10

Encara que el seu avi va voler saber què li havia passat, la noia no va dir gran cosa més que la paraula “res”. No va delatar al Pere Lluís ni va explicar el que li havia fet, ni molt menys li va dir perquè havia sortit disparada al bosc. Les seves ferides es limitaven a unes esgarrinxades i poca cosa més i per evitar preguntes, per uns dies va decidir que deixaria de banda la faldilla prisada blanca i va vestir pantalons llargs. El seu aspecte extern aleshores no mostrava cap senyal del que havia viscut, però interiorment la noia tenia una terrible por de trobar-se amb la gent i especialment amb el Pere Lluís. Potser per aquesta por no va gosar sortir al carrer fins després del migdia.

—Montse!

Era la Clara qui la cridava. Estava a la plaça, asseguda al mirador, amb un llibre entre les mans.

La noia es va acostar a la seva amiga i es va asseure al seu costat.

—T’he d’explicar una cosa del Pere Lluís! —li va dir amb veu baixa. A la Montse li va fer un salt el cor, però el seu rostre no va mostrar cap emoció.

—Ha marxat. Sense dir res a ningú ha desaparegut del mapa. M’ho ha dit el Jaume de la fonda, es veu que s’ha acomiadat de matinada i s’ha fos com un bolado.

La Montse escoltava. La Clara parlava sense tenir consciència de si ella la escoltava o no, perquè tenia necessitat de descarregar els seus sentiments d’alguna manera.

—Sembla ser que s’entenia amb la senyora Boix, i al veure’s mig descobert, ha preferit marxar.

No tenia necessitat de mirar el rostre de la Clara per poder copsar que tractava d’explicar-m’ho com si fos una senzilla xafarderia, una cosa que la feria profundament. No mirava el seu rostre però podia captar els lleugeríssims tremolors de la seva veu i sabia que estava passant una mala estona. Em feia por parlar, em costava molt i per això seguia escoltant el seu monòleg de dissimulats sentiments que vanament tractava de camuflar darrera una capa d’aparent superficialitat.

Es va aixecar i em va estirar perquè la seguís. Ho vaig fer, jo caminava silenciosa al seu costat, escoltant amb atenció tot allò que m’explicava.

El cementiri del poble estava allà mateix, a la part del darrera de la casa de la Clara. Era un cementiri petit i agradable, on no anava mai ningú. Aquella soledat acompanyada del respecte misteriós que sempre produeix la mort, convidava a les confidències.

—M’ha sabut molt greu que no m’hagi dit res. No s’ha acomiadat de mi, hòstia tu! Érem amics o no?

La Montse seguia escoltant des del silenci més absolut, la qual cosa va fer que la Clara pogués seguir amb les seves confidències com si fossin meditacions en veu alta.

—Ens estimàvem… t’ho dic perquè… bé, em sembla que a tu també t’agradava… doncs sàpigues que era un "mal xinat", un pòtol. Em deia que m’estimava i que sortiria més sovint amb mi però… saps el què em deia? Que li sabia greu per tu, que què pensaries si sortíem ell i jo i tu et quedaves sola, i el que feia era anar-se’n amb la senyora Boix… i després venia i m’omplia de petons i… i…

La Clara dubtava sobre si seguir o no amb les seves explicacions, però la actitud aparentment distant de la Montse va fer que continués. Es va aixecar, va caminar una mica, i després d’un silenci va mirar a la Montse decididament.

—Vam fer l’amor, saps? Jo no sabia que en realitat s’estava aprofitant de mi i em vaig donar amb tota la sinceritat del món. Però ell s’estava aprofitant de mi i també, n’estic segura, de la senyora Boix. Ara ha marxat, ha fugit com un lladre per evitar veure’s descobert i que la seva relació amb la senyora Boix es destapés…

Sentia com la Clara s’ensorrava per moments, com estava a punt de caure en una gran depressió, en una pena mortal. Si en aquells moments li explicava tot allò que m’havia fet el Pere Lluís, no li feria més mal encara?

—Però no pot ser que ell sigui així. Estic segura que ha hagut de marxar per força, potser la senyora Boix li ha dit que marxés… i em trucarà o m’escriurà per dir-me el que li ha passat i que encara m’estima. No pot ser que sigui tan mal parit, no pot ser, oi que no?

La Clara es va agenollar davant la Montse i va fer que girés el rostre per aconseguir que la mirés als ulls.

Vaig veure com em mirava amb els seus ulls clars plens d’esperança, com s’agafava a mi com a un ferro roent tot cercant la seva salvació amb una paraula meva de conhort o comprensió.

—Però tu què saps de l’amor… ets molt petita i encara no has viscut res de tot això… —va dir, tot aixecant-se de bell nou.

—Clara…

La Clara va tornar a mirar a la Montse, una mica sorpresa ja que no s’esperava que ella volgués dir-li res.

Volia dir-li el que m’havia passat, però no trobava les paraules. Sentia els ultratges que el Pere Lluís havia fet al meu cos com si fossin aliens a mi mateixa, com si ho hagués fet a una altra persona, però sabia que si la Clara no sortia del seu error ho passaria molt malament, calia que sabés com era el Pere Lluís.

—El Pere Lluís no t’estima.

—Què dius?

—El Pere Lluís no estima a ningú. Ha marxat i això és bo. Tu no saps res…

—I tu… és que tu saps alguna cosa? Explica’m el que sàpigues, que estic que no m’entenc…

—Aquesta nit ha vingut…

La Clara escoltava ansiosament, amb el rostre clar ple de sorpresa, tractant d’arrencar-li les paraules una a una.

—Ha vingut? On? A casa teva?

—Si. I… i m’ha…

—T’ha què? T’ha dit alguna cosa de mi?

La Montse negava amb el rostre. La Clara la va prendre de les mans i es va agenollar una vegada més al seu davant per veure-la millor.

—Què t’ha fet? T’ha fet petons?

—Si.

La Clara estava a punt de plorar.

—Em jures que no ho diràs mai a ningú?

La Clara va assentir, amb el rostre ple de preocupació i angoixa.

—T’ha tocat?

—M’ha fet un coit. Per la força.

Ja ho havia dit.

La Clara va empal·lidir. No sabia què dir, i només va encertar a repetir:

—Un coit? Vau fer l’amor? Per la força?

—Jo no volia, ni sabia què era això. Mal. Molt mal.

Sentia que em tornava a tancar. Vaig treure força per dir encara:

—No diràs res. Jura-ho!.

La Clara va assentir. No diria res a ningú.

—Com va ser?

La Montse ja no va contestar. Com a prova final es va obrir una mica la brusa i li va mostrar els macadissos i blaus que tenia prop de la sina. Immediatament es va tapar al mateix temps que apartava la mirada. La Clara treia foc pels ulls.

Si hagués pogut parlar… !, si hagués pogut dir-li a la Clara totes les coses que sentia, la tendra amistat que m’unia a ella… però tornava a estar tancada dins del meu cos, que sentia ara més aliè que mai, i les seves paraules i preguntes m’arribaven sense que tingués cap possibilitat de respondre-les. Ella volia saber més detalls, em preguntava si tot havia sigut tocar-me o m’havia penetrat de veritat, però jo callava, no assentia ni tan sols amb la mirada. Jo hauria volgut explicar-li que no entenia què volia dir, ni què era allò de si podria estar prenyada, ni què volia dir prenyada? Si jo no sabia res encara…

Tampoc podia explicar-li que havia fet un viatge meravellós i que tenia una amiga a l’altre cantó de l’Univers, i que tot allò que passava amb el Pere Lluís era tant poca cosa al costat del meu amor per Saga…!

Ella va comprendre que jo no sabia res d’allò que ella mateixa en deia “els misteris de la vida” i em va explicar que quan un home i una dona feien allò que m’havia fet el Pere Lluís podien tenir un fill, i que a mi em podria passar això i que caldria vigilar. Però eren massa coses noves per a mi, no imaginava que allò que em deia pogués ser veritat ni que jo pogués tenir un fill, si els fills venien de Paris, si ni tan sols estàvem casats, no?. La Clara es va posar a plorar desconsoladament. Jo plorava també però només per dins.