2

Dos anys enrera, amb els catorze anys tot just acabats de fer, els seus pares van portar a la Montse a passar el mes d’agost amb el seu avi, al petit poble del Montseny.

Encara que li sabia greu deixar enrera el mar, li agradava anar a la muntanya unes setmanes. Era el tercer cop que ho feia. Sabia que allà tenia el seu avi, sempre a prop, que podia parlar amb ell i que era una de les poquíssimes persones que l’entenien. També li agradava perquè allà sí que hi tenia una amiga: la Clara. Quan tenia la Clara a prop li passava una cosa molt curiosa. Així com amb els companys de col·legi es bloquejava constantment i li costava parlar, al Montseny conversava fàcilment amb el seu avi, amb la Clara i, fins i tot, amb algunes de les persones del poble. Ningú es reia d’ella i es sentia com una nena gairebé normal. Era un descans per ella poder sortir de la tensió que la bloquejava tot al llarg de l’any. Allà coneixia a molta gent i tothom la tractava bé, coneixia a tots els vilatans i fins i tot sabia perfectament quins eren els seus oficis. Era molt normal que, en pobles petits com aquell, la gent fes vàries feines a l’hora, així el forner conduïa el taxi, l’estanquer tenia cura de l’oficina de correus, el fondista mantenia la centraleta de telèfons i tothom feia el que podia per guanyar-se una mica més bé la vida. En la pagesia a muntanya passava una mica com en la pesca a mar. Al camp la situació era difícil i la gent s’havia d’espavilar com podia per fer-se un sobresou, i això era possible a l’estiu gràcies a la, cada vegada més nombrosa, presència d’estiuejants. Doncs bé, la Montse sabia de memòria tots els noms i oficis de tots els habitants del poble.

Aquella vegada havia anat al Montseny en tren fins a l’estació de Palautordera i el seu avi l’havia anat a recollir amb el taxi del forner.

Anar al Montseny m’agradava molt. No hi havia mar, és cert, però allà podia estar amb el meu avi, pintar paisatges diferents, estar amb la Clara… La Clara era la meva millor amiga. Podria dir, sense por d’equivocar-me, que era la meva única amiga i una de les poques persones amb qui podia enraonar, a més del meu avi. La resta de la gent em mimaven, sí, però em miraven com un bitxo rar, com si haguessin de tenir cura de mi, que no em perdés, que no em fes mal… La Clara no em tractava així, em parlava com si fos una nena normal; una mica més poc a poc, sí, sabia que a vegades em costava entendre el que em deien, però tenia molta paciència amb mi i jo li agraïa, i no sé per què però amb ella parlava molt millor que amb la resta de la gent. Amb ella i amb Saga.

També ens enteníem bé amb el Quico, el “tonto” del poble. A ell si que no se li podia parlar, ni jo ni ningú. Segurament, ell era el personatge més ruc del poble. Jo era la segona.

La Clara, radiant amb els seus quinze anys, estava esperant el retorn del taxi; sabia que la Montse hi venia. Per la Clara, la Montse era una bona amiga, era conscient del que ella representava per la Montse i se l’estimava molt sincerament.

La Clara havia sortit de casa seva, una petita caseta pràcticament unida amb la bonica església romànica des d’on un Mossèn pre-conciliar amb cara de pocs amics s’entossudia en evangelitzar si-vols-per-força les ànimes dels habitants del poble. Per altra banda, la casa de la Clara fregava amb el cementiri, on seria la natura qui tindria cura, més tard, dels seus cossos.

La Clara no era una noia coqueta, però quan sortia de casa seva, es va poder veure reflectida en els vidres de la finestra del menjador i es va agradar. El seus cabells pèl-rojos i arrissats emmarcaven un rostre cara-pigat i alegre. Aquell dia arribava la seva amiga Montse, feia bon dia i estava contenta: tenia tot un estiu pel davant, què més podia desitjar? Amb una alegria que se li escapava pels ulls, pel cos radiant de joventut, pel somriure constant dels seus llavis, guaitava amb una tranquil·la ansietat si veia venir el vell cotxe negre del forner.

Dos cops de clàxon la van avisar que ja arribava. El forner sempre ho feia: quan el cotxe passava pel revolt que hi havia just sota el poble, donava un parell de cops a la botzina del seu Ford per avisar a la gent que ja estava arribant.

La Clara es va situar a l’entrada de la plaça del poble. Sabia que el cotxe no tardaria més d’un minut en aparèixer per la costeruda carretera i volia estar allà per rebre a la seva amiga. Així va ser. El taxi va arribar de seguida portant al seu interior a la Montse, al seu avi i… qui seria aquell noi que compartia el taxi amb ells?

El meu avi i jo vam pujar al poble amb el Pere Lluís, un noi que em va semblar molt maco. Havia vingut en el mateix tren que nosaltres, però no ens vam veure fins que vam compartir el taxi. Amb ell em va passar com amb la gent del meu poble. Encara que tot el viatge ell va estar xerrant pels descosits amb el meu avi i amb mi, jo no vaig ser capaç d’articular una sola paraula. Un altre que s’imaginarà que sóc "tonta", pensava jo, però no vaig saber contestar ni quan em va preguntar pel meu nom. Va haver de ser el meu avi qui li va dir que em deia Montse.

El Pere Lluís era molt maco. Tindria uns vint anys, era alt i ben plantat, i a mi em va començar a agradar d’una manera nova per mi, que no entenia massa bé. Com ho diria…? M’agradava i al mateix temps em creava una espècie d’incertesa, de por a la cosa nova. Potser això va agreujar encara més la meva manca de comunicació, ja que a les meves habituals dificultats s’hi va afegir la timidesa, vergonya o com vulgueu dir-ne, i una mica de por.

Quan vam arribar al poble i vaig veure la Clara allà, dreta i feliç, la mala estona que havia passat es va canviar en alegria de la bona. Vaig baixar corrents i em vaig parar a un metre d’ella. Va ser ella que em va abraçar. Jo volia llençar-me als seus braços però aquell altre jo extern meu m’aturava allà, em deixava estúpidament palplantada, com si tingués por de ser rebutjada o ferida. Totes les ganes que tenia d’abraçar-me amb ella les va haver de posar ella per abraçar-se amb mi. Tenia tantes coses per explicar-li a la Clara, i tantes preguntes per fer!

La Montse va baixar del cotxe i va restar dempeus davant la seva amiga. Aquesta se li va acostar i es van abraçar pregonament. Ningú es va adonar que per un moment els seus ulls se li van humitejar amb petites llampurnetes d’alegria que la noia va dissimular tant ràpidament com va poder. Després de les primeres expressions d’alegria mútua, la Clara va poder observar el nou element que acabava de baixar del taxi i estava traient el seu equipatge del maleter.

—Tu… qui és aquest noi tant maco?

El Pere Lluís va saludar amb la mà a la Montse i de retruc a la Clara, i va fer camí cap a la fonda. Quan la Clara va creuar la mirada amb la del Pere Lluís va sentir com una sensació barrejada que encara no podia definir. Una certa alegria per l’arribada d’un noi maco i ben fet, i per altra, un cert desassossec que no encertava a explicar.

—Es diu Pere Lluís…

Tot i que era un noi molt maco i simpàtic, vaig veure la seva arribada al Montseny com una nosa. M’hauria estimat més poder gaudir de la tranquil·litat de les coses conegudes i aquell noi, que reia i xerrava molt però no mirava directament als ulls quan parlava, m’inquietava. M’hauria agradat més passar l’estiu amb la Clara i la gent de sempre. Tenia por de conèixer gent nova i em semblava que el Pere Lluís ens portaria problemes a la Clara i a mi. Ho veia molt clar, però no era capaç de traduir en paraules els meus pensaments o les meves pors, per això vaig provar de pensar que potser tot serien manies i que tots ens faríem molt bons amics i passaríem un mes estupend, però en el fons desitjava que només estigués de pas i imaginava que tindria la sort que no es quedés perquè així no ens hauríem de fer amics.

La Clara em va agafar per les espatlles per acompanyar-me fins a casa. Era quan estava així, arraulida com un gatet sota la seva protecció, quan em trobava més segura i feliç. Amb la Clara al costat mai no em passaria res.

Tot just acabava d’arribar al poble i ja estava començant a respirar. El camí des de la plaça fins a casa meva era molt curt, però encara vaig tenir temps de saludar el Jaume de la fonda, el Rosendo de l’estanc i el Quico que així que em va veure em va fer una gran rialla de benvinguda.

La Montse no va poder resistir la temptació de fer una pregunta a la Clara. Una pregunta que la noia pèl-roja no encertava a interpretar ni sabia com contestar.

—Que l’has vist?

La Clara sabia que es referia a un personatge a qui la gent del poble anomenava la “Boja del bosc”. Era una vella superstició de què alguns encara parlaven; Uns deien que sabien que era una dona que s’arrossegava pel bosc les nits estrellades, altres asseguraven, fins i tot, que l’havien vista, però mai coincidien en les seves descripcions. Mentre per uns era una dona jove de pell blanca vestida amb parracs, per altres era una vella bruixa que dansava nua les nits de lluna plena.

—Saps que tot això són mentides, coses que s’inventa la gent del poble —la Clara intentava convèncer la seva amiga. Però quan la Clara li parlava així, la Montse no l’escoltava. Ella insistia en què l’havia vista i que sí que existia i que sentia que hi havia de parlar, però la Clara sabia perfectament les limitacions que el cap li imposava a la seva amiga i imaginava que la realitat i les supersticions podien barrejar-se fàcilment en una ment tan simple. A la Clara li hauria agradat poder parlar amb més precisió a la seva amiga, dir-li que ja estaven a l’any 1959 i que la gent intel·ligent ja no creia en bruixes i fantasmes, que això era patrimoni de mentalitats senzilles, però sabia que la Montse era una d’aquestes mentalitats i que no ho podria entendre.

—Jo la vaig veure —insistia la noia.

—Devies somiar, ruca —tractava de distreure-la la Clara, amb un amigable i sincer somriure al rostre, segura que tot allò eren invencions.

Només una vegada la Clara havia dubtat de les seves conviccions tan racionals. Un dia que estava fent broma amb el Quico, qui es posava a riure per res. El Quico, el “tonto” del poble, era un home gran que anava sempre amb pantalons de pana i armilla i, fes fred o calor, sempre portava una gran gorra blava. La Clara, per jugar, va provar de fer-li por.

—Uuui, que vindrà la Boja del boooosc!

La Clara esperava que el Quico s’espantés o seguís rient, però la seva reacció va sorprendre la noia. L’home va restar seriós per uns instants i va mirar la Clara als ulls. El Quico mai mirava als ulls de la gent. Va ser tan sols aquell moment, aquell instant en què les seves mirades es van trobar, que la noia va poder copsar alguna cosa estranya, com si dins d’aquell cervell aparentment inútil hi hagués encara algun secret al qual mai podria accedir. Després el Quico, potser per dissimular, va posar-se a riure de bell nou i enmig de la seva riallada esdentegada li va deixar anar la seva frase preferida i gairebé única:

—Ei! Dom un sigarru!

Ara era la Montse que li preguntava per la “Boja del bosc” i encara que no ho volia admetre, li quedava algun estrany interrogant per respondre.

Li deien “la Boja del Bosc”, només jo sabia que es deia Buba. Encara que algunes persones del poble asseguraven haver-la vist, molt poques ho deien de veritat i si algú havia cregut veure-la alguna vegada, sempre havia estat d’una manera confosa, barrejada de supersticions antigues, de xerrades en veu baixa al bar i de misteriosos secrets explicats prop de la llar de foc en les llargues nits d’hivern. Encara que tots en parlessin, ningú creia que la boja del bosc existís de veritat. A mi m’agradaria poder explicar-los que sí que existeix, que jo hi he parlat, però sé que pensen que sóc una mica estúpida, per una banda no trobaria les paraules i no sabria explicar-me, per altra banda pensarien que estic boja. Jo sé que no estic boja, que ella existeix i que si la necessito molt puc parlar amb ella, però ningú em creuria.