8

El meu cap encara no havia assimilat el que m’havia passat i estava allà, al safareig, mirant com una idiota la galleda amb la roba bruta. Qualsevol que em veiés diria que estava pensant en tot el que m’havia fet el Pere Lluís però en aquells moments el meu cap estava en blanc. No sé si era que no podia pensar o que no gosava fer-ho.

Aleshores una cosa extraordinària em va fer sortir del meu estat. De cop i volta, per damunt de la cleda que tanca una mica l’eixida per la banda del darrera, vaig veure un rostre que em mirava somrient. Era una dona, amb la cara pintada com un espantall i coberta amb un estrepitós barret de tots colors. Una dona que jo coneixia prou bé.

El meu primer gest, instintiu, va ser tractar de cobrir poc o molt la meva nuesa amb la brusa, però de seguida vaig entendre que amb aquella dona no calia aquesta precaució. Era ella, la fantasma, l’esperit màgic, el misteri. Era la Buba, la Boja del bosc, que em picava l’ullet somrient i alegre i amb un senyal em convidava a seguir-la…

Ho vaig fer sense dubtar ni un segon. Quan aquella dona va entendre que sí, que ja la seguia, va començar a caminar cap el bosc, molt ràpidament, gairebé corrents. Jo marxava al seu darrera, sense sentir cap vergonya d’anar vestida únicament amb la brusa descordada. No m’importava que em pogués veure algú ni tampoc sentia cap dolor al córrer descalça pels camins i també bosc a través. Sabia que la Buba em portava a veure a la meva amiga de les estrelles i res podria aturar-me, ni les punxades als peus, ni les esgarrinxades a les cames i al cos, ni la por que em pogués veure algú.

No n’hi havia prou amb córrer, em sembla que al final aquella dona i jo gairebé volàvem tot anant a l’encontre del meu ésser estimat.

La Buba va afluixar el ritme. Ens acostàvem a una clariana perduda entre mig de tants matolls que gairebé era impossible arribar-hi. Allà, al llindar del bosc, ens vam aturar, jo alenava fatigosament i ella semblava a punt de rebentar, però amb un gest de satisfacció em va assenyalar la clariana. Al bell mig d’aquell espai sense arbres hi havia una gran bola de vidre, tan gran que podia encabir al seu interior una part del prat, alguns arbres i una caseta que s’assemblava a la meva. Si no hagués estat pels reflexos que la Lluna produïa en la bola de vidre, m’hauria semblat que aquella casa estava naturalment situada al mig de la clariana en comptes d’estar dins d’aquella immensa esfera transparent.

—Saga? —vaig preguntar a la Buba. Ella va assentir amb el cap i em va fer el gest de seguir-la. Una irresistible plètora de satisfacció m’envaïa. Heus aquí un altre miracle. Jo sentia que ara podia parlar amb naturalitat i em semblava que el meu cervell funcionava perfectament i era capaç d’assimilar qualsevol cosa amb rapidesa i precisió.

Vam córrer fins a la paret de vidre que tancava com una bombolla aquell tros de paisatge. Oh, Déu meu! Ella era allà, Saga era allà… i venia corrents cap a mi. Sense saber com em vaig trobar dins la gran bola de vidre i, embolcallada d’abraçades, vaig poder gaudir de la seva presència, del seu cos nu i perfecte, de la seva pell blava i fosca com el mar, dels seus immensos ulls que brillaven sota la claror incerta del pleniluni com fars poderosos i amics.

—Montserrat! Amiga meva!

Era Saga, la noia de les estrelles, la meva amiga de l’infinit, la que un instant abans d’abraçar-me ja m’estava consolant de totes les penúries d’un dia tan atziac i funest. I jo també l’abraçava, jo, la noia aturada i una mica ruca, estava mostrant a la meva Saga tot el meu amor i amistat, oberta i activa com mai havia aconseguit estar amb ningú.

—Avui…

—Sé tot el que ha passat avui, Montserrat meva, i entenc el que has patit. Però ara estem juntes i t’he preparat un regal que sense cap mena de dubte sé que t’agradarà.

—Un regal?

—Si, un regal, avui, ara mateix: t’ensenyaré què són les estrelles.

—Les estrelles? Però…

—Sí. Fins i tot podràs tocar-les en, un viatge al que només tu hi ets convidada.

Saga i jo estàvem abraçades. Podia sentir el batec del seu cor a través de les nostres pells i no podia retenir les llàgrimes de felicitat; ella em besava arreu i jo em meravellava que fos capaç de tornar-li les besades.

Després em va explicar que aquella bola de vidre era una espècie de nau, que era rodona com escau a tots els cossos celestials, i que amb ella un dia podríem viatjar fins a Xam, el tercer planeta de la Beta de la constel·lació del Ca Major: el seu Món, que pels homes estava a dotze mil anys llum, i em va explicar què volia dir aquesta distància, i també que per a nosaltres l’espai i el temps eren relatius…

Saga m’explicava tot això i jo ho entenia. Per això no em vaig preocupar quan em va dir que ara faríem un breu viatge en el que em portaria a veure una mica dels seus espais celestials. Tampoc vaig sentir por quan la grandiosa bola de vidre es va anar aixecant, poc a poc i en silenci, i després va anar accelerant fins que podíem veure el Sol, la Lluna i tot el Planeta Terra allà sota els nostres peus…

El Manel es va despertar de sobte, com si alguna cosa estranya li hagués disparat una alarma interior. El silenci a la vella masia era excessiu, pensava l’avi de la Montse. Es va aixecar i va anar a veure si la nena dormia, però la seva cambra estava intacta. Va baixar a l’entrada i no va veure res estrany.

—Montse! Montse!

El gran rellotge de pèndol del menjador, que feia anys que estava aturat li va mostrar una hora absurda. Va córrer cap a la cuina i va encendre el llum per veure l’hora: eren les tres de la matinada. Aparentment tot estava en ordre, però la porta que donava a l’eixida estava oberta i això el va alarmar. Va sortir a l’eixida cridant el nom de la seva néta però només el silenci el va respondre. Després de recórrer la casa de dalt a baix sense trobar la noia, es va vestir a cuita-corrents per sortir a la plaça, que estava deserta a aquelles hores. A la seva preocupació pel que li hauria pogut passar a la Montse s’hi començava a barrejar la sensació de fracàs propi, del què li diria el seu fill per no haver sabut estar per la nena si és que li havia passat alguna cosa. Potser per això, abans d’alertar la gent del poble, va preferir fer una inspecció ràpida pels llocs on la Montse acostumava a anar, deu minuts es va dir i després aviso al Jaume, i va començar a caminar ràpidament en direcció al bosc on la noia solia anar a pintar.

Vam recórrer les vuit espirals d’Anatis i vam passar pel mig del mar de Sols d’Anoira on ens podíem deixar enlluernar pels seus milions de llums diferents de colors que no havia vist mai ningú.

—Ara veuràs l’espectacle infinit dels camps d’estels d’Andair, i podràs gaudir de la més gran meravella de l’Univers…

Saga em parlava feia estona d’aquells camps d’estels i jo estava ansiosa per descobrir aquell prodigi. Quan hi vam arribar, vaig copsar que totes les meves previsions havien quedat curtes.

La negror de l’espai infinit amb la constant presència d’estels distants que es movien lentament, s’estava omplint per moments d’estels més propers, tant propers que em semblava que si no fos per la protecció de cristall en què viatjàvem, hauria pogut tocar-los. Va ser en aquest moment màgic quan l’esfera i tot el que teníem a l’abast va desaparèixer, es va fondre fins a deixar-nos, a Saga i a mi surant lentament, com amb peresa, en un espai blanament acollidor. Als infinits estels que ens envoltaven a gran distància es va anar unint una espècie de polsim platejat, com petites estrelles que fins i tot podíem tocar, una espècie de flocs de llum de meravelloses formes que s’embolcallaven als nostres cossos nus, uns petits estels amigables que es deixaven tocar i que em feien arribar una sensació de pau increïble amb el seu contacte. S’enredaven en els meus cabells i lliscaven per la meva pell en totes direccions. Veia com Saga també es lliurava a les benèfiques sensacions que aquells estels minúsculs ens proporcionaven. Malgrat que sabia que volàvem a velocitats que mai podria ni imaginar, em semblava que suràvem lentament en un espai acollidor que no em causava cap mena de temor.

El Manel va començar a pensar que potser s’estava equivocant. Ja feia deu minuts que caminava i no l’havia trobat. Encara dirien que era un vell xaruc, que ja no servia per res i que era millor que no es quedés sol amb la Montse… Seria millor tornar al poble de seguida i demanar ajuda. Sí, era això el que calia fer…

—Aviat tornarem al teu món. Però abans encara hem de travessar una zona que no m’agrada passar sola. És la zona dels oceans opacs de Trom…

Em va explicar que passaríem una hora en la qual gairebé tots els nostres sentits desapareixerien. No veuríem ni sentiríem res, ni la nostra pròpia veu, i la obscuritat seria tan completa que no veuríem ni tan sols aquelles llampurnetes que es besllumen sempre, tot i que estiguem a la fosca més absoluta. Tampoc podríem sentir cap olor de cap mena, tan sols disposaríem del tacte. M’agradava la idea, jo mateixa sovint em descobria tocant coses, tocant-me a mi mateixa. Jo no podria veure ni sentir res que no fos a través del tacte, sentiria només el meu propi cos i el de Saga. Per això calia que no ens separéssim, aquella hora d’aïllament podia ser la més tràgica si la passàvem soles, però (i ho va dir amb un somriure) si estàvem juntes podia ser la més extraordinària de la nostra vida.

—Montse! On ets? —cridava el Manel, agafant-se desesperadament a una darrera oportunitat abans d’haver de declarar el seu fracàs en tenir cura de la nena…

Poc a poc van anar desapareixent les estrelles i la fosca i el silenci ens començaven a envoltar. Quan vam entrar en els oceans opacs, Saga i jo ens vam abraçar. Saga tenia raó. No podia veure ni sentir res, ni tan sols la meva pròpia veu. Vaig provar de cridar però era inútil. L’obscuritat i el silenci eren totals, l’aïllament, brutal. Però podia sentir el cos de Saga, m’abraçava a ella i ella s’abraçava a mi, gairebé desesperadament. Podia notar que reia de felicitat, i de mica en mica va començar a acariciar-me. De seguida, jo l’estava acariciant a ella com mai hauria imaginat que seria capaç de fer. El fet de concentrar tota la meva receptivitat en l’únic sentit del tacte el potenciava de tal manera que el més lleu fregadís de les nostres pells es veia multiplicat. La meva epidermis s’estremia i podia fins i tot notar quan la seva també ho feia.

Vaig ser jo qui va iniciar la besada! Jo! Els nostres rostres es van trobar en la fosca, les meves mans acaronaven els seus cabells i vaig cercar els seus llavis amb els meus. Vam besar-nos intensament i vaig ser jo la que, agosarada fins un extrem que a mi em semblava infinit, vaig provar amb ella aquella cosa que tot just acabava d’aprendre i que m’havia semblat repugnant quan venia del Pere Lluís. Vaig entrar a la seva boca, de primer petonejant les seves dents i tot seguit ens vam lliurar totes dues a la besada més pregona, profunda i completa que mai hauria pogut concebre.

Ella m’envoltava suaument amb els seus braços. Podia sentir com el seu cos s’agitava i també el meu va començar a fer-ho. Sentia la seva escalfor, la seva mà al meu pit gairebé cremava… Jo era la coloma, ella el meu colomar. El meu cor bategava follament, sentia que aquelles besades, aquelles abraçades eren per a mi i només per a mi, i aprenia que el seu cor era tan fràgil com el meu i que ella tremolava com un ocell poruc emparat entre les meves mans. El sentit del tacte em va revelar que ella estava plorant i jo vaig plorar també, plena d’emoció al rebre i donar tants sentiments. I aquell fet era esdevenia la cosa més meravellosa que mai havia viscut, ja que per primera vegada a la meva vida vaig sentir com una altra persona em necessitava, a mi, a la pobre noia toixoneta i estúpida. Ella, la Saga de les estrelles, també tenia com una por no admesa dins la seva aparent seguretat i vaig sentir que era jo qui la consolava. Jo era el niu i ella la oreneta, i era jo que peixava la seva ànima assedegada de sentiments amb les meves mans i els meus petons.

Després, poc a poc, van anar apareixent de bell nou els estels, el rostre bonic i perfecte de Saga em mirava amb els seus ulls gerds, suaus i plens de dolçor. També van començar a retornar els sons i ja podia escoltar aquella il·limitada quietud que ens envoltava, així em van arribar les seves paraules pronunciades des de la complicitat de creure’s encara en el silenci absolut:

—Com que no em pots sentir, et dic que t’estimo…

Vam iniciar el retorn.

—Jo no et puc ajudar en les teves penalitats allà baix, però et puc dir que seré sempre a prop teu, Montserrat estimada. Jo també pateixo de soledats quan viatjo, i només tu m’has fet companyia en aquest periple actual. Quan em necessitis, crida’m. Quan et necessiti, et cridaré…

—Vull quedar-me amb tu… no vull tornar…

—Ara cal que tornis. No pots venir amb mi perquè la meva missió no està acabada encara, però un dia vindré a cercar-te i et portaré a viure amb mi al meu Món.

Vaig sentir com davallàvem ràpidament i com en una confusió vaig trobar-me de bell nou al mig del bosc.

—He de partir, però sempre que em necessitis estaré amb tu. Té.

Em va donar una estranya pedra de colors meravellosos, a mig camí entre un quars i un diamant, que brillava màgicament a les seves mans. Jo podia sentir una vegada més el terra humit, el dolor de les esgarrinxades va començar a fer-se evident.

—Montse! On ets?

Així que va començar a arribar-me la veu del meu avi que cridava el meu nom, Saga va desaparèixer. Vaig poder veure com la bola de cristall s’enlairava i, a dins, Saga que em mirava i em feia adéu amb la mà…

—Montse! Estàs bé?

El cap se’m va anar embotint i em vaig sentir nua sota l’única protecció de la brusa bruta i mig estripada, amb els peus plens de sang i cops per tot arreu. M’havia ajupit per tractar d’amagar la meva nuesa amb la poca roba que disposava, quan la llum de la llanterna del meu avi em va ferir els ulls i vaig tornar de cop al meu món.

—Déu meu!

—La Montse té por…

Al veure-la gairebé nua, el Manel es va treure ràpidament la caçadora i li va posar. La Montse restava dempeus, estàtica en aquell món de cada dia, protegida ja de la seva nuesa però aturada, immòbil com una estàtua amb un braç mig aixecat.

—Què li ha passat a la meva Montserrateta? —va dir el Manel amb tota la suavitat que la seva veu tremolosa li va permetre. La va prendre en braços ja que ella es sentia incapaç de caminar. Aleshores la Montse, tot i que no va poder reprimir un tremolor gairebé espasmòdic, no plorava.

—La meva Montse! Què t’ha passat?

Poca estona després arribaven al poble. Tot estava quiet. Va entrar a casa seva procurant no ser vist i va pujar la nena fins al seu llit. Volia saber què li havia passat i tenia mil preguntes al cap, però també volia que tot allò passés desapercebut, que si podia ser quedés entre la Montse i ell. Tenia moltes preguntes per fer-li, però al trobar-se al seu llit, la noia es va arraulir cercant la protecció del llençol, la seva tremolor es va anar calmant i es va adormir en poca estona. Ara no la deixaria sola, va acostar una cadira al llit i es va asseure disposat a vetllar la noia fins que es despertés. Després parlarien i potser podria esbrinar el què li havia passat.