a poc, com per gaudir pam a pam del magnífic paisatge. Al fons, bellament emmarcat per uns pins torçats per molts anys de tramuntana, podia veure La Fosca, un dels indrets més bonics i solitaris de la costa. Allà, al bell mig de la tranquil·la platja, tenia la seva casa.

Es va allunyar del penya-segat caminant sense pressa. Baixar de l’espadat fins a la platja no li era massa difícil; li agradava aquell camí costerut, encara que per no relliscar s’hagués d’agafar a algunes de les plantes que creixien al seu voral.

Es va acostar a aquell grup de cases de bonics colors entre les quals hi havia la seva. Totes estaven construïdes de cara al mar, com per vetllar el retorn dels homes que, no massa temps enrera, encara sortien cada nit a guanyar-se la vida i la mort en el més dur dels oficis.

M’hauria agradat que el meu pare fos pescador com el meu avi. Però el meu pare no va seguir la tradició i es va posar a treballar en una fàbrica de motos… vaja una cosa…! A mi em va explicar que la pesca era cada dia més difícil i que li agradava més aquesta feina perquè era més segura…

Des d’aquí es veu bé la meva casa. És la més lletja de totes, encara que està neta i blanca. Es podria dir que és la més petita i també la més pobra… bé, la meva mare mai diria “pobra”, però ho és. I no és gens bonica.

La seva casa no era bonica, però estava neta i quan feia sol, enlluernava de tanta blancor. De fet, era la casa més pobra, petita i lletja de totes, però també era la més neta perquè moltes vegades, quan tornava de col·legi, la Montse es passava un parell d’hores feinejant, tenint cura del minúscul jardí i, de tant en tant, fins i tot emblanquinant la façana amb calç.

M’agrada el color blanc. I com que la meva mare passa de tot i em deixa fer el que vulgui, a vegades emblanquino la façana de la casa… M’agrada fer les feines de la casa quan surto de col·legi i estic sola. No m’agrada el col·legi. No hi tinc cap amiga i tots els nens em diuen coses i alguns fins i tot volen tocar-me… Jo no sé què podria dir-los. Mai em surten les paraules, i els nens es riuen de mi. Em diuen “tia buena” i em donen empentes i també em toquen, si poden. No m’agraden els companys. I les nenes també es riuen de mi…

La Montse era una nena a mig camí de ser noia. El seu cos ja feia dos o tres anys que estava perfectament format, però el seu cap funcionava encara com el d’una nena petita, molt petita. Li costava aprendre les coses, sempre anava endarrerida respecte als seus companys i quan hi havia quelcom que no entenia, es quedava una estona pensant i quan tot just començava a comprendre el que havien volgut dir, ja havien explicat tres o quatre coses més, i no s’atrapava mai a ella mateixa. Per això les seves notes no eren mai bones, sempre suspenia i a més es guanyava alguna allisada d’orelles quan no un càstig més fort. Com allò que va passar un matí d’hivern a l’escola. Un professor, de qui recordava especialment el bigotet prim i retallat, estava explicant una lliçó d’història:

—…nuestras heroicas tropas invadieron el sur de Francia y entonces, Napoleón tuvo que devolver la corona de España a Fernando VII, al que había inicuamente usurpado. Así terminaba la Guerra de la Independencia, pero nuestras colonias todavía se aprovecharon de esta guerra para sublevarse y recobrar la libertad, gracias sobretodo a la perfidia de los franceses e ingleses que siempre han aprovechado todas las ocasiones para perjudicarnos y también gracias a las maniobras de la masonería española e internacional.

Ja feia estona que la història que tractava d’explicar aquell home havia deixat d’atraure l’interès de la Montse, que estava fent un dibuix a la seva llibreta. Era un preciós dibuix que mostrava una noia amb un nen en braços. La noia sostenia el nen dolçament i el mirava amb tendresa. El nen somreia. Una nena, la seva veïna de taula, el va veure i li va demanar.

—Me’l dones?

La Montse anava a respondre que encara no estava acabat, però va ser interrompuda pel professor que, adreçant-se a la nena va dir.

—¡Margarita! ¿Se puede saber que estás diciendo?

—¡Ha sido ella! —va contestar la tal Margarida—. ¡Está dibuxando!

—¡Montserrat! ¿Qué estaba explicando?

La Montse es va aixecar. Sentia com els seus companys, burletes, se’n reien i algun de més agosarat fins i tot va fer un xiulet d’admiració al veure-la dreta.

—¡Acércate!

La Montse va haver de travessar tota l’aula per apropar-se al professor que la mirava d’una manera molt especial.

—¡Ponte aquí!. ¡Te quedarás de pie a mi lado hasta el final de la clase!

El professor va situar a la noia al seu costat, tot aprofitant aquell moment per tocar-la dissimuladament. Els nens reien. Li va fer posar els braços en creu, amb la qual cosa la nena se sentia encara més exposada a les mirades de tots.

—Le vamos a dar una lección a esa niña estúpida.

La Montse va seguir dempeus fins el final de la classe. Li semblava veure somriures entre els nens i mirades que no li agradaven. El professor va continuar amb la seva explicació enfervorida sobre la guerra de la Independència i la pèrdua de les colònies, i entre Cuba i Puerto Rico, entre Filipinas i la Guerra d’Àfrica, anava dirigint mirades plenes d’amagats desigs a la noia castigada.

Quan la classe va acabar i els alumnes sortiren per anar a jugar al pati, el professor va fer quedar la Montse. Quan ja estaven sols, li va començar a donar consells sobre com havia de fer les coses, que no s’havia de distreure, que havia d’atendre les explicacions, etc. El rostre del professor estava a molt poca distància del de la Montse, i ella podia sentir perfectament la mala olor que feia.

Era un ésser fastigós. Ara, quan recordo que em va agafar pels braços i amb molta astúcia i malícia va aprofitar per fregar-me dissimuladament els pits, ara penso en el que hauria hagut de fer en aquell moment, però el que sempre m’ha passat és que el meu cap necessita temps. No hauria sabut defensar-me i molt menys atacar-lo com mereixia. Ara veig clar que el que jo aprengués o no, li era igual. Només volia mirar-me i, si podia, tocar-me, i ho havia fet més d’una vegada. Quan tots van sortir al “recreo”, em va fer quedar i em va deixar anar una renyina que no vaig entendre. Jo no sabia què respondre i desitjava que allò s’acabés aviat, i que tant de bo aquella fos la darrera vegada que em feia allò, però en aquells moments no sabia què dir o què fer. Tot anava massa ràpid per mi.

El professor s’acostava molt per renyar-me, podia sentir la seva pudor de suat, barrejada amb una altra olor estranya, i podia veure com la seva mà dreta s’agitava a la seva butxaca, tot allò era una cosa lletja i desagradable, i s’esverava molt, fins que de cop em va dir “Ves-te’n ara, ves-te’n! Fora!” i jo vaig sortir corrents però encara vaig veure com es cargolava una mica i panteixava agitadament. Jo no sé si entenia el que passava, no ho vaig entendre fins molt temps després, quan la Clara m’ho va explicar… Només volia fugir, el meu cap no anava tan ràpid com les meves cames… Era com quan els nens m’escridassaven “Montse tonta! Montse tonta!”, aleshores em passava una cosa semblant. No sabia què respondre i, quan encertava a dir alguna cosa, ells ja estaven atacant per un altre cantó o dient-me alguna altra bajanada per fer-me empipar…

Les poques coses bones que la Montse tenia a la vida eren el mar, sentir la sorra als peus nus, l’escalfor del sol al rostre i la petita casa lletja i blanca on vivia. Tot era allà a prop, tot el seu món llavors estava al seu abast, la casa no massa lluny, els primers raigs de sol al rostre, la sorra encara humida i freda als peus, el mar a la seva dreta, sempre present…

Va caminar una mica per la sorra fins arribar a dues embarcacions abandonades, dos vells bous de fusta mig podrida, molt despintats però que encara permetien reconèixer el seu color d’abans, un verd i l’altre granat. Ara estaven escorats sobre la sorra, incapaços ja de tornar mai més al mar.

La platja ja no era port de pescadors, ara era una platja turística que aviat rebria la visita dels primers banyistes del dia, però les dues barques seguien allà com a testimonis moridors d’unes arts que desapareixien poc a poc, engolides inevitablement per la naixent industrialització del mar. La Montse es va aturar al costat dels bous i va passar la mà per la fusta resseca i despintada que li transmetia, amb la seva aspror, com una espècie d’enyor d’una de les coses que ja havia perdut en la seva curta vida, un enyor una mica cruel d’aquell dia que va anar a pescar amb el seu avi.

Un dia vaig ser pescadora! Era molt petita, tot just tenia deu anys quan el meu avi em va portar amb la seva barca perquè pogués veure com pescaven. Salpar de nit, els bous aparellats, la salabror del mar als llavis i l’aura a les galtes, els crits dels pescadors que gairebé no podia veure perduts en la foscor, tot allò era una experiència inoblidable. Jo era la més petita, com una grumet a qui tots mimaven, ai!, els pescadors… El meu avi em va fer seure a babord, em va posar al costat una caixa plena de peix esbocinat i em va dir que grumegés l’aigua. Recordo amb precisió l’olor d’aquell peix que no em feia cap mena de fàstic tocar i com em sentia important i útil ajudant a tots aquells homes, jo, que només era una nena de deu anys que llançava peix a l’aigua per atreure la pesca…

Tothom va ser bo amb mi aquella vegada, tots em vigilaven i tenien cura de mi. “Que no li passi res a la Montse, ei Manel, vigila-la bé!” cridaven i es recomanaven uns als altres.

El meu avi em va fer veure les dues barques que navegaven una al costat de l’altra, a la mateixa velocitat, remolcant cadascuna una cama de la xarxa. I em va dir “Veus? Les dues barques són com dos bous sota el jou quan llauren. És per això que en diem bous…”.

Després, quan van treure la xarxa amb les primeres llums del dia, vaig poder veure el moviment platejat del peix que havíem capturat. Aquell dia la pesca va ser excel·lent i jo m’emocionava molt quan em deien que els havia portat sort i que havia grumejat molt bé i que hi tornés…

Els testimonis muts d’aquells vells records seguien allà, però el seu avi ja no pescava i el seu pare no havia volgut seguir la tradició. El seu avi havia canviat el mar per la muntanya i ara s’havia establert en un petit poble perdut al mig del massís del Montseny. Vivia en una vella casa que havia estat de la seva dona, l’àvia que la Montse no havia conegut, i es dedicava senzillament a no fer res; necessitava poca cosa i les rendes d’una altra casa que tenia llogada, també al Montseny, li donaven suficient pel poc que necessitava per viure.

El seu avi era una de les altres coses que gairebé ja havia perdut. Només el veia quan, el mes d’agost, la portaven allà a passar quatre setmanes. Aquells dies eren plens de vivències, els agosts del Montseny li portaven records molt contraris i molt importants de fets que havien estat decisius per la seva vida. Però la resta de l’any, sola amb la seva mare, se li feia difícil de suportar.

La Montse havia deixat enrera els bous i va arribar a casa seva. El petit jardí era encara prou gran com per poder-hi acollir un pi que havia crescut amb força. A la seva ombra creixien uns geranis i en un racó havia muntat una rocalla amb hibiscos i gardènies que arrodonien bellament el petit espai, com un espetec de colors llampants davant la façana clara.

M’agraden les plantes perquè em deixen pensar, no em vénen amb presses, no m’atabalen exigint coneixements i respostes, em deixen pensar i, fins i tot, puc parlar amb elles poc a poc i veure com creixen mandrosament. Jo hi parlo amb les meves plantes. Potser elles saben moltes més coses de mi que la meva pròpia mare. M’agrada plantar floretes, margarides i pensaments, és com pintar un quadre viu perquè llueixi quan fa sol.

La Montse pintava. Sense cap mena de dubte era la cosa que feia més bé. La seva mare i el seu tiet reien dels seus quadres (“una noia blava! A qui se li pot ocórrer pintar una noia blava?”); però ella insistia en pintar, d’una manera ingènua, tot fent servir colors senzills i purs. Els seus paisatges i rostres eren una versió simplificada i neta de la realitat; els pins mediterranis que per tot arreu l’envoltaven, el mar gairebé sempre present, les barques… i també els paisatges de muntanya, que solia pintar els estius al Montseny, tots els seus quadres eren petites obres d’art que ningú valorava prou bé. I molt especialment els seus retrats… Una vegada va portar una de les seves obres a l’escola i la seva senyoreta li va dir que estava bastant bé, però que havia de corregir algunes coses. Li va donar tants consells que la Montse va sortir atabalada i sense haver entès res, i va seguir pintant amb la seva ingenuïtat i claredat aquells quadres senzills que només a ella agradaven.

La Montse va entrar a casa seva sense fer soroll i va engegar la ràdio del menjador, que parlés baix per no despertar a la seva mare que encara dormia. Al cap d’uns segons el voluminós aparell va començar a sonar, feien el “Diario Hablado” de les set del matí.

… pero la celebración de los actos del XXV aniversario del glorioso Alzamiento Nacional no ha podido ser ensombrecida por los pequeños incidentes ocurridos en algunas zonas del país. En algunas ciudades, especialmente en San Sebastián, ha sido necesario disolver pequeñas manifestaciones, en algunas de las cuales se ha intentado quemar la gloriosa enseña nacional…

El menjador, que feia també de sala d’estar, es veia bastant desordenat. Probablement la seva mare havia rebut alguna visita i havia estat allà fins tard. Quan arribava el vespre, la Montse desapareixia tan aviat com podia, ja que mai sabia si la seva mare portaria algú.

La meva mare porta homes a casa molt sovint i quan ells arriben jo em tanco a la meva cambra. Està molt clar el que fan. La meva mare diu que és l’única manera de poder sobreviure i que sort que aviat podré treballar, que pel que aprenc al col·legi tan se val que vagi a la fàbrica. Tothom sap el que fa i els nens em diuen “hija de puta” i coses pitjors, i que jo seré també una puta com la meva mare i que els faci coses rares. Jo voldria poder explicar-los tot el que passa però les paraules no em surten, o ho fan tan poc a poc, que encara se’n riuen més de mi.

Jo només sóc jo quan penso.

No puc parlar amb la gent, no vaig prou ràpida i diuen que sóc aturada. Si provo d’escriure tampoc em surt res. Les paraules se m’encallen a la punta del cervell i no arriben als meus dits. Deuen tenir raó quan em diuen Montse "tonta". Però jo sé que si tinc temps, si no m’atabalen, puc inventar coses meravelloses. Si poguessin entrar al meu món veurien que sé imaginar històries boniques que només jo puc viure i entendre…