18

La bona estrella acompanyava a la Montse des de feia dies. Quan va arribar al Montseny es va trobar de seguida amb la Clara que ja l’esperava, era una vegada més la Clara de sempre: bonica, divertida i oberta a xerrar, a passejar i a compartir amb ella el nou estiu que tot just estrenaven. El seu principal temor, que el Pere Lluís aparegués per allà, es va esvair quan la Clara li va assegurar que no vindria. Podrien tornar a estar plegades, es trobava més bé i es comportava amb la mateixa naturalitat que l’any passat.

Aquell matí s’havia llevat d’hora. Havia estat una estona asseguda al mirador que tancava la plaça, per viure, una vegada, més l’espectacle de l’arribada del sol tot escoltant els ocells que piulaven excitats. El pit-roig que cridava més que piulava, la tórtora… serien encara els mateixos de l’any passat?

Després es va posar a caminar. Es trobava còmoda amb la seva faldilla blanca prisada i el jersei negre sense mànegues, fins i tot, bonica. Això pensava quan pujava el camí costerut que portava a l’hotel dels afores. Passaria pel davant de la Font Ferrussa i aprofitaria per beure una mica d’aquella aigua glaçada que li agradava tant. Després s’arribaria fins a la terrassa de l’Hotel i hi romandria una estona. Potser trobaria al senyor Jaume que, una vegada més li diria “Bon dia, Montserrateta!“ i gaudiria de l’esplèndida vista que oferia el mirador de l’Hotel.

Tot i que eren gairebé les deu, quan va arribar a la terrassa de l’hotel encara no hi havia ningú. Aquella tranquil·litat, poder estar sola davant la increïble imatge que la vall de la Tordera li oferia era com un bàlsam guaridor pels seus nervis, per la seva vida interior.

La meva vida interior… Potser sigui una sort per mi que la meva vida interior sigui només meva. Tan sols Saga ho sap tot de mi, estic segura que és l’única persona que ho sap tot de mi. Ara comença un nou estiu i potser ella vindrà a veure’m. El que més m’agrada d’ella és que no em mirarà com un bitxo rar, ni amb compassió, “pobreta nena, que ruca que és”. Quan ella arriba jo sóc normal.

I la Clara, què? Sembla sincera amb mi però em faig preguntes d’aquestes que resten enterrades en el meu interior. Com sap que el Pere Lluís no vindrà? Segurament que s’han vist algun dia, però amb bona fe prefereix no dir-me res per no fer-me mal… acceptaré la seva bona voluntat i el seu gest amistós… Que bonica és la vista…! Aquelles cases de pagès que es veuen allà baix semblen tretes d’un pessebre… Can Joanic… i aquella deu ser can Pairell… no, que no es pot veure des d’aquí, que queda més ensotada…

La gana la va fer aixecar. Era bo que tingués gana, pensava, si tan sols havia begut una mica de llet… i la petita caminada havia fet que tingués ganes de menjar alguna cosa més. “Això deu ser salut”, pensava ella. I decidida va agafar el camí de baixada al poble, saltironant alegrement.

Ja prop del poble va contenir la seva alegria i es va posar a caminar. Havia vist una parella i un noi jove que pujaven tranquil·lament i de seguida va reconèixer a aquell home que agafat de bracet amb la seva dona, la mirava amb atenció.

Era el senyor Eloi. Anava acompanyat de la seva dona, segur, perquè anaven agafats de bracet. I aquell noi que anava amb ells seria el seu fill, veus, soca, com tot anirà bé i coneixeràs persones noves?

—Bon dia!

—Bon dia! —va contestar l’Eloi. La Montse va seguir el seu camí cap el poble però es sentia observada per aquell xicot. Qui seria? Com es diria? Seria simpàtic?

El senyor Eloi va reconèixer a aquella noieta que s’havia apropat a la senyora Boix en el famós escàndol de l’any passat. Naturalment, havia explicat a la seva esposa la sonora bufetada i com es va trobar amb la senyora Boix plorant a la seva taula, i com una nena que semblava una mica aturada però també molt dolça s’havia apropat a consolar-la.

—És la Montse, recordes que et vaig explicar que…?

La Montse, però, ja havia arribat a la plaça del poble. També ella recordava aquell senyor que li havia demanat que el mirés als ulls i que li havia donat la mà com si fos una autèntica senyoreta. I segurament que aquell noi seria el seu fill… era maco, semblava bon noi…

No podia queixar-me de la planeta que m’envoltava aquells dies. Aquell mateix dia la Clara va presentar-me a aquell noi, el Màrius. Vaig fer un esforç molt gran per semblar molt normal i malgrat que no vaig dir gran cosa, ell es dirigia a mi amb naturalitat, com si jo fos una noia com les altres.

Amb el Màrius em va anar passant com amb la Clara, que hi podia parlar millor i ens enteníem bastant bé. El Màrius era un noi normal i corrent, no especialment maco, però molt agradable i cordial, semblava sincer i ens vam fer amics.

El trio que formàvem la Clara, el Màrius i jo, va començar a ser inseparable i de seguida ja va semblar indestructible. Potser per l’experiència de l’any passat, tant la Clara com jo, anàvem amb molta precaució amb el Màrius, especialment perquè tant ella com jo preferíem mantenir per damunt de tot la nostra amistat. Estic segura que les dues actuàvem de manera una mica egoista, jo perquè necessitava la Clara, ella pels problemes emocionals que el Pere Lluís li havia causat i que no volia repetir. Així vam viure uns dies deliciosos de jocs, passejades, confidències i riures. Jo mateixa em sorprenia rient, tant que alguns vespres quan em situava entre el meu coixí i la son, se’m negaven els ulls de tanta felicitat que vivia. Pensava en el Màrius i en la Clara, i que ara ells dos eren com una nova Saga per a mi, com un xarop d’herbes bones per a la meva malmesa estabilitat, que la feien calma i, fins i tot, plaent.