19

La Montse es va dirigir al prestatge que acollia la seva minsa biblioteca. Entre els llibres d’estudis i algun conte infantil, hi havia l’únic que havia llegit moltes vegades, malgrat que li costava molt ajuntar les paraules per treure’n el sentit.

Les “Rimas” de Gustavo Adolfo Bécquer havien estat el seu llibre de capçalera aquells dies del passat estiu al Montseny i també ara en què la seva vida prendria un tomb definitiu. Els records d’aquell estiu amb Màrius la van portar a fullejar de bell nou aquell llibre.

Havia posat trossos de paper de diari per assenyalar les pàgines en les quals els amors del poeta s’assemblaven als seus propis amors. Amb el llibre a les mans va sortir a l’eixida de casa seva. Podia sentir l’olor amiga del mar que, molt a prop, inundava també la seva oïda amb la remor captivadora i sedant del seu onatge.

S’assegué a l’ombra del pi, vell amic del seu jardí. Encara va restar uns segons meditant abans d‘obrir el llibre.

M’agradava llegir i rellegir aquelles poemes que a molta gent li podien semblar ridículs. M’agradava també modificar-los per adaptar-los a mi i a la meva manera de ser i sentir. Tenia el llibre ple de correccions fetes amb llapis que havien servit per transformar els amors de Bécquer en els meus propis sentiments.

Ningú, sinó el poeta, m’havia explicat què era l’amor. Potser fins i tot la Clara ho considerava massa difícil per una noia com jo, o ni tan sols ella mateixa sabria aclarir aquest sentiment que m’envaïa poc a poc. Van ser algunes dels poemes de Bécquer que em van anar explicant que allò que em passava no era nou i que moltes persones ho sentien i ho havien sentit abans que jo.

La Montse va obrir el llibre per una de les pàgines assenyalades amb un retall de paper de diari.

Te vi un instante y, flotando ante mis ojos,

la imagen de tus ojos se quedó,

como la mancha oscura orlada en fuego

que flota y ciega si se mira al sol.

Heus aquí allò que vaig sentir quan vaig conèixer el Màrius. El seu mirar, franc i obert, gens inquisidor, se’m va clavar tan endins com allò que m’agrada tant, el sol a mar, de bon matí. Aleshores pensava que podria ser que un nou dia comencés a la meva vida i que el Màrius podria ser com aquell sol d’estiu que fereix els ulls però dóna vida i escalfor. En aquells moments, però, no encertava encara a endevinar que allà estava naixent un sentiment nou per a mi i que seria, segurament, el darrer sentiment de la meva vida. Recordo molt bé quan la Clara me’l va presentar, com els seus ulls es van trobar amb els meus i com vaig copsar que una cosa nova m’entrava fins el moll dels ossos, tot i que no sabia com classificar-la encara.

Després van venir tots els dies de franca amistat, en que mai vam creuar cap paraula sobre sentiments. Jo sabia que el Màrius estimava, això deia la Clara, una noia que havia quedat al seu poble i que es deia Laia. Però ni la mateixa Clara sabia fins a quin punt això era cert i jo em resistia a pensar que era així, encara que no esperava, ni volia esperar res del Màrius, que s’amagava darrera la seva cordialitat sense deixar anar massa cosa del seu interior.

Adondequiera que la vista clavo,

torno a ver tus pupilas llamear,

mas no te encuentro a ti, que es tu mirada,

unos ojos, los tuyos nada más.

Malgrat que la primera embranzida em va arribar amb la mirada del Màrius aquell capvespre a la creu del poble, totes aquestes sensacions em van anar creixent de mica en mica. La seva actitud mai va propiciar-les. Es mostrava bon company, amb sentit de l’humor, cordial i sincer però mai havia donat peu a què jo pogués il·lusionar —me amb ell, ni una insinuació, ni una paraula tendra, ni un gest fora de la correcció. Aquesta distància que volia mantenir, però, encara m’acostava més a ell. Pocs dies de coneixença van ser suficients perquè se’m fes imprescindible en els meus somnis i perquè els seus ulls fossin la llum de les meves nits.

De mi alcoba en el ángulo los miro

demasiado fantásticos lucir;

cuando duermo los siento que se ciernen,

de par en par, abiertos sobre mí.

La Montse es resistia a seguir amb els seus records, perquè la portaven inexorablement a reviure per darrera vegada la seva història d’amor, tan petita que ningú més que ella l’havia copsada, tan interior com havia estat sempre tota la seva vida.

Tan petita? Potser podia semblar petita a qui se la mirés amb els ulls exteriors, no va passar res visible, tan sols el Màrius sap el que va passar. Però en el meu interior no va ser una història petita, no va ser una ridícula història d’un amoret insignificant, sinó que es va inflar com un globus majestuós i va envair tots els racons de la meva ànima, sense que jo pogués fer res per evitar-ho i sense que ningú en fos culpable. Quina diferència de l’any anterior en què vaig descobrir la violència del sexe, la vida i la mort sense conèixer l’amor!. Ara aprenia una nova lliçó de la vida, però com havia estat sempre la meva existència, m’arribava desordenada i fora d’hora.